DESDE EL SÓTANO, AÚN A OSCURAS Y CON UNA DÉBIL LUZ. EL PARO BAJA POR TERCER MES CONSECUTIVO

Seguimos en el sótano. Aún caminamos por la oscuridad. No sabemos si es de día o de noche. Avanzamos por un pasillo, entre objetos solo contorneados. ¿ Habrá luz?. El eco nos devuelve nuestras palabras sin respuesta. Elevamos una plegaria al cielo. Encontramos, por fin, una vela medio consumida, un punto de referencia. Por unos momentos, la llama juega con nuestra sombra. ¡Que no se apague!, imploramos… Quizá sea solo un factor estacional -los que saben del asunto dicen que no-, pero, entre tanta noticia negativa, en especial para Catalunya, hoy hemos recibido esperanzadoras novedades.

El desempleo registrado en los Servicios Públicos de Empleo bajó en junio por tercer mes consecutivo y registró 83.834 parados menos respecto al mes anterior. Por fin, el paro ha bajado de los 4 millones de personas, algo que, según el ministro socialista de Trabajo, Celestino Corbacho, nunca se iba a producir en España. El número total de desempleados se ha situado ahora en 3.982.368, un 2,06% menos.

Avanzamos por la oscuridad y la llama se debilita. Volvemos a topar con algún obstáculo. Según los datos del Ministerio de Trabajo e Inmigración publicados hoy, el paro ha aumentado en un año en 417.479 personas, un 11,71% más.

Tropezamos de nuevo. El desempleo en junio subió entre el colectivo sin empleo anterior, en 915 personas, y en agricultura, en 174, pero logramos mantener el equilibrio y damos nuevos pasos: el paro se redujo en la industria, con 15.402 parados menos, en la construcción, donde disminuyó en 21.253 y, sobre todo, en servicios, con 48.268.

Advertimos una voz. Nos llega débil, como la llama de nuestra única luz. La secretaria general de Empleo, Maravillas Rojo, ha valorado la bajada del paro y ha subrayado que la cifra supone el mayor descenso mensual de los últimos cinco años y el mejor mes de junio desde 1997.

En el conjunto de España, entre los hombres, el paro bajó en 58.891 personas (-2,89%), hasta situar el total de desempleados en 1.978.301, y entre las mujeres se redujo en 24.943 (-1,23%). En un año, el paro masculino ha subido en 195.121 personas, el 10,94%, y el femenino en 222.358, el 12,48%.

También ha bajado entre los menores de 25 años, en 26.205 trabajadores, (-5,68%), mientras que entre los mayores de esa edad ha disminuido en 57.629 (-1,6%).

En cuanto a los contratos, en junio se suscribieron 1.297.611, lo que supone 22.913 más que hace un año (1,8%); en el acumulado de los seis primeros meses del año se hicieron 6.826.002 contratos, 206.307 más (+3,12%). De los contratos de junio, 98.754 fueron indefinidos, lo que supone 8.981 menos con respecto al mismo mes del 2009.

En lo que va de año, se han suscrito 623.731 contratos de este tipo, cifra que supone 60.687 menos (-8,87%) respecto al mismo periodo del 2009.

En CatalunyaLogramos seguir adelante. El paro en Catalunya bajó en junio en 20.475 personas, un 3,56% menos en relación con el mes anterior, con lo que el número de desempleados se situó en 554.261. Nuestro caminar, sin embargo, es lento, precavido. Respecto al mismo mes del 2009, el paro en Catalunya subió en 66.014 personas, lo que supone un aumento del 13,52%.

El paro ha bajado en 16 comunidades, encabezadas por Catalunya, con 20.475 desempleados menos, seguida de la Comunidad Valenciana (-13.206) y Castilla y León (-9.028), y solo ha subido en Canarias, en 57 personas.

Nos detenemos. Palpamos un objeto. Es una silla. Nuestra única llama aún se mantiene viva y sigue jugando con nuestra sombra. Decidimos sentarnos. Precaución. No tentemos a la suerte.

El calzado y la camisa del “negro”

Existen fenómenos que nunca lograremos desterrar de las estrechas y enfermizas mentes de algunos sujetos a los que les das cierto mando de autoridad y actúan como tiranos de cualquier estado que acaba de salir de la época colonial.

No es la primera vez – y sospechamos que tampoco será la última- en que asistimos a actos de racismo perpetrados por algunos, – y subrayamos algunos porque no se debe generalizar ni penalizar a un todo un sector-,  vigilantes de discoteca.

Suelen ser tipos de la complexión física de un armario que acostumbran a vestir con una estética para-policial, con atuendos de guardaespaldas de película porno, incluidas gafas oscuras en la negra noche, y con un pinganillo que cuelga de una oreja como si esperasen toda la noche la llegada del presidente.

Son sujetos que acostumbran a mirarte por encima del hombro, con cierta displicencia, y que te dan un repaso en toda regla. Si, de entrada, no les caes bien, adiós muy buenas.

Te dirán que no llevas el calzado adecuado para entrar en el local. Les dirás que muchos otros calzan el mismo zapato o zapatilla. Sin observar, te apartarán. Tú insistirás. Ellos te volverán a mirar, por encima del hombro, y aducirán que tu camisa, o tu pantalón, tampoco son los adecuados. Muchos otros clientes habrán entrado peor vestidos que tú. Replicarás y, pensarás que, lo mejor habría sido ir desnudo. Habría sido indecoroso pero, al menos, habrías llamado mucho más la atención y les habrías dado un motivo real para prohibirte la entrada.

Quizá te quedes esperando frente al portero. Te volverá a mirar y, en el colmo de la excusas, te dirá que eres negro. Mirarás a tu alrededor y verás a un vigilante mulato. ¡Sí, es mulato!, pero tú eres negro como el carbón. Y no entrarás.

Estamos en el año 2010, siglo XXI, y esto es lo que ha ocurrido estos días en una discoteca de Barcelona, según una carta de denuncia publicada por El Periódico de Catalunya. La carta reza así:

Mònica Catalán
Barcelona

Estos días de Mundial se habla de algunas reminiscencias del apartheid en Suráfrica. No hace falta ir tan lejos. En la discoteca Ribelinos, situada en la Diagonal de Barcelona, descubrí un apartheid. El sábado, unos estudiantes que celebraban el fin de curso asistieron a un episodio lamentable. El personal de dicha discoteca prohibió la entrada a un negro porque su calzado «no era el adecuado». Pero resulta que, una vez dentro, vi que muchos chicos llevaban unas zapatillas como las de la persona discriminada.

Curiosamente, uno de los porteros era mulato y optó por usar la fuerza en vez del diálogo. Por suerte, en la ciudad hay una gran variedad de locales donde no cierran las puertas en función del color de la piel.

 

EN EL “MACONDO” DEL PP

Foto publicada por diario Ya.es

La secretaria general del PP, María Dolores de Cospedal, ha calificado hoy de antidemocrático y “muy fascista” el comportamiento del president de la Generalitat, José Montilla, después de conocer la sentencia del Tribunal Constitucional sobre el Estatut.

En declaraciones a Onda Cero, Cospedal ha dicho, en referencia a Montilla, que alguien que está “en caída libre en términos de perspectivas electorales” debería tener en cuenta que “no vale todo”. “No valen rebeldías, ni rebeliones institucionales, ni reediciones del Pacto del Tinell”, en referencia al acuerdo firmado por el PSC, ERC e ICV-EUiA, que excluía al PP de pactos de gobierno en Catalunya.

Con toda el peso de la carga de la razón, el Govern de Catalunya ha respondido de forma contundente las palabras de Cospedal. El conseller de Política Territorial y Obras Públicas, Joaquim Nadal, actuando como portavoz del ejecutivo catalán, ha exigido a la número dos del PP que retire los “insultos”. “Los fascistas son otros y la ligereza frívola de utilizar una expresión como esta se debe seguramente a que le es excesivamente familiar”, ha subrayado Nadal.

Las palabras de Cospedal, y la respuesta de Joaquim Nadal, nos ha llevado a la conclusión de que, en ocasiones, tan importante es lo que se dice como quién lo dice y cómo lo dice. En boca de una conservadora que, cada vez que habla, rezuma resentimiento hacia todo aquello que no cabe en sus limitados esquemas mentales e ideológicos, efectivamente es un insulto. Damos toda la razón al conseller Nadal.

Pero ya que la número dos del PP ha citado la palabra “fascista”, y le ha adjuntado un adverbio para denotar un grado superlativo, hablemos de fascismo y, como decía el conseller, de la familiaridad de los conceptos, ni que sea sólo para refrescar algunas ideas.

Dicen, y así lo creemos, que saber de dónde venimos nos indica adónde vamos. Cuando en el Macondo de “Cien Años de Soledad”, las interminables lluvias y las pestes del insomnio y del olvido comenzaron a diluir la memoria de las personas, fue necesario etiquetar los objetos más elementales para recordar sus nombres. El invento funcionó hasta que, desgraciadamente, los habitantes del pueblo también se olvidaron de leer. Por fortuna para ellos, Melquiades regresó por enésima vez de la muerte con un brebaje que  restablece la memoria y que surte efecto inmediatamente.

Hoy, el conseller Nadal ha sido “Melquiades”. Y Cospedal, una más del Macondo.

Retrocedamos en el tiempo. El Partido Popular tiene su origen en Alianza Popular, una confederación de pequeños partidos conservadores, algunos de ellos liderados por antiguos dirigentes del franquismo, los llamados Los siete magníficos. ¿ Les suena el asunto?.

El principal capitoste fue – y lo sigue siendo- Manuel Fraga Iribarne, que aún vive, como la mala hierba, ministro de la Gobernación y de Información y Turismo en diversos gobierno del dictador Franco.

También formó parte de aquel embrión del PP Cruz Martínez Esteruelas, que fuera ministro de Educación y Ciencia en la última etapa franquista y el creador de la Ley de la Selectividad. El tercero fue Francisco Silva Muñoz, ministro de Obras Públicas entre 1965 y 1970 y miembro destacado de la Asociación Católica de Propagandistas.  El cuarto hombre fue Licinio de la Fuente de la Fuente, que fue ministro de Trabajo bajo la presidencia de Luis Carrero Blanco, durante la dictadura de franquista y que escribió sus memorias con el título de “Valió la pena”.

El quinto magnífico fue Laureano López Rodó, el eterno ministro sin cartera de Franco, hombre de confianza de Carrero Blanco y miembro destacado del Opus Dei. El sexto fue Gonzalo Fernández de la Mora y Mon, nombrado ministro plenipotenciario de primera clase en 1970 y que nos dejó como legado la revista Razón Española, que siempre ha reunido a los más valioso del pensamiento conservador español. El séptim hombre fue Enrique Thomas de Carranza y Luque, de un grupúsculo derechista llamado Unión Social Popular y que fue secretario de la Confederación Nacional de Combatientes.

A estos siete magníficos nostálgicos del franquismo se les unirían de inmediato otros cuatro: Javier Carvajal, Salvador Serrats, José Mª Velo de Antelo y Ramón Hermosilla.

Ayer ya escuchamos a Manuel Fraga decir que el Estatuto de Catalunya “no vale”, adornando su profunda reflexión con un “Viva España”. Pero ahondemos un poco más. En una reciente entrevista publicada por el diario Ya.es, José María Velo, que fue vicepresidente del primer congreso de AP, considerado el congreso fundacional del PP, dijo, entre otras cosas que “la partitocracia tiene muy poco de democracia”.

Pregunta el periodista: Se hizo, durante la Transición, un enorme esfuerzo por “integrar” en el sistema a los comunistas y nacionalistas…, pero ¿usted cree que se hizo bien?, ¿qué se dejó de hacer, y por qué?

Responde Velo: Se hizo muy mal por la derecha y muy bien por las izquierdas y nacionalistas que supieron defender sus intereses. Lo más triste es que por aquel entonces la derecha, Centro Democrático y Alianza Popular, tenían la sartén por el mango. Legalizar al partido comunista un Sábado Santo, y aceptar a Carrillo, fue el colmo de la barbaridad. Para integrar a los nacionalistas, les concedieron cuanto podían desear para seguir el camino que nos ha conducido a la situación actual, calamitosa por donde se la mire.

Pregunta el periodista:  ¿Qué diferencias y semejanzas hay entre la AP que Vd. contribuyó a fundar, y el PP de hoy?

Responde Velo: La semejanza mayor es que no hay democracia interna. Fraga nombraba a sus sucesores y Aznar repitió la operación. Los que están en la tarima no dejan que nadie se suba, y el que molesta no sale en la fotografía. Ahora saben vestir mejor al muñeco, pero de democracia nada. Lo peor es que carece por completo de ideología.

Es decir, según las palabras del propio José María Velo, el PP se situaría aún más a la derecha y sería más antidemocrático que los propios fundadores de Alianza Popular, muchos de ellos herederos directos del franquismo. 

Avancemos ahora unos cuantos años. José María Aznar, hijo de Manuel Aznar Acedo, que, entre otras cosas, fue jefe de Falange encargado de tareas de radiodifusión y propaganda, y llegó al cargo de director adjunto de Radiodifusión en el Ministerio de Información y Turismo (1964-1967), y nieto de Manuel Aznar Zubigaray, que tras pertenecer al PNV, se pasó al falangismo hacia la época del golpe de estado franquista.

Y por sus nombres y cargos también los conoceréis. A modo de ejemplo: Esperanza Aguirre y Gil de Biedma, Condesa de Murillo y Grande de España y Dama del Imperio Británico; Jaime Mayor Oreja, perteneciente a una estirpe de destacados miembros de Comunión Tradicionalista, cuyo brazo armado fue el requeté navarro que apoyó el golpe de estado de 1936; Francisco Alvarez Cascos, cuyo origen político se encuentra en Reforma Democrática, efímera formación fundada en 1976 por tecnócratas del franquismo que luego engrosó la nómina de Alianza Popular; María Dolores de Cospedal, llamada “la niña de Albacete”, secretaria general del PP y cuya mentora política, según ha proclamado públicamente, es Esperanza Aguirre.

LES TRAMPES DEL VERB ACATAR

Hem sentit Jordi Pujol, un oracle per a nosaltres per la seva merescuda i innegable condició d’estadista, dir que acata però no respecta la sentència del Estatut de Catalunya dictada pel Tribunal Catalunya, en tant que no només és un atac il·legítim a la dignitat del país sinó a la seva democràcia.

Abans i després de les paraules de Pujol,  hem escoltat les de polítics, de més o menys alçada intel·lectual, alguns, fins i tot, de sinistre passat, dubtós present i incert futur, que han fet una crida a l’acatament sense condicions de la sentència. 

Considerem que, en un elevat percentatge de situacions, el problema no és allò que diem sinó com hom diem, de la mateixa manera que no és tan important el que diem sinó allò que els altres entenen.

Quan vàrem escoltar Pujol ens vam preguntar si “no respectar” equivalia a  una forma de rebel·lió més o menys encoberta, és a dir, a transgredir les normes. Ens vam adonar que no. Un cop més cal destacar l’habilitat de “l’etern president” en l’ús de les paraules.

Vam caure en el compte de que el verb acatar té certes trampes, en totes i cada una de les seves accepcions. Segons el diccionari de la Reial Acadèmica de la Llengua espanyola, acatar és tributar homenatge de submissió i respecte. Acatar és acceptar amb submissió una autoritat o unes normes legals, una ordre… Acatar és mirar amb atenció. Acatar és considerar bé alguna cosa.

Fixem-nos-hi que en l’accepció que aquí ens interessa, la segona, acatar comporta submissió a una autoritat o unes normes legals.

Quan escoltem alguns polítics espanyols, majoritàriament de dretes, encara que també n’hi ha socialistes, dir que hem d’acatar la sentència ens sacsejar sentiments d’opressió, limitació de llibertats, com el dret a expressar-se, en tant que ens hem de sotmetre als dictats d’un tribunal.

Per com ho diuen, el to que utilitzen, fins i tot rematant-lo amb expressions provocadores –cas del que fora ministre franquista Fraga Iribarne-, l’acatament que reclamen equival a una submissió en termes de recapitulació i, fins i tot, de rendició.

Doncs, no!. En primer lloc, no respectar, no compartir i manifestar-se en defensa d’unes idees, i fins i tot en contra d’allò que es considera injust perquè atempta contra només la dignitat i l’orgull d’un col·lectiu sinó contra la pròpia lògica, no entra en contradicció amb l’acte d’acatar una decisió. I, encara amb més raó proclamem la nostra indignació, no exempta de certa ràbia, quan ens obliguen a acatar una decisió d’un òrgan al qual se li atribuït una autoritat per poder dictar una norma, la legalitat del qual resulta discutible.  

Quina autoritat moral, social i legal reuneix avui en dia el Tribunal Constitucional?. Entenem que cap. Mentre l’Estatut ha emanat de la decisió d’una amplíssima majoria de la població catalana a través dels seus representants polítics lliurament escollits en les urnes, fins abastar un 90% de la ciutadania, els membres del TC han estat escollits a dit amb criteris únicament ideològics per uns polítics que no han sotmès a debat de la seva militància, perquè no els interessa, com s’ha d’articular el TC i qui ha de formar part d’un tribunal que ha de vetllar pels drets i les garanties dels ciutadans.

A propòsit de l’aprovació de la nova llei del cinema aprovada al Parlament de Catalunya per la mateixa majoria que va ratificar l’Estatut de Catalunya, un 90% de la cambra, ja han circulat veus que parlen d’imposició quan el que pretén la llei és fomentar el doblatge al català de les pel·lícules.

Més enllà de les consideracions del sector de la distribució i exhibició comercial del cinema, que s’ho mira des del punt de vista de l’economia, la llei no imposa. La imposició és la via emprada pel PP, i també per determinats sectors del socialisme espanyol, per aniquilar allò que les urnes, màxima expressió de la democràcia, els ha negat mitjançant la barroera manipulació d’un tribunal amb una clara vocació política.  

I el pitjor de tot és que ens volen donar lliçons de democràcia. Avui, la popular Cospedal, ha titllat de “totalitarista i feixista” l’impuls d’un front català unit en resposta a la sentència del TC. No importa tant què ha dit sinó com ha dit – citant-ne explícitament José Montilla-.

En boca d’aquesta política de dretes, ha sonat no només a provocació sinó a insult. Resulta que, ara, som la resta, i no ells, els hereus d’una forma de feixisme anomenada franquisme que han fet perdurar en gestos i paraules de no pocs polítics del PP. No ens cansarem de dir-ho: el novembre del 75 va morir el gos, però no la ràbia.

LA JUTGESSA DEL CAS DE L’HOTEL DEL PALAU IMPUTA LA CÚPULA D’URBANISME DE L’AJUNTAMENT DE BARCELONA

 

Ramón García Bragado

No podia existir tràfic d’influències sense la participació d’un funcionari públic o d’una autoritat. I la jutgessa que instrueix el cas de l’hotel del Palau ha començat a estirar d’un dels fils d’aquest xafogós assumpte, que s’ha evidenciat com un nyap especulatiu a mesura que es coneixen proves documentals.

La magistrada Miríam de Rosa Palacio, instructora de la causa, ha situat en el punt de mira a l’Ajuntament de Barcelona a l’imputar avui al quart tinent d’alcalde d’Urbanisme de Barcelona, Ramon García Bragado, al gerent d’Urbanisme, Ramón Messeguer, i un arquitecte municipal.

Curiós resulta que, poc abans de fer-se pública la imputació de la cúpula d’urbanisme municipal, l’alcalde socialista Jordi Hereu mostrava tot el seu suport a García Bragado i el seu equip i defensava la seva “plena honorabilitat” en la tramitació d’un projecte “absolutament transparent”. Hores després, tanmateix, Hereu ha pres la decisió de rellevar “temporalment” ambdós imputats.

Segons la interlocutòria de la magistrada, García Bragado i Messeguer, presumptament, van ocultar que les finques on s’havia de construir el ja tristament famós hotel de luxe no eren propietat de la Fundació del Palau sinó de l’empresa promotora Olivia Hotels.

“Existeixen indicis”, assenyala la jutgessa, de què els tres imputats “a causa de la influència exercida” pels antics màxims gestors del Palau, Félix Millet i Jordi Montull, “van ocultar la verdadera titularitat d’Olivia Hotels sobre les finques objecte del procediment urbanístic, faltant a la veritat en la tramitació, amagant una operació especulativa en favor d’un tercer que s’hagués frustrat en cas de conèixer-se l’esmentada titularitat”.

Fa uns dies, i com a testimonis, tant García Bragado i Messeguer van declarar davant de la jutge que van conèixer a l’estiu de 2009 el canvi de titularitat dels terrenys on s’havia de construir l’hotel. Tanmateix, avui l’advocada dels serveis jurídics d’Urbanisme de l’Ajuntament de Barcelona, Andrea Pange, ha assegurat davant de la jutge que el consistori coneixia des de febrer de 2008 la cessió a Olivia Hotels de la propietat de les finques, ja que ella mateixa ho va comunicar al seu superior, el director jurídic d’Urbanisme, Enric L., que també ha prestat  declaració avui i que la jutge també valora ara imputar.

La magistrada, en prendre la decisió d’imputar els alts càrrecs d’urbanisme de l’Ajuntament, també ha valorat les proves trobades en una carpeta en el Palau de la Música i que, pel que sembla pertanyia a Jordi Montull, i on van quedar reflectits els “tripijocs” entre uns i altres per tirar endavant l’operació.

Entre els documents trobats, apareixen unes notes d’una conversa en la qual, pel que sembla, Bragado explicava l’arquitecte municipal avui imputat que havia pactat amb Messeguer que els edificis que s’havien de descatalogar podia fer-ho l’Ajuntament “sense” intervenció de la Generalitat i que es firmaria el conveni entre la Generalitat i la Fundació el dia assenyalat “sense publicitat”.

En aquesta conversa, també es parlava de la necessitat que Millet “tingués controlats políticament tots els partits polítics durant tot el procés” a fi d’agilitar i aplanar el camí de l’operació.

MILLET I MONTULL, SURTEN EN LLIBERTAT

D’altra banda, i després de tan sols 13 dies en presó preventiva, els saquejadors confessos de les arques del Palau de la Música, Félix Millet i Jordi Montull, han quedat avui en llibertat provisional.

La jutge els ha deixat lliures en considerar que ja no poden influir en les declaracions dels testimonis, en haver finalitzat la primera tanda de compareixences programades.

En sortir, ambdós han dit que la presó “és molt trista”.

Més trist i lamentable, tanmateix, va ser la seva actuació durant anys, apropiant-se de quantitats que superen els 30 milions d’euros. En proporció, 13 dies de presó poden considerar-ho un verdader regal.

INTERLOCUTÒRIA D’IMPUTACIÓ DELS MÀXIMS RESPONSABLES D’URBANISME DE BARCELONA I INTERLOCUTÒRIA DE LLIBRETAT PROVISIONAL DE MILLET I MONTULL

PRIMERA CARTA ALS NOSTRES NÉTS (encara per néixer)

Quan llegiu aquestes línies, potser nosaltres ja no estiguem ni tampoc siguem. Però heu de saber que un dia vàrem ser. Gairebé toquem un cel. Vam estar a això, només a això, d’aconseguir-ho. No era el cel més desitjat, però se li semblava.

Us explicaré una breu història. Vam ser un petit país, però un gran país. El país de Martí Pol i Mercè Rodoreda; d’una llengua mil·lenària; de Serrat i Pepe Rubianes; de Pujol i Maragall; del peu dret d’Iniesta i, ja posats, també l’esquerre.

Alguns deien que érem un país. Per a d’altres, érem una comunitat autònoma. Un dia espero tenir l’oportunitat d’explicar-vos què significava ser autònoms. Alguns, tanmateix, ens consideraven només una regió. Però, per a molts, érem una obsessió. Potser va ser així perquè treballàvem molt i generàvem molta riquesa que es convertia en diners, l’opi de molts dels governs que ens van respectar i ens van odiar.

Heu de saber que lliures, el que es diu lliures, mai no hem estat. Vàrem ser una possessió de l’imperi Romà que passà a mans dels gots i els alans el segle V. Després, cap al segle VIII, es van conquerir els musulmans que van expulsats cap a finals del mateix segle. Amb el temps, els comtes francs ens van donar certa independència però al segle XII es van confederar amb la Corona d’Aragó que, al seu torn, es va unir a la de Castellà, donant lloc a Espanya, que ens va dominar pel segles dels segles, fins avui, en què s’ha escrit aquesta carta.

Permeteu-me un incís. També hi va haver un altre moment en què gairebé toquem aquest cel. Va ser cap als anys trenta del segle XX quan un home bo que estimava la seva terra, anomenat Companys, va proclamar l’Estat català. Tanmateix, el van detenir i el van empresonar. Aquest home va tornar a Catalunya perquè estimava la terra i es va enfrontar a uns homes que van arribar al poder mitjançant l’ús de les armes. Potser algun dia escolteu parlar d’allò que es deia cop d’estat, en què persones generalment malvades governaven a d’altres i per a això, les sotmetien, les oprimien i, si era necessari, les mataven.

Tanmateix, Companys va morir afusellat per aquells que van arribar al poder trencant totes les normes socials hagudes i per haver-hi, segons ells, per salvar una pàtria gran part de la qual no volia ser salvada per aquells que ho van fer en nom d’un Déu que no era el nostre i que va carregar les pistoles que els homes van disparar.

Van passar els anys fins que va morir l’home que va oprimir aquest i altres pobles i es va obrir un període d’esperança. Es va aprovar una Constitució, el 1978. I després, el 1979, vàrem aconseguim un Estatut d’Autonomia que ens va permetre gaudir de cert, però limitat, poder per decidir sobre les nostres coses. Vam veure una possibilitat de tocar aquest cel.

Van passar els anys. L’Estatut es va desenvolupar però no va evolucionar amb els temps. Per això, molt després, el 2006 es va aprovar un altre Estatut que feia alguns passos més en aquest desig de ser nosaltres.

Aquell text recollia el sentiment i la voluntat de la majoria de la ciutadania d’aquesta terra i deia de nosaltres que érem una nació en tant que realitat nacional reconeguda per aquella altra norma, la Constitució, que en tot aquell temps mai va evolucionar.

Aquest Estatut deia que érem una nació, amb una realitat, una llengua i una identitat pròpies. El text no comparava ni sotmetia, simplement deia qui érem i on volíem anar.

Llavors, un partit polític que es proclamava democràtic i plural es va sentir molest perquè érem i va portar el cas a un òrgan que anomenaven Tribunal Constitucional, que havia estat creat per vetllar pels drets i llibertats dels ciutadans.

Aquest tribunal, al principi, el formaven 12 persones, però una va morir i una altra va ser apartada perquè, segons van dir alguns dels seus col·legues, no era imparcial per opinar sobre l’assumpte. El tribunal va quedar en deu persones, de les quals només una era constitucionalista. Van estar quatre anys discutint com dir-nos que érem sense ser-ho. I ens ho van dir: sou però no sou.   Ens van venir a dir que el que estàvem veient no existia i, tanmateix, ho vèiem.

Us resultarà difícil de comprendre. A nosaltres ens va passar el mateix. En realitat, mai no vam arribar a entendre per què un grup de deu persones va usurpar la veu d’un poble que era i que volia ser, en pau i llibertat, respectant i desitjant que se’l respectés.

Llavors, els homes i dones que governaven en aquesta terra van començar a discutir sobre com respondre a aquells homes i dones que des del centre del poder els havien dit que només podien ser dins d’una unitat a la que van qualificar d’indissoluble.

I aquests homes i dones que governaven a Catalunya no acabaven de posar-se d’acord. Hi va haver manifestacions, crides a la unitat indivisible d’aquesta terra anomenada Catalunya. Hi va haver els qui volien que el poble votés allò que havien decidit els deu homes i dones d’aquell tribunal que havien imposat la seva veu a la de milions de persones. També n’hi va haver que volien proclamar la independència d’aquesta terra. Com?, ens vam preguntar. Ens van venir en la memòria imatges, antigues i modernes, de persones que morien perquè volien ser elles i d’altres no els deixaven.

Recordo que van convocar una manifestació per protestar contra aquells que havien imposat el seu criteri, un 10 de juliol a les sis de la tarda. Hi va haver veus que van posar en dubte la data. Molts van contestar que, per la defensa d’aquesta terra, no importava ni el dia ni l’hora.

I tot això va ocórrer mentre la gent es desesperava perquè perdia la seva feina. Alguns, fins i tot, no tenia per menjar. I aquesta terra, formada per una gent amb un caràcter únic, de vegades genial, va veure com els seus símbols s’erosionaven.

La llengua, les institucions, el govern, fins i tot la bandera, eren però ja no eren. Hi va haver també persones a qui no els va importar danyar el bon nom de les coses més estimades i sobre les quals es va forjar la història d’aquesta terra i que van saquejar i van robar. I d’altres, molt semblants als anteriors, que practicaven un art al qual van dir corrupció i que van arribar a convertir-lo en una activitat més de la política.

Les persones que lluitaven per sortir endavant cada dia, els anomenats treballadors, sofrien perquè treballaven i cada vegada guanyaven menys diners per menjar i viure. I d’altres, en canvi, se’n van fer més rics: els deien banquers, polítics, empresaris…

I, mentrestant, molts ens preguntàvem, “i ara, què?”. I jo em vaig dir: aquest no és el final. Ni tan sols no és el començament del final però, potser, és el final del començament.

Vostre, sempre. Sempre vostre.

ESTOCADA A L’ESTATUT. EL TC, DESLEGITIMAT I DESACREDITAT, DICTA QUATRE ANYS DESPRÉS UNA INDIGNANT SENTÈNCIA

Després de quatre anys, de set esborranys, d’una negociació més pròpia d’un mercat ambulant, amb un tribunal desgastat, deslegitimat políticament i social, amb quatre magistrats caducats, altres quatre a punt de caducar, un mort i un altre recusat, el Tribunal Constitucional ha dictat l’esperada sentència sobre l’Estatut de Catalunya.

Era d’esperar que l’Estatut sortiria del tribunal tocat, però la sensació és que ha anat lluny, massa lluny. El TC ha retallat, encara més, la carta catalana. A efectes jurídics, ja no som nació. Només hi ha una nació: Espanya, que és una unitat indissoluble. Ho diu el tribunal fins a 8 vegades. Catalunya és una nacionalitat i els símbols catalans queden vinculats a aquest rang inferior.

La notícia és molt dolenta i evidencia una fractura, que comença al si del propi tribunal, i que és, ara per ara, d’incalculables conseqüències. I per arribar aquí la presidenta del TC, María Emilia Casas, ha negociat fins a última hora, com si intercanviés llegums per vi, el vot que necessitava del teòric progressista Manuel Aragón, un dels tres magistrats del “trío de la Maestranza”.

La sentència s’ha votat per blocs, quatre en total.

Primer bloc. El preàmbul.

A l’espera de conèixer el contingut la resolució definitiva, el nou preàmbul, votat per 6 vots a favor i 4 en contra, manté el concepte nació però sense cap valor jurídic. Recordem que el preàmbul de l’Estatut de 2006, deia: “el Parlament de Catalunya, recollint el sentiment i la voluntat de la ciutadania de Catalunya, ha definit Catalunya com a nació d’una manera àmpliament majoritària. La Constitució espanyola, en l’article segon, reconeix la realitat nacional de Catalunya com a nacionalitat”. Ara, insistim, s’afegirà que aquesta definició no té cap valor jurídic. Aquest era el rovell de l’ou de la qüestió i el què feia que la sentència estigués pràcticament paralitzada.

Segons diverses fonts, el nou preàmbul descafeïnat ha estat aprovat amb els vots de 5 magistrats conservadors i el sisè del “penell” Manuel Aragón.

 

Segon Bloc. Articles declarats inconstitucionals.

 

Les primeres informacions apunten que el TC, amb un resultat de 8 vots a favor i 2 en contra, ha declarat la inconstitucionalitat de 14 articles, entre ells alguns tan sensibles com el dels drets lingüístics i la necessitat de l’ús  preferent del català en determinats àmbits de la vida civil. També queden escapçats articles referents a l’aspiració d’un poder judicial català, i d’altres relatius a les competències sobre les caixes d’estalvis, competències sobre finançament local i al Síndic de Greuges.

 

Tercer bloc. Articles de necessària reinterpretació.

També per 6 vots a 4, s’hauran de reinterpretar, és a dir s’han de redactar de nou perquè siguin constitucionals, 23 articles i quatre disposicions addicionals, alguns referents a drets històrics, símbols nacionals, cultura, vegueries, immigració, competències executives, bilateralitat de la relació de Catalunya amb Madrid o les seves relacions internacionals, per la qual cosa l’Estatut encara podria patir noves retallades.

En aquest bloc, i fins a vuit vegades, como si no fos suficient amb un o dos cops, es repeteix el concepte de la “indissoluble o indivisible unitat d’Espanya”.

 

Quart Bloc. Articles declarats constitucionals.

 

Són aquells que havien estat recorreguts i que se salven de la crema, en un bloc aprovat per 6 vots a 4.

CRONOLOGIA D’UNA PROCÉS AMB UN FINAL DESASTRÓS

El 2006, el Parlament de Catalunya, després una complexa i complicada negociació, entre CiU, PSC, ERC i IC-V, va aprovar un Estatut que va ser recolzat per la majoria del poble català en un referèndum i després aprovat per les Corts espanyoles.

El 31 de juliol de 2006 va aparèixer el PP, com sempre en el seu paper de destruir tot allò que sona a català o ve de Catalunya, i va presentar el primer recurs contra l’Estatut al qual li van seguir els recursos presentats pel Defensor del Poble espanyol i altres cinc comunitats autònomes. En total van ser impugnats 144 dels 223 articles de la carta magna catalana.

Aquests són els principals esculls que van portar a l’incompetent TC a estar-s’hi quatre anys deliberant i negociant, tot plegat per comunicar una sentència que mai s’hauria d’haver dictat.

NACIÓ I NACIONAL. Els populars van recórrer la definició de Catalunya com a nació que apareix en el preàmbul. La referència a l’article 8 a la bandera, la festa i l’himne catalans com a «símbols nacionals» ha bloquejat durant mesos el debat entre els magistrats.

DEURES LINGÜÍSTICS. El recurs qüestiona el dret i el deure de conèixer el català, tractament equiparat al del castellà. El PP creu que l’Estatut dóna preferència al català en àmbits com l’educació o la justícia.

PODER JUDICIAL CATALÀ. La norma introdueix canvis a l’Administració de Justícia i toca matèries que només poden regular-se per llei orgànica estatal, com un Consell de Justícia de Catalunya o un tribunal de cassació propi.

RELACIONS BILATERALS. El PP va impugnar la relació d’igual a igual entre la Generalitat i l’Estat, que l’Estatut fonamenta com a principi rector. Aquest principi va guiar el nou model de finançament, que també està en la corda fluixa del Constitucional.

DRETS SOCIALS. La discussió en el tribunal no sembla tan acarnissada en dos punts més recorreguts pel PP: el paquet de 22 nous drets i deures socials, polítics i econòmics, i el blindatge de competències.

DEFENSOR CONTRA SÍNDIC. També perilla l’article 78, que estableix les competències del Síndic de Greuges, i que podrien col·lisionar amb les del Defensor del Poble. L’afectat en qüestió, Enrique Múgica, va interposar el seu propi recurs contra aquest article, encara que va afegir el veto a 110 més.

RECURSOS AUTONÒMICS. L’Estatut ha de defensar-se també de cinc recursos de comunitats. València i Múrcia van impugnar el capítol de l’aigua. Les Balears i Aragó van recórrer els fons propis de l’Arxiu de la Corona d’Aragó. I la Rioja demana anul·lar fins a 21 articles.

LES PRIMERES REACCIONS

Decepció. Indignació. Ràbia, fins i tot. Són algunes de les primeres paraules i gestos que hem sentit i hem vist en algunes autoritats polítiques catalanes.

El president de la Generalitat, José Montilla, ha fet una crida a la unitat d’acció de les forces catalanes que van donar suport a l’Estatut per mantenir aquest front i ha anunciat tot un seguir d’iniciatives orientades a fer-lo possible. Entre aquestes iniciatives, ja es parla d’una manifestació unitària i una resposta ferma del Parlament de Catalunya.

En un to molt dur, Montilla ha dit que el TC, un tribunal “lamentablement desacreditat i deslegitimat, ha comés una greu irresponsabilitat” en aprovar una sentència que “mai s’hauria d’haver dictat”.

Per al socialista Montilla, el Constitucional “ha escrit una de les pàgines més tristes de la seva història, més preocupat per dictar sentència que de fer justícia i vetllar per les garanties constitucionals”.

“Ha fet – el TC- un mal servei a Catalunya, a Espanya i a la pròpia constitució”, ha afegit Montilla, qui ha destacat que acata però no comparteix la sentència”.

També ha dedicat unes paraules al PP, del qual ha dit que “ha fracassat en el seu intent” de destrossar l’Estatut.

Des de la Moncloa, la vicepresidenta Maria Teresa Fernández de la Vega ha fet una lectura positiva de la sentència en tant que, segons el seu parer, no afecta a l’estructura bàsica de la carta catalana i, sobretot, perquè el PP no ha aconseguir el seu objectiu de carregar-se tots els articles que havia impugnat.

CiU, a través de líders com Xavier Trias, ha alertat de la “gravíssima situació” que obre ara la sentència del TC i ha apostat per iniciar la via de la renovació de la pròpia Constitució vist el complicat i desdibuixat encaix de Catalunya en l’actual estat territorial després del cop de l’alt tribunal espanyol.

La cúpula de la federació nacionalista ha suspès la seva activitat programada per estudiar  la sentència i les accions a prendre d’ara endavant. Trias ha dedicat al TC i a la seva sentència adjectius com “disbarat”.

El PP de Catalunya, els instigadors d’aquesta desfeta –és la segona gran retallada que pateix l’Estatut-, se sent satisfet. La seva presidenta, Alícia Sánchez Camacho, ha anunciat que avui ha nascut “per fi, l’Estatut constitucional favorable a tots els catalans que dóna més seguretat jurídica dins del marc de la Constitució espanyola”. Per a la dreta, “el debat de l’Estatut està tancat”.

ERC, per veu del seu dirigent Joan Puigcercós, ha parlat “d’estocada mortal” a l’Estatut i, com IC-V, a través de Joan Herrera, ha demanat davant d’aquest “xoc de legitimitats” una “resposta serena però ferma, contundent, política i ciutadana”.

SHHHH!, SILENCI

La societat actual ha experimentat una perillosa deriva cap a l’estridència. Cridem i mentre més fort ho fem, millor. Ho fem en el Parlament, en un enterrament, en un estadi, en una església, a casa, on sigui. Som la societat de la comunicació, la tecnologia, la informació i també dels sons i els sorolls, en qualsevol de les seves variants. Ha arribat un punt en què només sabem reaccionar amb sons, més o menys altisonants, amb un clar afany d’estrèpit.

No sabem estar callats!. I cal que sapiguem que el cervell també és capaç de respondre no només al so sinó també al silenci. Diversos exemples:

La presidenta del Tribunal Constitucional, Maria Emília Casas, ha emès sons en forma de paraules amb la intenció, desafortunada, de configurar un missatge audible i intel·ligible per a la resta d’humans. A la pregunta de si la sentència sobre l’Estatut de Catalunya sortirà el dimecres, després de quatre anys, ha respost que no ens hem de preocupar – ja no ve d’una setmana després de quatre anys- ja que la selecció espanyola de futbol juga la seva continuïtat en el mundial, dimarts.

Casas ha parlat. No sabem si per dir-nos que el futur de l’Estatut depèn del resultat d’Espanya en el campionat de Sud-àfrica. Però, millor hagués callat. Potser amb el silenci ho hauria dit tot.

En canvi, avui, en una excel·lent vinyeta a La Vanguardia, Toni Batllori ho ha dit tot des del silenci. Ha parlat gràficament, només amb uns quants dibuixos i unes quantes lletres.

Ens expliquem: un personatge li pregunta a un altre què es pot aprofitar de l’Estatut català. Resultat: només se’n pot aprofitar l’”e”, l’”s” i l’”a”. E S T A T U T.  Substituïm la primera T per una P i les lletres “TUT”per “ÑA” i, a més d’estalviar una lletra, perquè estem en crisi, configurem ESPAÑA.

Un altre exemple:

Juan Manuel de Prada, un altre dels altaveus de la dreta espanyola reaccionària situat en l’òrbita comunicativa madrilenya que no suporta tot allò que ve de Catalunya (cas d’Intereconomia, la COPE., es.Radio… en resum la “ràdio-borroka”, com molt bé ho defineix Lluis Montserrat des de Madrid), ha aprofitat el “permanent soroll de fons” que envolta tot allò que no entra dins dels seus paràmetres mentals, per arremetre contra Catalunya, a propòsit d’unes declaracions del jugador del Barça, Carles Puyol, i del fet que a la selecció espanyola se li digui la “roja”.

Puyol, en una entrevista d’aquelles del gènere de les curiositats personals, va dir a un mitjà de comunicació que seria partidari de prohibir les curses de toros i que, si hagués d’anar a Àfrica per motius no professionals, ho faria per anar a un safari. No imaginem al bo de Carles Puyol, amb la seva “queca” de companya, matant elefants i lleons.

De Prada, en el seu malvat intent de fer soroll, perquè la resta d’Espanya xiuli als jugadors del Barça, que són al final els que acaben traient les castanyes del foc a “la roja”, ha culpat de tot plegat al futbolista de La Pobla.

Puyol va fer un silenci després de dir safari. I el pervers De Prada, que en comptes cordes vocals deu tenir “vuvucelas” al coll, ho ha aprofitat per posar el crit al cel.

Cal que sàpiga aquest “artista de barraca” que, en la ment del jugador blaugrana, en cap moment – i d’això n’ estem segurs i posaríem la mà al foc-, ha contemplat la idea d’un safari d’escopeta, sinó d’un safari fotogràfic. Hi ha coses que queden prou sobreenteses. A més, cal aclarir al bocamoll de De Prada que fa anys que els safaris de rifle són prohibits a l’Àfrica.

Per cert, De Prada, Intereconomia i altres “caps de cony” de la caverna mediàtica espanyola han iniciat una nova campanya contra l’apel·latiu de “roja” a la selecció espanyola, “la roja sucedánea”, segons De Prada. Volen que se li canviï el nom popular perquè no els deu agradar la connotació “roja” o la presència de vuit jugadors del Barça, o vés a saber què.

Més exemples:

el “soroll”, de vegades esperpèntic, que vol propagar el “Trist-partit”, és a dir la suma d’un artefacte polític creat per tenir i retenir el poder (PSC+ERC+IC-V), amb la seva comissió d’investigació parlamentària pel “cas Palau”.

Encara estan discutint els tres socis les condicions en què ha de comparèixer el conseller Antoni Castells per l’afer de l’hotel del Palau (si ho ha de fer de dia o de nit, amb sol o núvols, a una sala petita o gran, amb la foto de Montilla o la de Groucho Marx al darrere…) i ja criden perquè comparegui el líder de CiU, Artur Mas, pel suposat finançament irregular del partit.

El “trist-partit” crida a partir d’informacions periodístiques, unes més interessades que d’altres, quan són els propis dirigents convergents quan han estat els propis dirigents convergents que han dit que aniran on i quan faci falta per donar explicacions. I no fa falta cridar ni tampoc esgargamellar-se.

Tot el contrari del PSC a qui, per exemple, se li ha de recordar com reaccionava quan van sortir totes aquelles informacions periodístiques pel “cas Filesa”.

O també se li hauria de recordar a Joan Saura quan es va posar com una fera a començaments de la dècada i va reclamar la dimissió d’un govern de Pujol pels efectes d’una nevada i, en canvi, el passat 8 de març va amagar el cap sota l’ala i, a través els seus subordinats, va arribar a culpar França, les elèctriques, els propis ciutadans i Déu, si hagués estat necessari, del caos que va viure Catalunya per una altra nevada. O, ja no ens recordem?. 

També haurien de callar moltes vegades, o almenys parlar entre murmuris, personatges “aixafatruites” com Zapatero, i per extensió el seu PSOE; Rajoy, i per extensió tot el seu PP; el corrosiu i dèspota Eduardo García Serrano, i per extensió Intereconomia TV, i així li seguiria una llista inacabable de noms que, quan pensen el que diuen, la caguen, i quan diuen el que pensen, també.

Decididament, hem descuidat el valor del silenci que, de vegades, aporta més que alguns “periodistes”, tertulians, polítics i magistrats que parlen i parlen, hores i hores, i no diuen res realment important.

Qui sap no parla. Qui no parla, en sap. I, de vegades, val més reduir a un silenci una muntanya de paraules que aixecar una muntanya de paraules des d’un silenci.

50 AÑOS DESPUÉS DE BEGOÑA: JUSTO TRIBUTO A GOTAS QUE SUELEN CAER EN EL OLVIDO

Durante años, una humilde persona, agotadora e inagotable, ha luchado desde Catalunya por darles a las víctimas del terrorismo el justo tributo que merecen de toda la sociedad, sin excepciones. Esa persona es Robert Manrique, quien el 19 de junio de 1987  dejó de ser el “carnicero de Hipercor para ser Robert, la víctima. Y no sólo ha luchado y lucha por las víctimas del terrorismo, sino por todas las víctimas. Estos días lo hemos visto en la Ciutat de la Justícia de Barcelona echando una mano, poniendo ni que sea el hombro, para ayudar a las familias de las personas fallecidas en el trágico accidente de la verbena de San Juan en la estación de tren de Castelldefels Playa.

(Aclaramos el dato del atentado de Hipercor – y otros muchos que deberíamos puntualizar- para algunos autores de libros que presentan a bombo y platillo organizaciones como la desprestigiada ACVOT -Asociación Catalana de Víctimas de Organizaciones Terroristas-, desprestigiada por sus actuales dirigentes, y por cargos públicos vinculados al socialismo catalán que se apuntan a cualquier acto con tal de salir en la foto).

Hoy se cumplen 50 años de la primera víctima mortal de ETA. La niña de 22 meses Begoña Urroz Ibarrola, que murió calcinada en un coche a causa de un artefacto explosivo que la banda terrorista hizo explotar en la estación de autobuses de San Sebastián.

Tuvieron que pasar 49 años desde aquel 27 de junio de 1960 para que el Congreso, el pasado año, se diera cuenta de que hubo una primera víctima y de que todas las víctimas del terrorismo merecían un homenaje a la altura del que se ha celebrado hoy en las Cortes, con la presencia de los Reyes de España.

Hace años, como decíamos, Robert Manrique barajaba la idea de un tributo de esta altura. Nadie, sin embargo, lo escuchaba. En junio de 1999, con ocasión del enésimo homenaje a las víctimas – 21 muertos y 45 heridos- por el atentado de Hipercor, Manrique tuvo la fortuna de encontrarse con “el hombre de las luces“, el hombre que incitaba, cuando no provocaba, a pensar, a hablar, a comprometerse con los problemas de nuestro tiempo: Ernest Lluch, “sapere aude“. 

Aún con ese encuentro en el recuerdo, cuando los malnacidos de ETA mataron a Lluch -en noviembre de 2000-, Manrique cayó en la cuenta de lo que el profesor le había contado y había escrito hasta su muerte. Ernest Lluch escribió en El Correo el 19 de septiembre de aquel mismo año, un mes antes de su asesinato, que la primera víctima de ETA era la niña Begoña Urroz. 

¿ Y quién era Begoña Urroz?, se preguntaron muchos.

En noviembre de 2008, se publicó un libro “Pido la Palabra. Crónica íntima de las víctimas del terrorismo” (Ediciones Lectio), en que, tras un trabajo previo de recopilación y contraste de la información que llevó a su autor más de dos años de tarea, se explica la sucesión de los hechos y cómo Manrique ideó escribir a la Casa Real para proponer un homenaje como el que hoy se ha llevado a cabo en el Congreso, y cuyo mérito se atribuye ahora a su actual presidente, José Bono, porque el pasado año se le ocurrió, 49 años después de la primera muerte de ETA, tomar la iniciativa.

Necesarios y convenientes son homenajes como éste, pero nadie, nadie en absoluto, debe atribuirse la paternidad de un acto, evento, eferémide o como quiera llamarse, y menos en un ámbito como el de las víctimas del terrorismo. Antes que Bono, otras personas, como Manrique, o el propio Lluch, pensaron en ello, pero eran “gotas que caen en el olvido”, con demasiada frecuencia.

Lástima, por no elevarlo a la categoría de asco, nos dan ciertas situaciones y organizaciones que han desprestigiado un mundo, el de las víctimas del terrorismo, que nunca jamás tendría que haber sido objeto de arma arrojadiza entre políticos de pacotilla y dirigentes de  asociaciones de ayuda a la víctima, que hacen ostentación de ello y las olvidan a diario, que “se meten a políticos”. El antiguo dirigente de la AVT, Francisco José Alcaraz, ha sido un claro ejemplo de ello, aunque tampoco debemos ir tan lejos para buscar otros ejemplos similares e igual de nefastos pues los tenemos en casa -en Barcelona-.

Tras el asesinato de Lluch, Robert Manrique, otro “hombre de las luces“, que incita, cuando no provoca, a pensar, a hablar, a comprometerse con los problemas de nuestro tiempo, escribió allá por el año 2000 ( y así queda recogido en el libro Pido la Palabra, pág: 147):

” Somos las víctimas del terrorismo. Seguro que habéis oído hablar de nosotros. Somos quienes recibimos todo el mal posible del mundo por parte de aquellos que únicamente pretenden atacar al Estado (…) Matan por matar. Seguro que ya lo sabéis. Cierto es que hay monumentos, placas, calles, avenidas… que los recuerdan. Pero son recuerdos diseminados como gotas en el océano. Gotas que caen en el olvido con frecuencia, por más que nos esforzamos en rendirles tributo. Sin embargo, ¿no creéis que ha llegado la hora de un homenaje universal? (…)”.

EL ACTO DE HOMENAJE A LAS VÍCTIMAS EN EL CONGRESO

El rey Juan Carlos ha expresado la gratitud de toda la sociedad hacia las víctimas del terrorismo y ha proclamado, en el solemne acto de homenaje que hoy ha celebrado el Congreso, que constituyen “un referente cívico”, y “un símbolo de la firmeza de nuestro compromiso con la democracia y la libertad”.

Tras guardar la Cámara un minuto de silencio en memoria de las víctimas, y tras el discurso que ante el hemiciclo ha pronunciado el presidente del Congreso, José Bono, Juan Carlos ha tomado la palabra para subrayar: “Nada mejor que esta sede parlamentaria para rendir tributo de respeto, afecto y solidaridad, a las víctimas y sus familiares”.

En compañía de la Reina y ante diputados, senadores, dirigentes políticos, miembros del Gobierno y las autoridades institucionales y representantes de las víctimas, el Rey ha hecho hincapié en que este homenaje pretende que “sepan y que recuerden que su inmenso dolor y vibrante testimonio pervivirán siempre en nuestros corazones.

La más firme condena y repulsa

Además de proclamar la “más firme condena y repulsa” al terrorismo, y dejar claro que aunque “nos desgarra a todos, nunca podrá con la fuerza de nuestras convicciones”, ha asegurado que acabar con la violencia terrorista empleando “todos los instrumentos del Estado de Derecho” es una “prioridad insoslayable para todo país libre y democrático”.

El acto en el Salón de Plenos del Congreso de los Diputados se ha organizado después de que se acordara por unanimidad declarar el 27 de junio como Día de las Víctimas del Terrorismo.

De la ausencia del presidente del Gobierno, José Luis Rodríguez Zapatero, de “bolo” en la cumbre del G-20 que se lleva a cabo en Canadá, mejor no hacer comentario alguno.

DESDE ESTE HUMILDE PORTAL INVITAMOS A LAS PRIMERAS AUTORIDADES ESTATALES A QUE, EN PRÓXIMAS EDICIONES DE TAN SEÑALADO DÍA, EL HOMENAJE SE TRASLADE Y SE CELEBRE EN TODAS Y CADA UNA DE LAS CIUDADES DONDE HAN MUERTO PERSONAS, “GOTAS QUE SUELEN CAER EN EL OLVIDO”, A MANOS DE LOS TERRORISTAS.

PRIMITIUS

Escenes preses les darreres nits de joves creuant les vies a estacions del Maresme, o asseient-se a l’andana (Imatges de Tv3)

Hem rebut un comentari en què se’ns diu, a propòsit del nostre article ( “Laura”, la temerària ) sobre la persistència de molts de creuar encara les vies del tren després del que va passar la nit de Sant Joan a l’abaixador de Castelldefels Platja, sinó havíem d’anar més lluny d’una reflexió sobre la imprudència de l’ésser humà, una actitud que sembla inherent a la seva condició. Sembla que ens agradi ser imprudents fins a la temeritat, o temeraris fins a la imprudència.

Ho hem dit reiterades vegades, però sembla ser que no hi ha manera que la gent prengui consciència: existeix el sentit comú, el més comú dels sentits i, malauradament, per a nosaltres, el menys aplicat.

Sembla que, per a molts, hi ha coses i actituds que tenen més preu la que vida pròpia. Ens agrada exposar-nos al risc, en poques ocasions controlat i, massa vegades, incontrolat. Sembla que mentre més arriscada i temerària sigui l’acció més realitzats ens sentim.

No n’hi ha hagut prou, insistim, amb la mort d’una dotzena de persones atropellades per un tren quan creuaven les vies del tren perquè molts ciutadans hagin pres consciència de la seva exposició a la temeritat. Per a l’ésser humà, i demostrat queda, sembla no haver-hi res tan emocionant com saltar-se les normes.

Aquesta actitud només pot respondre al primitivisme de molts, a qui poc els ha d’importar no solament ja la seva pròpia vida sinó la commoció i l’alarma social, l’efecte dòmino que poden generar, la desvaloració de les pròpies normes socials i, amb això, de l’estat del benestar i de la seguretat.

Coneixem el mimetisme. Ja només ens falta veure en aquests dies un grup de nens, i no tan nens, encara en ple procés de formació de la personalitat, creuant vies de tren per pur divertiment.

Ens prohibeixen fumar; penalitzem -creiem que en excés- conductes com les infraccions contra la seguretat del trànsit… som una societat amb un fort control social.

Entenem, tanmateix, que hem arribat a aquesta indesitjada situació per les conductes incíviques d’uns quants, que mai no són pocs, i davant de les quals només sabem reaccionar de manera desmesurada amb un major control social.

D’acord estem que les coses es poden i s’han de millorar. Un exemple és la necessària adopció de mesures complementàries per a casos d’aglomeració de persones en moments determinats de l’any en infraestructures públiques com ho són les estacions de tren.

Tanmateix, i després de la tragèdia de la nit del 23 de juny, persisteixen les conductes temeràries i imprudents que res tenen a veure amb la seguretat.

Després del tràgic accident de fa quatre dies, s’han presenciat escenes de joves – alguns trontollant per l’alcohol que portaven a la seva sang -, creuant les vies en estacions del Maresme. No hi havia aglomeracions, ni manca de senyalització acústica i visual… simplement hi havia primitivisme.

Ja no valen rètols de prohibició ni multes de fins a 6.000 euros per a conductes com aquesta. És que, potser, també hàgim de recórrer a la presó perquè aprenguin ?.

Per això, novament, fem una crida a la prudència. Per ells i per tota la societat, la majoria normativa i que no desitja més control social perquè n’és conscient del valor de la seva pròpia vida i dels valors i normes que estructuren l’estat del benestar.

HUMO(R): DES DEL TRIBUNAL CONSTITUCIONAL, PER A CATALUNYA AMB TOT L’AMOR DEL MÓN

Ens podeu ajudar ?. No sabem què passa.Intentem descarregar l’Estatut d’Autonomia de Catalunya des del web del Tribunal Constitucional i ens apareix el següent:

“LAURA”, LA TEMERARIA

Parece no haber bastado una tragedia de la magnitud como la ocurrida la noche de San Juan en el apeadero de Renfe de Castelldefels Playa, en que murieron 13 personas atropelladas por un tren de largo recorrido cuando cruzaban las vías férreas, para que hayan – y hayamos- tomado conciencia de no sólo la necesidad sino también de la conveniencia y obligación de respetar las normas.

Hoy, en el mismo apeadero, han tenido que intervenir los Mossos d’Esquadra, alertados por dos agentes de seguridad privados, porque una joven de origen ruso, en el mismo punto de la desgracia del miércoles, ha atravesado las vías del tren en lugar de hacerlo por donde toca, por el paso subterráneo habilitado al efecto.

Cruzar las vías del tren en estas condiciones, y en cualesquiera, no sólo es peligroso, tanto que puede costar la vida, sino que está prohibido y, por lo tanto, debe ser una norma de sentido común que cada persona debe interiorizar y ejecutar sin excusa alguna.

La joven sorprendida esta mañana cruzando las vías del tren había llegado al apeadero en un tren de cercanías procedente de Barcelona. La muchacha ha eludido dirigirse al paso subteráneo, ha mirado a ambos lados de las vías y las ha cruzado entre las recriminaciones de los agentes de seguridad. Quizá, para fortuna de esta temeraria mujer, hoy circulaban pocos trenes por la huelga convocada por los trabajadores de Renfe.

Los agentes de seguridad privada han retenido a la mujer que, según informa El Periódico, se ha negado a identificarse – ha dicho llamarse Laura-, y por ello han sido alertados los Mossos d’Esquadra.

Laura, o como quiera que se llame, se ha excusado diciendo que llegaba tarde al trabajo. Quizá la supuesta Laura, y por suerte para ella, no habría llegado al trabajo, ni a ningún sitio, si, en ese momento, llega a circular un tren de largo recorrido. La joven también ha dicho que desconocía lo que ocurrió la noche de la verbena de San Juan. Le deberíamos preguntar a “Laura” si era necesario la muerte de 13 personas para que sea consciente, por su propia vida, de que lo que ha hecho hoy está mal, muy mal. 

“Laura” ha sido sancionada administrativamente. Pero, quizá debieran obligarla a llevar un cartel colgado durante un buen tiempo que dijera: “yo crucé las vías del tren de forma imprudente y temeraria, en el mismo punto en que el 23 de junio de 2010 murieron 13 personas atropelladas por un tren cuando hicieron lo mismo que yo”.

Más allá de la conmoción que nos ha causado la tragedia, el fatal accidente de la noche del miércoles ha generado un debate social:  ¿ imprudencia por parte de quienes cruzaron las vías en el aquel momento? o ¿solo imprudencia por parte de quienes cruzaron las vías en aquel momento?.

Las autoridades, desde las locales a las estatales, pasando por las autonómicas, así como los responsables de Renfe y Adif, apuntan a la imprudencia y recuerdan que el apeadero de Castelldefels playa, luego de muchas quejas vecinales y de usuarios, fue remodelado hace unos meses para hacerlo más amplio, cómodo y, sobre todo, seguro. El alcalde de Castelldefels lo ha repetido hoy. Lo ha hecho por activa y por pasiva: “nada justifica que se atraviesen las vías ferroviarias”. O dicho de otra manera: “cruzar las vías del tren, nada lo justifica”. Se puede decir más alto, gritando, vociferando, pero no más claro.

Un ejemplo de la peligrosidad de esta acción es que, por Castelldefels, circulan a diario más de 300 trenes, entre transportes de cercanías y de largo recorrido. Sin embargo, es habitual, según han dicho muchos de los usuarios de la línea, escenas de pasajeros cruzando las vías. 

Sin embargo, han surgido voces que excusan acciones como la del miércoles por la noche, repetida hoy y que, por desgracia, se suceden con demasiada frecuencia en estaciones o infraestructuras ferrovarias. Algunas de estas voces, en resumen, dicen que el país está mal acabado. Es decir, que los equipamientos públicos se pueden mejorar. Estamos de acuerdo con ello. 

No obstante, y ante una actitud que se repite con demasiada frecuencia, como lo es cruzar las vías del tren, no es admisible excusas como la aglomeración de personas, el desconocimiento de la existencia de un paso subterráneo, que llegamos tarde al trabajo o a la playa.

Se pueden aumentar – y se deben incrementar allí donde sea necesario-, las medidas de seguridad en momentos y días puntuales, y más en zonas de playa y en época estival, como ha dicho hoy el conseller de Obras Públicas de la Generalitat, Joaquim Nadal, pero ninguna de esas medidas ” es elevable al infinito”, como ha subrayado el propio conseller.

El “infinito” representaría, aunque no sería deseable, un policía en cada esquina, en cada kilómetro de carretera, en cada vía de tren… un policía detrás de cada uno de nosotros.

HEM PASSAT UN DIA FORMIDABLE. PERÒ NO HA ESTAT AQUEST

Llegiu ràpidament, com si haguéssiu d’ingerir un d’aquells medicaments per evacuar o treure el refredat que es presumeix amb sabor a taronja però que en realitat és un beuratge desagradable.

La fiscalia ha decidit ampliar la querella pel “cas de l’Hotel del Palau” a alts càrrecs de l’Ajuntament de Barcelona i de la Generalitat, mentre els testimonis que desfilen pel jutjat no deixen de repetir que es tractava d’un projecte d’interès ciutadà.

Mentre, la comissió d’investigació parlamentària creada en el Parlament de Catalunya pel “cas Palau” continua sent un despropòsit al servei del Tripartit que s’ha erigit en jutge, en el marc d’un “tribunal polític” que encara no sap què jutja i a qui jutjar exactament, encara que pretén sentenciar CiU.

CiU ha proclamat que el conseller d’Economia, Antoni Castells, qui ha demanat comparèixer voluntàriament en el Parlament per explicar el desagradable “cas de l’Hotel del Palau”, pot fer-ho allà on estigui més còmode. El Tripartit ho ha interpretat com un desafiament i li n’ha donat per arremetre sense justificació alguna a la Federació nacionalista, a la qual acusa d’entorpir la tasca del seu “tribunal”.

Parlant de tribunals esperpèntics, el Constitucional ha ajornat fins a dilluns vinent un nou debat, en què el vuitè intent, sobre la sentència (o la no-sentencia) de l’Estatut de Catalunya. Tot apunta que es votarà bloc per bloc o, pitjor encara, article per article.

Les caixes d’estalvi també ens han advertit avui que, a finals d’any, Espanya tornarà a patir una recisión econòmica. Només de pensar-ho ens espanta: crisi + recessió = ?. Potser més mesures d’ajust. Ja no estem tan segurs de si Déu estreny però no ofega.

Mentre, Rodríguez Zapatero ha fet avui un balanç “satisfactori” de la presidència espanyola de l’UE que, per fi, acaba aviat. Encara ens preguntem què s’ha fet en aquests sis mesos.

Per la seva part, i mentre el Consell d’Europa s’oposa a prohibir el burka però diu que és una amenaça per a la dignitat de la dona, a Espanya, l’assumpte ja ha adquirit la categoria d’assumpte nacional, – continuem sense veure on és el problema-, perquè el Senat, amb l’absència de quatre membres socialistes, que possiblement tenien coses “més importants” a fer, ha aprovat una moció impulsada pel PP en la qual s’insta el Govern que aprovi una norma en la qual es prohibeixi en tot l’Estat l’ús del burka.

COMPARACIONS (MÉS O MENYS ODIOSES) I ABSURDITATS

Existeix una teoria segons la qual les comparacions es tornen odioses quan comparem coses desiguals. Tanmateix, en aquesta mateixa teoria hem trobat una escletxa que permet la comparació quan les coses poden tenir certa equivalència, perquè la situació política, econòmica i social ens l’ha servit en safata. Avui ens hem proposat traçar comparacions que poden resultar odioses -sense ànim de menysprear- i des d’un prisma de la literatura de l’absurd.

Hem fet la bugada amb un detergent que, segons l’anunci, deixava la roba blanca, blanca, i la de color, color. Encara més, la publicitat de televisió – en què apareixia una senyora de mitjana edat cridant a viva veu que aquell era el sabó de la seva vida-, assegurava que la roba quedaria sense màcula alguna. Doncs, no!.

Hem intentat aclarir el “cas del Palau de la Música”, i en concret la peça de l’assumpte de l’hotel de luxe que van projectar Félix Millet i Jordi Montull, i tampoc. A mesura que hem aprofundit en l’assumpte, sorgia nova brutícia. Ha resultat que la roba blanca ha quedat bruta i la de color, descolorida. Les taques no solament no han marxat, han aparegut noves.

Utilitzem antisèptic bucal amb gust a menta perquè vam veure en televisió que provocava una explosió refrescant al paladar i ens asseguraven que netejaria la nostra boca de gèrmens. Tampoc. Hem vist com el Tribunal Constitucional ha intentat de nou tirar endavant la sentència per l’Estatut de Catalunya. I tampoc. Ens ha quedat el mateix gust de boca. Insípid.

Volíem apuntar-nos a un curs d’anglès perquè anunciaven que ho aconseguiríem en mil paraules. I hem desistit quan el veí ens va dir que era una presa de pèl. Hem llegit que el Govern espanyol  aspira a crear més de dos milions de llocs de treball fixos amb la reforma laboral, i ens ha semblat una altra presa de pèl.

No fa molt, rebem un correu electrònic amb el missatge següent:

“ Felicitaciones!

Usted ha sido premiado para navegar 7 días en el Caribe con un acompañante. Este crucero de primer nivel dispone de piscina, casino y yacuzzi entre otras atracciones. Tu código de activación es 53003. Por tratarse de un premio usted solo dispone de 12h para activarlo.

Reclame su premio al 001 954-748-5460. Por tratarse de un premio el mismo no es transferido, sin excepciones”.

La il·lusió que ens va fer el missatge va ser extraordinària. A les poques hores, la decepció va ser encara més profunda. Ens van prendre el pèl, novament, i de quina manera. La decepció va ser la mateixa quan ara, revisant l’hemeroteca, trobem declaracions del president del Govern, José Luis Rodríguez Zapatero, de no fa tant de temps, afirmant que no hi havia crisi -només una lleugera brisa de recessió- i que Espanya no només anava bé, sinó que anava millor que mai.

Comprem un sabó per rentar la vaixella que era un miracle contra el greix i que durava setmanes i setmanes. Un miracle que no s’entreveu és el que necessita aquest país, i mesos i mesos són els que portem en crisi.

Ens van oferir un artefacte amb forma de cinturó perquè se’ns va dir que ens treia uns quilos de sobre, i augmentem de pes. L’únic que ens fa aprimar, per la desesperació, són les mesures del pla d’austeritat aprovades pels governants i que, a Catalunya, patim per partida doble.

Comprem un prestatgeria modular que, segons la propaganda, la podia muntar, fins i tot, un nen. Avui, setmanes després, encara tractem d’esbrinar com es munta la maleïda prestatgeria. Renfe anuncia: “escurcem distàncies i apropem persones”. Encara esperem el maleït tren de primera hora del matí per anar a la feina de la setmana passada.

Comprem al supermercat un d’aquells aparells contra els mosquits que, pel que sembla, és pura artilleria contra els insectes. No solament no els va eliminar, sinó que encara van venir més. Cada mes esperem ansiosos noves notícies sobre l’atur, la baixada d’impostos, de la gasolina, de la igualtat de la dona, del fre de la violència de gènere, dels conflictes armats… I cada mes, se’ns queda la mateixa cara de son quan ens aixequem al matí després d’una nit d’insomni per culpa dels mosquits que es reprodueixen i proliferen i proliferen.

Hi ha una regla al món de la publicitat segons la qual qui no s’anuncia, no existeix. Que odioses resulten algunes comparacions. Absurd?. Potser. Però tant o més que la mateixa vida i la mateixa època que ens ha tocat viure.

 

APUGEN UN 25% EL SOU A UN ASSESSOR DEL DEPARTAMENT D’ECONOMIA EN PLENA “TISORADA”

Incomprensible. Vergonyós. Absurd. No es pot qualificar de cap altra manera.

El Govern català va aprovar el 31 de maig el decret llei de mesures de contenció de la despesa, una versió ampliada a Catalunya de la “tisorada” de Zapatero, que, entre altres coses, suposa un retall mig dels salaris dels treballadors públics d’un 5%.

El dimecres 2 de juny, dos dies després, i segons ha denunciat la Federació de Serveis Públics d’UGT, el Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya (DOGC) va publicar l’acord d’increment retributiu d’un 25%, només en complements, d’un càrrec de confiança del Departament d’Economia i Finances, al si del qual va néixer el pla d’ajust econòmic.

A la seva pàgina 42618 del DOGC d’aquell 2 de juny s’anuncia:

“… la modificació del nivell de destinació i de li retribucions salarials del lloc de treball eventual d’assessor/a de/ de la conseller/a del Departament d’Economia i Finances, que són els corresponents a un lloc de funcionari del grup A, amb nivell de destinació 28 i un complement específic de 37.092,12 euros anuals (amb jornada de dedicació especial), amb efectes donis del dia 1 de març de 2010”.

Segons UGT, aquest complement específic era abans de 29.650,20 euros anuals. I ara, n’ha pujat més de 37.000.

“Estem davant d’un increment de més del 25%, signat precisament pel màxim responsable del Departament d’Economia. Però, no us quedeu només amb aquesta donada, ja que, per si no fos suficient i per minvar l’efecte de la crisi al castigat assessor, es li afegeix una licitada de 2 nivells en el complement de destinació, passant del 26 al 28,” ha criticat el sindicat.

UGT afegeix que “la primera funció descrita al DOGC per aquest lloc de treball de confiança del conseller és, ‘ assessorar en matèria de polítiques econòmiques, competència del Departament”.

 

Altres funcions de càrrec, descrites al DOGC, són:

 

• Assessorar sobre les polítiques sectorials del Departament.
• Fer el seguiment dels indicadors econòmics rellevants per als objectius del Departament.
• Supervisar els documents de proposta, informes i estudis de contingut econòmic elaborats pel Departament, i coordinar les gestions necessàries per facilitar la posta en marxa de projectes i/o actuacions del Departament.
• Avaluar i fer el seguiment de les mesures adoptades per altres institucions econòmiques que incideixen en les actuacions del Departament.
• Coordinar grups de treball d’anàlisi de propostes de política econòmica.
• Fer el seguiment de tota la informació relacionada amb els temes que li encarregui el/la cap de l’Oficina Tècnica.
• Assistir a reunions en què es preveu tractar temes sota la seva responsabilitat i preparar-ne la documentació necessària.
• Donar suport als altres assessors/res i al/a la cap de l’Oficina Tècnica en qualsevol altre tema que escaigui.

Des d’aquestes pàgines, només afegir, parafrasejant el genial Groucho Marx, una frase: “disculpin que els diguem cavallers però és que no els coneixem bé”.

SET I MIG

Ens hem quedat en el set i mig, és a dir entre el set, número gairebé sagrat, i el vuit, número amb connotacions més aritmètiques, científiques i fins i tot còsmiques. També és un joc de cartes molt senzill que es juga amb la baralla espanyola, treient els 8 i els 9. Es tracta d’aconseguir acostar-se al 7 i 1/2, sense sobrepassar-lo

Nova reunió avui el ple del Tribunal Constitucional per intentar avançar a la redacció de la sentència de l’Estatut de Catalunya. Dies enrere, la presidenta del TC, María Emília Casas, que va decidir assumir personalment l’assumpte, va dir que volia tenir la sentència per a abans de l’estiu. L’estiu ha arribat avui, però avui tampoc ha estat possible. 

Comptabilitzem ja cinc intents de la magistrada “progressista” Elisa Pérez Vera; un del “conservador” Guillermo Jiménez, un dels tres magistrats de la “penya taurina” del TC, i un setè – el passat 10 de juny- que també era el primer de la presidenta.

No podem, tanmateix, parla encara d’un vuitè intent. El ple del Tribunal Constitucional (TC) ha conclòs avui, cap a les 13.30 hores, hora ja del dinar a Madrid, sense que els magistrats hagin avançat un sol pas a la redacció de la resolució sobre l’Estatut.

Els reunits, en els quals hi havia una baixa per malaltia, no han tractat si més no els dos recursos de súplica de la Generalitat i el Parlament de Catalunya contra la decisió del TC de no declarar-se incompetent i no recuperar parcialment Pablo Pérez Tremps, el magistrat recusat, en el cas que el tribunal acabés decidint votar la sentència article per article.

Els magistrats han quedat convocats per a demà a les 10.30 hores.

Diuen que Maria E. Casas porta sota el braç una ponència en la qual declara la inconstitucionalitat de 13 articles de l’Estatut i la reinterpretació d’uns altres 24. Potser demà parlarem del vuit.

CAS “HOTEL DEL PALAU”: CASTELLS ADMET ALGUNS ERRORS, NEGA IRREGULARITATS, DESVIA RESPONSABILITATS I DIU QUE L’OPERACIÓ “SERVIA A L’INTERÈS CIUTADÀ”

 

Antoni Castells, a la Ciutat de la Justícia, avui, acompanyat per membres del seu gabinet.



El conseller d’Economia, Antoni Castells, ha reconegut avui alguns errors però cap irregularitat en la tramitació de l’expedient administratiu de l’operació de l’hotel del Palau i ha derivat qualsevol responsabilitat cap a la directora general de Patrimoni, Inmaculada Turu.

Castells ha declarat avui com a testimoni davant de la jutge Míriam de Rosa Palacio, que instrueix la querella presentada per la fiscalia pel polèmic projecte i que dijous passat va enviar a presó a Félix Millet i Jordi Montull.

El titular d’Economia ha dit que l’operació “servia a l’interès ciutadà i a una institució que tots sentim com a nostra”.

Que la institució del Palau de la Música la sentim nostra, en tant que forma part de la història recent de Catalunya, sí, però que el projecte servia a l’interès ciutadà, és una observació massa atrevida, frívola, fins i tot. Aquesta afirmació ens planteja la pregunta següent: què guanyava la ciutadania amb la construcció d’un hotel de luxe al costat del Palau de la Música?. Va estar a punt de perdre la Generalitat un valor patrimonial estimat en 5,5 milions d’euros, com diu l’acusació?.

Antoni Castells ha negat que es deixés influir per Félix Millet i la seva mà dreta, Jordi Montull, els quals, segons la interlocutòria de la jutge, van fer valer la seva trama de tractes, amistats i influències al nivell més alt, tant en la Generalitat com en l’Ajuntament de Barcelona, per cobrar aquells 3,6 milions d’euros que, segons l’acusació, els haguessin generat l’operació.

Segons fonts judicials, davant de la insistència del fiscal, Castells ha acabat reconeixent que hi va haver alguns errors, fet que, al seu parer, no són irregularitats, en la tramitació de l’expedient de la requalificació urbanística de les finques, pas previ necessari per a la construcció de l’hotel.

El conseller ha limitat el seu paper en aquest assumpte a la firma d’un conveni, que ha definit com un “acord d’intencions”, amb Millet. Tanmateix, ha respost que ell no es va responsabilitzar en cap moment del seguiment del conveni, desentenent-se de l’assumpte i passant l’operació a les mans de la directora general de Patrimoni.

De totes maneres, Castells ha sostingut que els informes jurídics, administratius i econòmics previs, entre ells la pròpia aprovació de l’operació per part del Consell de Govern de la Generalitat, no eren preceptius, com sí ho assegura la fiscalia.

Antoni Castells ha afegit que desconeixia que el Palau de la Música havia cedit a un tercer – Olivia Hotels- el projecte de construcció de l’hotel, però ha puntualitzat que aquest traspàs no canviava la situació, perquè la Generalitat tenia garantida la seva compensació econòmica independentment de qui fos l’explotador i, per tant, era impossible que es veiés afectat l’erari públic.

“El govern català sempre ha fet les coses com les havia de fer en aquesta operació. Hem actuat sempre partint del principi de bona fe”, ha subratllat el conseller, que ha admès no obstant això que se sent, com molts ciutadans, “enganyat” i “indignat” per l’actuació que van tenir els saquejadors confessos Fèlix Millet i Jordi Montull al capdavant del Palau de la Música.

Castells ha anunciat que sol·licitarà comparèixer en el Parlament de Catalunya per donar les explicacions necessàries, segons el seu punt de vista, d’aquesta operació.

Per la seva part, la directora general de Patrimoni, Immaculada Turu, ha reconegut davant la jutgessa que coneixia des de l’any 2008 que el Palau de la Música havia cedit a un promotor particular els solars per a la construcció de l’hotel i, tanmateix, no es va assegurar l’aval perquè la Generalitat cobrés la seva indemnització.

Segons les mateixes fonts, Turu ha admès que la seva actuació en la tramitació de l’expedient urbanístic podria haver estat millor, però ha defensat que en conjunt va ser una operació correcta.

JUDICIS I PENES PARAL•LELES: QUAN UNA COLLA DE POLÍTICS D’UN “JUTJAT ALLOTJAT EN UN PARLAMENT” VOLEN MENJAR FETGE D’UN PENJAT

Hi ha polítics que fan política. Són, tanmateix, una minoria i, valgui la redundància, minoritària. Han arribat a la política afanyadament constructius, per sumar i no restar, creient que encara és un art noble i de servei a la societat civil. Un exemple el trobem a les files convergents: el diputat Jordi Turull, polític jove i de raça, treballador incansable i persona que mereix tot el respecte perquè sap qui és, què fa i el que busca.

Hi ha polítics, potser massa, per al nostre pesar, per als quals la política només és el mitjà per a altres finalitats. I, al si d’aquest profús col·lectiu, es troben els polítics que es dediquen a fer de jutges.

Per la seva part, hi ha alguns jutges que fan de tot menys de jutge. Hi ha jutges, sí, però on és la Justícia?, què s’ha convertit en una mena de sort de loteria. Sempre hem cregut, i ara amb més arguments que mai al nostre favor, que a la judicatura depèn del jutge que et toqui per saber si la nostra sort serà millor o pitjor.

De la mateixa manera incerta ens hem preguntat sempre sobre la utilitat i eficàcia de les comissions parlamentàries d’investigació. Per a què serveixen?. Quins són els seus límits?. Quin és el seu objecte d’investigació?, són preguntes que, molt temem, segueixen en l’aire i seguiran per molt temps.

El Parlament de Catalunya ha creat una comissió d’investigació per l’anomenat “cas Palau”. Ho ha fet per obra i gràcia de la majoria parlamentària que configura aquest artifici polític creat per tenir i retenir el poder, anomenat Tripartit, és a dir la suma de socialistes, republicans i eco-socialistes (PSC, ERC i IC-V).

Fins ara crèiem -ingenus de nosaltres- que aquestes comissions parlamentàries, que formen part del joc democràtic, servien per determinar possibles responsabilitats polítiques del Govern.

Però, ves per on, estàvem equivocats. En un abús d’aquest joc democràtic, s’ha evidenciat que aquestes comissions serveixen per “jutjar” l’oposició i no per buscar responsabilitats polítiques sinó delictes. I, mentre, on és la Justícia?. On té els seus límits la comissió d’investigació del “cas Palau”?.

Per obra i gràcia del Tripartit, a la cambra s’ha constituït un “tribunal polític” que pretén dilucidar responsabilitats penals per un presumpte finançament irregular de CiU, en un assumpte derivat d’uns convenis firmats en el seu dia per la Federació i la Fundació del Palau, convenis que s’han fet públics, que els té fins i tot el subaltern de l’edifici d’Hisenda i els diners dels quals, per si hi havia alguna ombra de sospita,  s’han tornat.

Ens preguntem si, potser, els que han decidit crear aquesta comissió, de forma precipitada, a escassos mesos d’unes eleccions, amb uns sondejos constants que els vaticinen un daltabaix, pretenen fer la tasca que encara no ha fet el jutge del “cas Palau”, Juli Solaz.

Circumscriuen l’objecte de la investigació a les finances de CiU, impedeixen que s’expliquin aquells càrrecs del Govern presumptament relacionats – i subratllem presumptes perquè els continua emparant la presumpció d’innocència- pel cas de l'”hotel del Palau” i, tanmateix, citen testimonis i fan preguntes per aquest cas.

Existeixen, al nostre entendre, dues maneres de veure les coses. Possiblement, el Tripartit, per empenta del PSC, va errar el càlcul en el moment d’escollir la tàctica d’abocar-se a una comissió d’investigació parlamentària amb la clara vocació i intenció de cridar l’atenció dels mitjans de comunicació.

Van pensar que, d’aquesta manera, podrien situar a primera pàgina, dia sí, dia també, fins a l’estiu, a CiU. I, després del període estival, les coses es veurien d’una manera molt diferent.

Tanmateix, ves per on, ha sorgit una jutgessa que, en el pol oposat a Juli Solaz, i a ritme de “judici ràpid”, en el termini d’una setmana, ha obert diligències prèvies, ha interrogat i ha decretat la presó provisional de l’estranya i estafadora parella que formaven els ex responsables del Palau, Félix Millet i Jordi Montull.

Alguns opinen que la magistrada ha pres la mesura excepcional de la presó per calmar els ànims ja crespats de la societat civil barcelonina.

Perquè, no ens enganyem, més enllà de les fronteres de la ciutat, l’assumpte els importa poc, o res, si no és per burlar-se, emprar-lo com a arma partidista, assenyalar a la classe política catalana com una de les més corruptes de l’Estat espanyol i, per extensió, dir que els catalans no són de fiar.

Tanmateix, cal destacar que el concepte de l’alarma social ja no figura en el catàleg de supòsits pels quals se’n pot empresonar de forma preventiva una persona, ja sigui el delicte de 3 o 33 milions d’euros.

Davant d’aquest nou escenari, potser els polítics que van impulsar la comissió d’investigació parlamentària, van sospesar diverses estratègies. Totes elles plausibles.

Potser van tenir accés a informació privilegiada i van saber abans que ningú  que la fiscalia anava a presentar en aquestes dates una querella per l’assumpte de l’hotel del Palau. Si així fora, van arribar a la conclusió que la Comissió distrauria part de l’atenció mediàtica i social. Primer error de càlcul.

D’altra banda, no s’ha de descartar que, una vegada decidida la creació de la comissió, aquells que la van idear s’han vist sorpresos pel nou escenari i van decidir mantenir-la, bé per por de l’escarni si la retiraven o dissolien, bé per a intentar contrarestar l’efecte mediàtic del cas “menor”, el de l’hotel del Palau, bé per afegir encara més confusió a un cas de per si confús. Més errors de càlcul.

L’estratègia escollida s’ha evidenciat errònia, en el fons i en la forma. Que vigilin perquè aquesta arriscada jugada a la desesperada que han forjat pot girar-se en contra seva.

En aquest diabòlic joc imposat del judici i la pena paral·lela, a la qual anomenarem “pena de telenotícies”, – que no és nova però és ja massa habitual-, res més impactant que l’”opi” de la informació de tribunals: alts càrrecs, del rang de consellers, acudint a un jutjat a declarar, ni que no sigui com a testimonis. A les hemeroteques quedarà per sempre el dia en què un conseller d’Economia en actiu, d’un partit del Govern, va haver d’anar a declarar en un assumpte tan tèrbol com el de l’hotel del Palau en el qual, segons l’acusació, Millet i Montull van pretendre apropiar-se de 3,6 milions d’euros i van fer perdre la Generalitat, presumptament, altres 5,5 milions.

I a tot això per a què serveix l’Oficina Antifrau creada pel Tripartit i, el màxim responsable de la qual, el fiscal David Martínez Madero, ha criticat la comissió d’investigació parlamentària, des de l’objecte de la mateixa fins al procediment i l’oportunitat per dur-la a terme.

Permeti’ns algunes conclusions:

1. Impera, una vegada més, la pena mediàtica i el judici paral·lel, alimentats per una justícia lenta i enrevessada, que hauria de ser la mateixa per a tots però que cada magistrat interpreta el seu lliure albir.

2. Per a què serveixen les comissions d’investigació parlamentàries imposades per majories artificials per investigar l’oposició i que no s’investiga a si mateixa en una clamorosa falta de responsabilitat i honradesa política.

3. Quan es tipificarà en el Codi Penal espanyol el delicte de finançament irregular dels partits polítics?.

Si us plau, les comissions d’investigació parlamentàries, a porta tancada i a càrrec d’experts independents. Si no, ni són comissions ni investiguen res.  Només són tribunals polítics que es tanquen en fals amb declaracions per sembrar dubtes i sospites i a les quals, els seus impulsors, pretenen atorgar rang de penalitat… tot això, en el llindar d’unes eleccions.

Mentre, i per a desprestigi d’una societat que busca l’excel·lència, continuaran els “judicis polítics” i les “penes paral·leles” i cada dia en tindrem una nova fotografiar a comentar, com si fos una sentència. I en aquesta ocasió la responsabilitat, més ben dit la culpa, no és única i exclusiva dels mitjans de comunicació, acusats moltes vegades d’establir “processos paral·lels”, sinó que s’alimenten de la sang i del fetge que alguns polítics han volgut donar-los.

AMB MILLET I MONTULL TOT ERA POSSIBLE. BREU RELAT D’UNA HISTÒRIA DE TRACTES, AMISTATS I INFLUÈNCIES AL NIVELL MÉS ALT

 “Des de la Generalitat van dir que tot és possible”.

L’expresident de la Fundació del Palau de la Música, Félix Millet, i la seva mà dreta, Jordi Montull, es van aprofitar i van abusar de “tractes” amb l’Administració, de “relacions d’amistat” i de “la possibilitat d’influir al més alt nivell de l’Administració” per pressionar, tant a la Generalitat com a l’Ajuntament de Barcelona, per agilitar i afavorir els tràmits necessaris per a la construcció de l’hotel de luxe que van projectar, operació per la qual han estat empresonats pels presumptes delictes de tràfic d’influències i apropiació indeguda.

D’aquesta manera expressa la magistrada Míriam de Rosa Palacio com Millet i Montull van ser capaços de tirar endavant una operació que, segons la fiscalia, va poder comportar per a ambdós una benefici fraudulent de 3,5 milions d’euros i unes pèrdues per a la Generalitat de 5,5 milions.

En la seva interlocutòria de presó, la jutgessa imputa a ambdós un presumpte delicte de tràfic d’influències, conducta tipificada a l’article 429 del Codi Penal que castiga “el particular que influís en un funcionari públic o autoritat prevalent-se de qualsevol situació derivada de la seva relació personal amb aquest o amb un altre funcionari públic o autoritat per aconseguir una resolució que li pugui generar, directament o indirecta, un benefici econòmic per a si o per a un tercer”.

És important subratllar que, per a l’existència d’aquest delicte tan especial, és necessària la participació d’un funcionari públic o autoritat.

La pròxima setmana declararan davant de la jutgessa, en qualitat de testimonis, el conseller d’Economia, Antoni Castells, i diversos càrrecs i funcionaris de la Generalitat i de l’Ajuntament de Barcelona.

Jordi Pina, un dels advocats de Millet i Montull, va fer ahir unes declaracions en les quals va dir: “li recomano a Castells (el conseller d’Economia) que vagi a declarar ben esmorzat”. Segons el lletrat, durant els interrogatoris de dijous als seus clients empresonats, del delicte d’apropiació indeguda “es va parlar dos minuts” i la declaració, de més de quatre hores, va versar sobre l’altre delicte, el de tràfic d’influències.

Segons la interlocutòria, quan Millet i Montull, en nom del Palau, van adquirir les finques per construir l’hotel de luxe, van advertir de seguida els “obstacles” burocràtics que existien i es van posar mans a l’obra per aconseguir eliminar qualsevol barrera.

Una de les finques tenia la consideració d’equipament docent i era necessària la modificació del pla urbanístic per part de l’Ajuntament, mentre que les altres dues finques estaven catalogades com a béns d’interès cultural, pel que es necessitava de la intervenció de la Generalitat per salvar l’obstacle.

“Des de la Generalitat van dir que tot és possible”, va declarar Montull davant de la jutge, sense especificar qui li ho va dir. Millet i Montull és van fer un fart d’enviar cartes i notes i de fer trucades a alts càrrecs per assegurar l’èxit de l’operació.

La interlocutòria detalla que “el propi senyor Montull explica que va fer trucades per aconseguir l’aprovació inicial del PGM (Pla General Metropolità) i, si bé es va aprovar, desconeix si els polítics van reaccionar positivament a les seves demandes (…). Explica el senyor Montull que ells actuaven quan es paralitzava la tramitació (literalment ha explicat que es tractava d’un ‘SOS’), a fi d’evitar que s’estanqués (el projecte) “.

Recordem que Millet i Montull van cedir les finques, en una operació que, segons la Generalitat, no li va ser comunicada, a l’empresa Olivia Hotels perquè construís l’establiment hoteler. A canvi, l’empresa havia de lliurar a la Fundació del Palau de la Música 3,6 milions, i a la Generalitat uns altres 5,5 milions en compensació per la pèrdua de patrimoni pels canvis administratius en la catalogació de les finques.

Les finques eren propietat, originàriament, de l’Institut de Germans de les Escoles Cristianes. En adquirir-les, la Fundació del Palau, és a dir Millet i Montull, es van comprometre a fer obres de restauració a l’escola de La Salle Comtal per import de 4,4 milions d’euros.

També és necessari recordar que, segons la interlocutòria, el març de 2006, la Fundació del Palau i la Generalitat pacten un conveni per a la transferència i aprofitament de les finques (un dels tràmits necessaris per a la construcció de l’hotel), “sense que consti l’aprovació per part del Consell de Govern de la Generalitat”.

LA TRAMA D’INFLUÈNCIES I PRESSIONS DE MILLET I MONTULL

Segons la interlocutòria, el 31 de maig de 2007, Montull escriu al propietari de l’empresa Olivia Hotels, Manel V., i li diu “és urgent que firmem les escriptures de l’obra de la Salle Comtal. Tant tu com jo sabem que el tema és ferm, la prova està en què has començat l’obra sense escriptures i això t’honra, però tenim problemes seriosos (…)”.

El 17 de juliol de 2007, Millet comunica amb Xavier Trias i li demana el seu suport al projecte de l’hotel en la Comissió d’Urbanisme de l’Ajuntament de Barcelona, sense que consti que el dirigent de CiU fes tràmit algun en aquest assumpte.

Segons la interlocutòria, en successives comunicacions, tant Millet com Montull assenyalen que “han tocat”, contactat, trucat o “pressionat” a càrrecs públics com el llavors primer tinent d’alcalde de Barcelona, Carles Martí (PSC), el líder local del PP, Alberto Fernández Díaz, o el portaveu d’Esquerra a l’Ajuntament.

No consta que els representants de CiU, ERC i PP haguessin tingut una major actuació en el cas més enllà d’atendre les comunicacions, visites o trucades de Millet i Montull, que es va aprofitar, segons l’acusació, de la seva “ascendència i influència” en tant que màxims responsables d’una entitat centenària del prestigi del Palau de la Música.

En una nova comunicació del 7 de novembre de 2007 amb el propietari d’Olivia Hotels, Montull li transmet: “l’alcalde de Barcelona, el dia del concert de Cecilia Bartoli, recolza totalment el tema” i va agregar que “la regidora (del districte) té la seva manera de fer les coses i no posarà inconvenients. ”Ahir, trucada de la regidora de Ciutat Vella (…), em respon que si la visita era pel tema de l’hotel, no cal veure’ns perquè no hi ha problemes”, segons recull la jutge en la seva interlocutòria.

El cas és que la Fundació del Palau, és a dir Millet-Montull, va cedir a Olivia Hotels els drets sobre les finques el 12 de juliol de 2007, temps després fins i tot que algunes de les trucades i comunicacions al més alt nivell per aconseguir l’agilitació dels tràmits administratius. Aquesta cessió, segons l’acusació pública i la jutge, va ser comunicada a l’Ajuntament de Barcelona.

En aquesta mateixa data, 12 de juliol de 2007, Olivia Hotels deslliura el promès aval de 3,6 milions d’euros en favor de la Fundació del Palau, és a dir Millet i Montull, però l’aval només es podia executar dos mesos després de l’aprovació de la modificació del PGM.

Diu la jutge que aquest “interès” dels empresonats per executar l’aval i percebre aquests 3,6 milions d’euros va ser el que va empènyer a Millet i a Montull a fer valer la seva xarxa d’amistats, tractes i influències al més alt nivell.

TENS UN E-MAIL (II PART): DE LA DIFICULTAT DE PRENDRE UNA DECISIÓ QUE ÉS LA MÉS FÀCIL A “AI, SI HAGUESSIN!”

Ja fa dies que els plans i mesures d’austeritat han desfermat un intercanvi de correspondència entre governants i governats que inunden els nostres correus electrònics i que evidencien la dificultat de prendre decisions difícils perquè les mesures no són fàcils, encara que, en opinió dels soferts treballadors, s’han pres les mesures més fàcils, és a dir anar directament a la jugular de les classes més desafavorides.

Diverses conclusions hem tret de la lectura de les cartes electròniques que ens han fet arribar.

Hem aprés el valor de la contrarietat que suposa per a un càrrec públic adoptar una decisió difícil que per als altres és la més fàcil de prendre.

1. En realitat, ningú no sap què passa en un govern o un empresa. Ni els propis directius o governants.
2. La generalització de la incompetència és directament proporcional a l’elevat de la jerarquia.
3. L’organització de qualsevol burocràcia – com l’espanyola- s’assembla molt a un tanc sèptic. Els trossos més grans, sempre afloren a la superfície.
4. Per als directius i governants, canviar les coses és fonamental – tinguin o no la raó, doncs són ells els que manen-, i canviar-les abans que altres persones ja és el súmmum de la creativitat i fer-ho els últims, el súmmum de l’originalitat.
5. Si a causa d’un problema es convoquen moltes reunions, les reunions arribaran a ser més importants que el problema.
6. Quan no és necessari prendre una decisió, és necessari no prendre-la. Quan és necessari prendre-la, primer decideixen si han de decidir i després decideixen què han de decidir.
7. Si no ens poden convèncer, ens confonen. Tenen un pom d’arguments i, si no ens agraden, en tenen d’altres.
8. Quan tenen dubtes, parlen entre dents o de manera retòrica. Quan tenen problemes, deleguen. I quan són caps, mediten.
9. El món de la política sol estar dominat per dos tipus de persones:
   – els que entenen el que no dirigeixen i  els que dirigeixen el que no entenen.

La nova correspondència electrònica que ens han fet arribar ens mostra ara l’abast de la forma verbal “haguessin”, l’imperfecte del mode subjuntiu del verb haver.  

Si ells (els governants) haguessin pres abans les decisions encertades, potser haurien estat suficients per afrontar l’actual situació i, ara, els treballadors les haurien acceptat amb normalitat.

El 10 de juny, el president de la Generalitat, José Montilla, va escriure -bé, li van escriure- una carta electrònica als empleats públics explicant el pla d’ajust del Govern català. Deia que havia pres una decisió difícil perque la mesura no era fàcil.

Ara, de nou, circulen noves cartes de resposta al Molt Honorable per part de treballadors públics, tant a títol individual com col·lectiu.

Ai, senyors governants si haguessin…!

Carta primera.

Molt Honorable President,

 Avui he tingut l’oportunitat de llegir la carta que vostè ha adreçat a tots els treballadors i treballadores de la Generalitat, entre els quals em trobo. Donat que jo no tinc la facilitat de poder adreçar-me a vostè de la mateixa manera, li agrairia dediqués uns minuts a llegir aquesta carta.

Al vostre escrit afirmeu que no ha estat una decisió fàcil retallar el sou als funcionaris, laborals o estatutaris i, prosseguiu dient que aquesta era una mesura necessària per tal de reduir el dèficit públic.

Doncs bé, sense entrar en un debat sobre la procedència o no d’aquesta mesura, voldria fer-li saber que la immensa majoria dels treballadors públics haguessin acceptat aquesta si, prèviament, s’haguessin adoptat altres que, de segur, haguessin estat suficients per reduir aquest dèficit públic sense haver de retallar cap sou als treballadors.

Vostè parla de una retallada que ha estat més important en els grups més alts, com també ha estat així pel que fa als alts càrrecs i membres del govern. Respecte a aquesta afirmació res a dir, però si bé al seu escrit fa referència a altres països d’Europa que apliquen mesures de contenció, voldria recordar-li que ha fet un d’ells, un Estat que avui mateix el senyor Felipe González afirmava es troba en una situació econòmica pitjor a l’espanyola.

Sí, em refereixo a la Gran Bretanya, la qual a més està governada per un partit conservador. Doncs bé, de vegades cal aprendre també dels nostres veïns i en aquest sentit, estic convençut que una de les primeres mesures adoptades pel Govern del senyor David Càmeron va ser suprimir els vehicles oficials a tothom i els viatges en primera, va ser una lliçó pel que fa a les formes de fer les coses. En canvi a la nostra Administració, sembla impossible adoptar aquestes i que els vehicles oficials es dediquin a serveis purament oficials, i a partir d’una certa responsabilitat com seria la d’un Conseller (i òbviament no per anar i tornar a casa). Coincidirà amb mi en lloar la lliçó i l’exemple, això no fa més que demostrar que encara hem de madurar molt al nostre país pel que fa a responsabilitat, solidaritat i liderat.

Però això no és tot, ja que sabem que en el cas de la utòpica situació que s’adoptés aquesta mesura ara o en un futur proper en les nostres administracions públiques, aquesta decisió no seria suficient per aconseguir la reducció del dèficit, però novament voldria cridar la seva atenció a la reflexió. Per què no s’ha tractat d’arribar a un acord amb els interlocutors socials?, on està el diàleg?.

Tal i com han anat les coses, i és una opinió personal, crec no interessava en cap cas. Aquesta manca d’interès, al meu parer obeeix a la dificultat de no haver pogut defensar l’adopció d’altres mesures que, de segur haguessin evitat aquesta retallada salarial, però haurien estat certament incòmodes com són:

 

• Eliminar el 11% de pujada que van rebre determinats càrrecs per dedicació exclusiva (com tothom, és a dir, com qualsevol que no tingui demanada la compatibilitat per exercir altre treball). Cal dir que gairebé mai la jornada d’aquests càrrecs es perllonga més enllà de la seva jornada, i ara malgrat la retallada, encara poden gaudir d’un 2% per sobre dels funcionaris que no han gaudit d’aquesta mesura. Dit d’una altra manera no han perdut un 8%, sinó que la seva gratificació ha quedat en un 2%. 
• Establir la jornada de 35 hores, estalviant electricitat i recuperant tot el pressupost dedicat a vals menjador, que no és poc. 
• Recuperar el Pla de Pensions. Qualsevol funcionari hagués vist millor aquesta mesura que haver de passar el mes, en molts dels casos, menjant cigrons i patates com a dinar del diumenge. 
• Estalviar en publicitat institucional a les televisions. 
• Suprimir la revista funció publicació, més encara quan aquesta és accessible en format digital a la web del Departament de Governació. 
• Deixar de pujar encara més els nivells dels alts càrrecs, com ha succeït fa pocs dies amb la resolució ECF/1698/201, de 3 de maig, per la qual es dona publicitat a la modificació del complement de destinació, de les retribucions salarials i de les funcions del lloc de treball eventual de l’assessor del Conseller del Departament d’Economia i Finances. Una de les conselleries que millor coneix la situació de crisi en la que ens trobem.
• Deixar de crear encara més empreses públiques o posar-les en funcionament  malgrat haver estat creades fa pocs anys (Memorial Democràtic)
• Suprimir gran parts dels 3.200 telèfons mòbils que gaudeix alguna direcció general. Estic convençut que ni Vodafone Catalunya disposa de tants mòbils d’empresa.

Podria continuar detallant més mesures, però crec que vostè també les coneix i al manifestar-les jo, es diria són impertinències, encara que no ho siguin per la majoria dels ciutadans. Llavors, arribat a aquest punt, difícil és convèncer, almenys, als grups (E, C2 i C1) que subsisteixen, alguns amb menys de 1000  euros i altres poc més per sobre d’aquesta quantitat, de la inevitable mesura.

Sap vostè com es viu pagant una hipoteca o un lloguer, l’escola bressol o el dinar del col·legi, els serveis, les zones blaves, verdes i de tots colors, pagant contribucions i uns serveis molt més cars que en altres ciutats de l’Estat i, un llarg etcètera que alguns amb un sou de menys de mil euros i altres, els més afortunats per tenir la seva parella treballant, amb uns 2000 i escaig? han d’afrontar dia a dia. Segur, i de totes totes, que no.

No es tracta de quant és retalli a un cos o un altre, que també, sinó quin és el mínim que es necessita per poder arribar fins l’últim dia del mes. Sembla per això un acudit, escoltar que sous que van més enllà dels 5000 euros han fet el gran esforç de perdre uns 400. Quina llàstima i quina pena.

Avui definitivament s’han esvaït els meus dubtes, no existeix cap formació política que es mereixi el vot dels ciutadans, encara menys dels funcionaris i per això crec que el que hauríem de fer tots és votar en blanc o a una opció romàntica.

Els polítics, en general, han oblidat que no són més que els representants del poble, dit d’una altra manera, defensen la voluntat del poble. Vostè creu que el poble pensa com el seu govern o el de l’Estat?, de veritat creu que alguna persona s’empassarà que els polítics són vocacionals per fer país i millorar la societat? ens creu tan simples?.

Vull també agrair-li l’atenció mostrada cap a mi i la meva família, (en el meu cas nombrosa) on afortunadament treballem dos, encara que els nostres sous junts no arribin ni a 2500 euros (abans de la retallada) i això comptant els triennis, doncs ja són més de 25 anys treballant en aquesta Administració. També vull pensar que algun dia, algun govern, pensarà en els nivells dels grups (E al C) que són sempre dels més baixos, i promourà canvis substancials que retallin assessors, empreses públiques i s’aposti pels seus treballadors (sap vostè quants treballadors dels grups E i C , tenen una carrera universitària i per raó del sistema de promoció interna romanen fent fotocòpies?). Confio que en futur llunyà, aquells que es decideixin per la Funció Pública de la Generalitat de Catalunya puguin anar de la mà com a altres administracions publiques on aquests nivells es pugen periòdicament i on la promoció interna, a diferència de la Generalitat, és una realitat innegable que premia el treball  i la dedicació del seu personal.

Per no estendre’m més i  per finalitzar només afegir, espero que em comprengui, que no puc creure’m res del que vostè afirma de la recuperació del poder adquisitiu quan ja hem perdut més del 42%. He vist passar diferents governs i de tots colors, i se que quan van les coses bé (recordi els últims anys) i això acostuma a donar-se en períodes de no més de cinc anys de bonança, cap d’aquests governs ni d’esquerres, ni de dretes, ha recordat que per circumstàncies econòmiques alienes al nostre treball, els empleats públics, hem perdut un 42% del poder adquisitiu. Per aquest únic motiu, comprengui que no és que dubti, sinó que sé, que encara que canviï en un futur la situació econòmica, en cap cas se’ns pujarà als funcionaris el sou el suficient (un 10% o 11% anual del salari), ja no per guanyar, sinó per recuperar el que hem perdut i vull confiar en una recuperació, ja que en cas contrari i amb l’aplicació d’altres tantes mesures,  molts de nosaltres haurem d’anar a pidolar pel metro per poder atendre les nostres necessitats i mantenir als nostres fills.

Li agraeixo per endavant la seva atenció i prego disculpi si en algun moment s’ha sentit ofès, no ha estat la meva intenció, però crec que és enriquidor que conegui també que pensen els seus treballadors, els seus ciutadans i, en definitiva, aquells que vostè representa. No calen justificacions, de vegades val més no dir res doncs tots sabem, almenys els que treballem i coneixem l’Administració el per què d’aquesta mesura.

Atentament,

UN TREBALLADOR SUBALTERN DE LA GENERALITAT DE CATALUNYA

Carta segona

Molt Honorable President,

Li agraeixo la seva atenta carta en referència al Decret llei que retalla els salaris del personal al servei de l’Administració de la Generalitat siguin  funcionaris, laborals o estatutaris, retallada que no comparteixo encara que hagi estat convalidada per la majoria del Parlament .

Comenta en la seva carta,  que no ha estat una mesura fàcil i que han procurat prendre-la, actuant de manera seriosa, justa i equitativa. Explicació que no comparteixo, crec que ha estat la mesura més fàcil de prendre poc seriosa, injusta i gens equitativa. Es una mesura populista imposada pels poders financers i  per uns poders fàctics que han portat l’economia al precipici i que ara ens està imposant una retallada del dèficit públic i el proper pas serà, amb la nova contrareforma laboral, una privatització de serveis públics mai vista.

Continua explicant que aquesta mesura es necessària per reduir el dèficit públic, que no podem gastar el que no tenim i que aquest esforç s’està realitzant a la majoria d’altres països de la Unió Europea. Estic d’acord que es necessari  reduir el dèficit públic, però no hem de pagar-ho els treballadors, perquè la crisi la han produït els especuladors, banquers i rics i aquests no se’ls  ha demanat cap responsabilitat. Vull aclarir Sr.President que jo mai, però es que mai he gastat el que no tenia , perquè jo no gestiono els pressupostos de la Generalitat, si que administro i gestiono amb els meus pares jubilats ( amb dues pensions de poc més de 500 euros) els pressupostos de casa meva i li ben asseguro que portem un control molt seriós de les nostres despeses. L’Administració Sr.President es com una casa que si es gestiona mal s’enfonsa. Quan l’Administració es converteix en una ETT creant empreses públiques sense sentit i als seus directius se’ls hi dona sous milionaris la casa s’enfonsa, si es manen a fer programes que no serveixen per res per un valor de 25 milions d’euros la casa s’enfonsa , si es contracten serveis externs la casa s’enfonsa, si es fan obres i es donen permís que les constructores incrementin el preu de la factura la casa s’enfonsa, l’Administració com jo l’entenc Sr. President es va crear per servir al ciutadà mai per enriquir-se alguns.

Se’ns demana un sacrifici , Sr.President molts empleats ja fa temps que estem fent sacrificis per arribar a final de mes, ara a la reducció salarial aprovada pel seu Govern Sr.President li hem de afegir una reducció d’un 42%  de pèrdua del poder adquisitiu del any 1982 fins 2007, més el 2% IVA i les diferents pujades, d’aigua, electricitat i gas.

És cert Sr.President que a l’Administració no tothom té la feina assegurada que n’hi ha molta precarietat laboral. La crisi la patim en especial tots els treballadors. Qui no té un amic, un conegut o un familiar afectat per ella?.

Crec Sr.President que vostè no pot entendre el malestar que tenim els treballadors públics davant les continues agressions que estem rebent tant per part del Govern com de l’oposició així  com  les campanyes mediàtiques realitzades per uns mitjans de comunicació cada dia mes manipulats . Amb un propòsit clar la privatització de l’Administració Pública, els contractes partidistes i  mes precarietat laboral. Els empleats públics insisteixo, existeixen per complir la imparcialitat en les seves funcions .Els Empleats Públics Sr.President no som una càrrega.

Potser Sr.President vostè aquesta carta no la llegirà mai, però si a mi el President de la Generalitat m’escriu una carta crec que li he de contestar.

Atentament,

Una treballadora subalterna de la Generalitat de Catalunya