DESDE EL SÓTANO, AÚN A OSCURAS Y CON UNA DÉBIL LUZ. EL PARO BAJA POR TERCER MES CONSECUTIVO

2 Juliol 2010 Deixa un comentari

Seguimos en el sótano. Aún caminamos por la oscuridad. No sabemos si es de día o de noche. Avanzamos por un pasillo, entre objetos solo contorneados. ¿ Habrá luz?. El eco nos devuelve nuestras palabras sin respuesta. Elevamos una plegaria al cielo. Encontramos, por fin, una vela medio consumida, un punto de referencia. Por unos momentos, la llama juega con nuestra sombra. ¡Que no se apague!, imploramos… Quizá sea solo un factor estacional -los que saben del asunto dicen que no-, pero, entre tanta noticia negativa, en especial para Catalunya, hoy hemos recibido esperanzadoras novedades.

El desempleo registrado en los Servicios Públicos de Empleo bajó en junio por tercer mes consecutivo y registró 83.834 parados menos respecto al mes anterior. Por fin, el paro ha bajado de los 4 millones de personas, algo que, según el ministro socialista de Trabajo, Celestino Corbacho, nunca se iba a producir en España. El número total de desempleados se ha situado ahora en 3.982.368, un 2,06% menos.

Avanzamos por la oscuridad y la llama se debilita. Volvemos a topar con algún obstáculo. Según los datos del Ministerio de Trabajo e Inmigración publicados hoy, el paro ha aumentado en un año en 417.479 personas, un 11,71% más.

Tropezamos de nuevo. El desempleo en junio subió entre el colectivo sin empleo anterior, en 915 personas, y en agricultura, en 174, pero logramos mantener el equilibrio y damos nuevos pasos: el paro se redujo en la industria, con 15.402 parados menos, en la construcción, donde disminuyó en 21.253 y, sobre todo, en servicios, con 48.268.

Advertimos una voz. Nos llega débil, como la llama de nuestra única luz. La secretaria general de Empleo, Maravillas Rojo, ha valorado la bajada del paro y ha subrayado que la cifra supone el mayor descenso mensual de los últimos cinco años y el mejor mes de junio desde 1997.

En el conjunto de España, entre los hombres, el paro bajó en 58.891 personas (-2,89%), hasta situar el total de desempleados en 1.978.301, y entre las mujeres se redujo en 24.943 (-1,23%). En un año, el paro masculino ha subido en 195.121 personas, el 10,94%, y el femenino en 222.358, el 12,48%.

También ha bajado entre los menores de 25 años, en 26.205 trabajadores, (-5,68%), mientras que entre los mayores de esa edad ha disminuido en 57.629 (-1,6%).

En cuanto a los contratos, en junio se suscribieron 1.297.611, lo que supone 22.913 más que hace un año (1,8%); en el acumulado de los seis primeros meses del año se hicieron 6.826.002 contratos, 206.307 más (+3,12%). De los contratos de junio, 98.754 fueron indefinidos, lo que supone 8.981 menos con respecto al mismo mes del 2009.

En lo que va de año, se han suscrito 623.731 contratos de este tipo, cifra que supone 60.687 menos (-8,87%) respecto al mismo periodo del 2009.

En CatalunyaLogramos seguir adelante. El paro en Catalunya bajó en junio en 20.475 personas, un 3,56% menos en relación con el mes anterior, con lo que el número de desempleados se situó en 554.261. Nuestro caminar, sin embargo, es lento, precavido. Respecto al mismo mes del 2009, el paro en Catalunya subió en 66.014 personas, lo que supone un aumento del 13,52%.

El paro ha bajado en 16 comunidades, encabezadas por Catalunya, con 20.475 desempleados menos, seguida de la Comunidad Valenciana (-13.206) y Castilla y León (-9.028), y solo ha subido en Canarias, en 57 personas.

Nos detenemos. Palpamos un objeto. Es una silla. Nuestra única llama aún se mantiene viva y sigue jugando con nuestra sombra. Decidimos sentarnos. Precaución. No tentemos a la suerte.

El calzado y la camisa del “negro”

2 Juliol 2010 Deixa un comentari

Existen fenómenos que nunca lograremos desterrar de las estrechas y enfermizas mentes de algunos sujetos a los que les das cierto mando de autoridad y actúan como tiranos de cualquier estado que acaba de salir de la época colonial.

No es la primera vez – y sospechamos que tampoco será la última- en que asistimos a actos de racismo perpetrados por algunos, – y subrayamos algunos porque no se debe generalizar ni penalizar a un todo un sector-,  vigilantes de discoteca.

Suelen ser tipos de la complexión física de un armario que acostumbran a vestir con una estética para-policial, con atuendos de guardaespaldas de película porno, incluidas gafas oscuras en la negra noche, y con un pinganillo que cuelga de una oreja como si esperasen toda la noche la llegada del presidente.

Son sujetos que acostumbran a mirarte por encima del hombro, con cierta displicencia, y que te dan un repaso en toda regla. Si, de entrada, no les caes bien, adiós muy buenas.

Te dirán que no llevas el calzado adecuado para entrar en el local. Les dirás que muchos otros calzan el mismo zapato o zapatilla. Sin observar, te apartarán. Tú insistirás. Ellos te volverán a mirar, por encima del hombro, y aducirán que tu camisa, o tu pantalón, tampoco son los adecuados. Muchos otros clientes habrán entrado peor vestidos que tú. Replicarás y, pensarás que, lo mejor habría sido ir desnudo. Habría sido indecoroso pero, al menos, habrías llamado mucho más la atención y les habrías dado un motivo real para prohibirte la entrada.

Quizá te quedes esperando frente al portero. Te volverá a mirar y, en el colmo de la excusas, te dirá que eres negro. Mirarás a tu alrededor y verás a un vigilante mulato. ¡Sí, es mulato!, pero tú eres negro como el carbón. Y no entrarás.

Estamos en el año 2010, siglo XXI, y esto es lo que ha ocurrido estos días en una discoteca de Barcelona, según una carta de denuncia publicada por El Periódico de Catalunya. La carta reza así:

Mònica Catalán
Barcelona

Estos días de Mundial se habla de algunas reminiscencias del apartheid en Suráfrica. No hace falta ir tan lejos. En la discoteca Ribelinos, situada en la Diagonal de Barcelona, descubrí un apartheid. El sábado, unos estudiantes que celebraban el fin de curso asistieron a un episodio lamentable. El personal de dicha discoteca prohibió la entrada a un negro porque su calzado «no era el adecuado». Pero resulta que, una vez dentro, vi que muchos chicos llevaban unas zapatillas como las de la persona discriminada.

Curiosamente, uno de los porteros era mulato y optó por usar la fuerza en vez del diálogo. Por suerte, en la ciudad hay una gran variedad de locales donde no cierran las puertas en función del color de la piel.

 

EN EL “MACONDO” DEL PP

1 Juliol 2010 Deixa un comentari

Foto publicada por diario Ya.es

La secretaria general del PP, María Dolores de Cospedal, ha calificado hoy de antidemocrático y “muy fascista” el comportamiento del president de la Generalitat, José Montilla, después de conocer la sentencia del Tribunal Constitucional sobre el Estatut.

En declaraciones a Onda Cero, Cospedal ha dicho, en referencia a Montilla, que alguien que está “en caída libre en términos de perspectivas electorales” debería tener en cuenta que “no vale todo”. “No valen rebeldías, ni rebeliones institucionales, ni reediciones del Pacto del Tinell”, en referencia al acuerdo firmado por el PSC, ERC e ICV-EUiA, que excluía al PP de pactos de gobierno en Catalunya.

Con toda el peso de la carga de la razón, el Govern de Catalunya ha respondido de forma contundente las palabras de Cospedal. El conseller de Política Territorial y Obras Públicas, Joaquim Nadal, actuando como portavoz del ejecutivo catalán, ha exigido a la número dos del PP que retire los “insultos”. “Los fascistas son otros y la ligereza frívola de utilizar una expresión como esta se debe seguramente a que le es excesivamente familiar”, ha subrayado Nadal.

Las palabras de Cospedal, y la respuesta de Joaquim Nadal, nos ha llevado a la conclusión de que, en ocasiones, tan importante es lo que se dice como quién lo dice y cómo lo dice. En boca de una conservadora que, cada vez que habla, rezuma resentimiento hacia todo aquello que no cabe en sus limitados esquemas mentales e ideológicos, efectivamente es un insulto. Damos toda la razón al conseller Nadal.

Pero ya que la número dos del PP ha citado la palabra “fascista”, y le ha adjuntado un adverbio para denotar un grado superlativo, hablemos de fascismo y, como decía el conseller, de la familiaridad de los conceptos, ni que sea sólo para refrescar algunas ideas.

Dicen, y así lo creemos, que saber de dónde venimos nos indica adónde vamos. Cuando en el Macondo de “Cien Años de Soledad”, las interminables lluvias y las pestes del insomnio y del olvido comenzaron a diluir la memoria de las personas, fue necesario etiquetar los objetos más elementales para recordar sus nombres. El invento funcionó hasta que, desgraciadamente, los habitantes del pueblo también se olvidaron de leer. Por fortuna para ellos, Melquiades regresó por enésima vez de la muerte con un brebaje que  restablece la memoria y que surte efecto inmediatamente.

Hoy, el conseller Nadal ha sido “Melquiades”. Y Cospedal, una más del Macondo.

Retrocedamos en el tiempo. El Partido Popular tiene su origen en Alianza Popular, una confederación de pequeños partidos conservadores, algunos de ellos liderados por antiguos dirigentes del franquismo, los llamados Los siete magníficos. ¿ Les suena el asunto?.

El principal capitoste fue – y lo sigue siendo- Manuel Fraga Iribarne, que aún vive, como la mala hierba, ministro de la Gobernación y de Información y Turismo en diversos gobierno del dictador Franco.

También formó parte de aquel embrión del PP Cruz Martínez Esteruelas, que fuera ministro de Educación y Ciencia en la última etapa franquista y el creador de la Ley de la Selectividad. El tercero fue Francisco Silva Muñoz, ministro de Obras Públicas entre 1965 y 1970 y miembro destacado de la Asociación Católica de Propagandistas.  El cuarto hombre fue Licinio de la Fuente de la Fuente, que fue ministro de Trabajo bajo la presidencia de Luis Carrero Blanco, durante la dictadura de franquista y que escribió sus memorias con el título de “Valió la pena”.

El quinto magnífico fue Laureano López Rodó, el eterno ministro sin cartera de Franco, hombre de confianza de Carrero Blanco y miembro destacado del Opus Dei. El sexto fue Gonzalo Fernández de la Mora y Mon, nombrado ministro plenipotenciario de primera clase en 1970 y que nos dejó como legado la revista Razón Española, que siempre ha reunido a los más valioso del pensamiento conservador español. El séptim hombre fue Enrique Thomas de Carranza y Luque, de un grupúsculo derechista llamado Unión Social Popular y que fue secretario de la Confederación Nacional de Combatientes.

A estos siete magníficos nostálgicos del franquismo se les unirían de inmediato otros cuatro: Javier Carvajal, Salvador Serrats, José Mª Velo de Antelo y Ramón Hermosilla.

Ayer ya escuchamos a Manuel Fraga decir que el Estatuto de Catalunya “no vale”, adornando su profunda reflexión con un “Viva España”. Pero ahondemos un poco más. En una reciente entrevista publicada por el diario Ya.es, José María Velo, que fue vicepresidente del primer congreso de AP, considerado el congreso fundacional del PP, dijo, entre otras cosas que “la partitocracia tiene muy poco de democracia”.

Pregunta el periodista: Se hizo, durante la Transición, un enorme esfuerzo por “integrar” en el sistema a los comunistas y nacionalistas…, pero ¿usted cree que se hizo bien?, ¿qué se dejó de hacer, y por qué?

Responde Velo: Se hizo muy mal por la derecha y muy bien por las izquierdas y nacionalistas que supieron defender sus intereses. Lo más triste es que por aquel entonces la derecha, Centro Democrático y Alianza Popular, tenían la sartén por el mango. Legalizar al partido comunista un Sábado Santo, y aceptar a Carrillo, fue el colmo de la barbaridad. Para integrar a los nacionalistas, les concedieron cuanto podían desear para seguir el camino que nos ha conducido a la situación actual, calamitosa por donde se la mire.

Pregunta el periodista:  ¿Qué diferencias y semejanzas hay entre la AP que Vd. contribuyó a fundar, y el PP de hoy?

Responde Velo: La semejanza mayor es que no hay democracia interna. Fraga nombraba a sus sucesores y Aznar repitió la operación. Los que están en la tarima no dejan que nadie se suba, y el que molesta no sale en la fotografía. Ahora saben vestir mejor al muñeco, pero de democracia nada. Lo peor es que carece por completo de ideología.

Es decir, según las palabras del propio José María Velo, el PP se situaría aún más a la derecha y sería más antidemocrático que los propios fundadores de Alianza Popular, muchos de ellos herederos directos del franquismo. 

Avancemos ahora unos cuantos años. José María Aznar, hijo de Manuel Aznar Acedo, que, entre otras cosas, fue jefe de Falange encargado de tareas de radiodifusión y propaganda, y llegó al cargo de director adjunto de Radiodifusión en el Ministerio de Información y Turismo (1964-1967), y nieto de Manuel Aznar Zubigaray, que tras pertenecer al PNV, se pasó al falangismo hacia la época del golpe de estado franquista.

Y por sus nombres y cargos también los conoceréis. A modo de ejemplo: Esperanza Aguirre y Gil de Biedma, Condesa de Murillo y Grande de España y Dama del Imperio Británico; Jaime Mayor Oreja, perteneciente a una estirpe de destacados miembros de Comunión Tradicionalista, cuyo brazo armado fue el requeté navarro que apoyó el golpe de estado de 1936; Francisco Alvarez Cascos, cuyo origen político se encuentra en Reforma Democrática, efímera formación fundada en 1976 por tecnócratas del franquismo que luego engrosó la nómina de Alianza Popular; María Dolores de Cospedal, llamada “la niña de Albacete”, secretaria general del PP y cuya mentora política, según ha proclamado públicamente, es Esperanza Aguirre.

LES TRAMPES DEL VERB ACATAR

1 Juliol 2010 Deixa un comentari

Hem sentit Jordi Pujol, un oracle per a nosaltres per la seva merescuda i innegable condició d’estadista, dir que acata però no respecta la sentència del Estatut de Catalunya dictada pel Tribunal Catalunya, en tant que no només és un atac il·legítim a la dignitat del país sinó a la seva democràcia.

Abans i després de les paraules de Pujol,  hem escoltat les de polítics, de més o menys alçada intel·lectual, alguns, fins i tot, de sinistre passat, dubtós present i incert futur, que han fet una crida a l’acatament sense condicions de la sentència. 

Considerem que, en un elevat percentatge de situacions, el problema no és allò que diem sinó com hom diem, de la mateixa manera que no és tan important el que diem sinó allò que els altres entenen.

Quan vàrem escoltar Pujol ens vam preguntar si “no respectar” equivalia a  una forma de rebel·lió més o menys encoberta, és a dir, a transgredir les normes. Ens vam adonar que no. Un cop més cal destacar l’habilitat de “l’etern president” en l’ús de les paraules.

Vam caure en el compte de que el verb acatar té certes trampes, en totes i cada una de les seves accepcions. Segons el diccionari de la Reial Acadèmica de la Llengua espanyola, acatar és tributar homenatge de submissió i respecte. Acatar és acceptar amb submissió una autoritat o unes normes legals, una ordre… Acatar és mirar amb atenció. Acatar és considerar bé alguna cosa.

Fixem-nos-hi que en l’accepció que aquí ens interessa, la segona, acatar comporta submissió a una autoritat o unes normes legals.

Quan escoltem alguns polítics espanyols, majoritàriament de dretes, encara que també n’hi ha socialistes, dir que hem d’acatar la sentència ens sacsejar sentiments d’opressió, limitació de llibertats, com el dret a expressar-se, en tant que ens hem de sotmetre als dictats d’un tribunal.

Per com ho diuen, el to que utilitzen, fins i tot rematant-lo amb expressions provocadores –cas del que fora ministre franquista Fraga Iribarne-, l’acatament que reclamen equival a una submissió en termes de recapitulació i, fins i tot, de rendició.

Doncs, no!. En primer lloc, no respectar, no compartir i manifestar-se en defensa d’unes idees, i fins i tot en contra d’allò que es considera injust perquè atempta contra només la dignitat i l’orgull d’un col·lectiu sinó contra la pròpia lògica, no entra en contradicció amb l’acte d’acatar una decisió. I, encara amb més raó proclamem la nostra indignació, no exempta de certa ràbia, quan ens obliguen a acatar una decisió d’un òrgan al qual se li atribuït una autoritat per poder dictar una norma, la legalitat del qual resulta discutible.  

Quina autoritat moral, social i legal reuneix avui en dia el Tribunal Constitucional?. Entenem que cap. Mentre l’Estatut ha emanat de la decisió d’una amplíssima majoria de la població catalana a través dels seus representants polítics lliurament escollits en les urnes, fins abastar un 90% de la ciutadania, els membres del TC han estat escollits a dit amb criteris únicament ideològics per uns polítics que no han sotmès a debat de la seva militància, perquè no els interessa, com s’ha d’articular el TC i qui ha de formar part d’un tribunal que ha de vetllar pels drets i les garanties dels ciutadans.

A propòsit de l’aprovació de la nova llei del cinema aprovada al Parlament de Catalunya per la mateixa majoria que va ratificar l’Estatut de Catalunya, un 90% de la cambra, ja han circulat veus que parlen d’imposició quan el que pretén la llei és fomentar el doblatge al català de les pel·lícules.

Més enllà de les consideracions del sector de la distribució i exhibició comercial del cinema, que s’ho mira des del punt de vista de l’economia, la llei no imposa. La imposició és la via emprada pel PP, i també per determinats sectors del socialisme espanyol, per aniquilar allò que les urnes, màxima expressió de la democràcia, els ha negat mitjançant la barroera manipulació d’un tribunal amb una clara vocació política.  

I el pitjor de tot és que ens volen donar lliçons de democràcia. Avui, la popular Cospedal, ha titllat de “totalitarista i feixista” l’impuls d’un front català unit en resposta a la sentència del TC. No importa tant què ha dit sinó com ha dit – citant-ne explícitament José Montilla-.

En boca d’aquesta política de dretes, ha sonat no només a provocació sinó a insult. Resulta que, ara, som la resta, i no ells, els hereus d’una forma de feixisme anomenada franquisme que han fet perdurar en gestos i paraules de no pocs polítics del PP. No ens cansarem de dir-ho: el novembre del 75 va morir el gos, però no la ràbia.

MAS I MONTILLA ESCENIFIQUEN LA SEVA UNITAT DAVANT LA SENTÈNCIA DE L’ESTATUT PERÒ APAREIXEN LES PRIMERES FISSURES EN EL SOCIALISME CATALÀ

30 Juny 2010 Deixa un comentari

Artur Mas y José Montilla se saludan tras reunirse en el despacho del president, hoy, en el Parlament. FERRAN NADEU

(Foto: El Periódico de Catalunya)

 

Sense que serveixi de precedent entès com un xec en blanc per a benefici d’uns quants, tot s’hi val per la defensa de la dignitat de Catalunya, la seva gent, els seus símbols, la seva llengua, la seva identitat i el seu autogovern.

José Montilla i Artur Mas han escenficat avui un acte d’unitat davant l’atac que ha suposat la sentència de l’Estatut dictada pel Tribunal Constitucional, fora de lloc i temps.

El TC ha posat de manifest la fragilitat d’algunes estructures bàsiques de l’Estat en convertir l’Estatut en un mercadeig i servir amb això als interessos de certs sectors polítics que veuen en l’existència de realitats com la catalana una transgressió de la seva totalitària manera veure l’estat.

El decrèpit Manuel Fraga Iribarne ha estat avui el màxim exponent d’aquest espanyolisme ranci i reaccionari en dir que l’Estatut no val” i rematar-lo amb un “Viva España“.

Les reaccions en el PSOE eren les previstes. S’ha salvat l’Estatut i s’ha derrotat el PP. Tanmateix, han sorgit veus de l’antic socialisme que crèiem desterrades i que donen la raó a Josep Pla quan va dir que “el més semblant a un espanyol de dretes, és un espanyol d’esquerres”. És el cas d’Alfonso Guerra qui diu no comprendre la reacció de Montilla i ha fet una crida a acatar la sentència. Acatar, tanmateix, no significa compartir i, molt menys, coartar la llibertat d’expressar la indignació i la ràbia que la resolució ens ha causat.


Volem creure en la paraula de Montilla – i per extensió de tots els que afirmen voler a Catalunya- quan ha afirmat que lluitarà per la supervivència d’aquesta unitat, més enllà fins i tot de disputes electorals.

Tanmateix, haurà de cuidar Montilla la unitat a les seves pròpies files, perquè s’adverteixen fissures. Sense anar més lluny, la ministra i socialista catalana Carme Chacón, que no pensa anar a la manifestació del 10 de juliol perquè té altres assumptes a la seva agenda més importants, ha expressat avui la seva satisfacció pel resultat de la sentència.

Chacón ha parlat en termes quantitatius ja que el TC, ha dit, ha salvat gran part de la carta catalana, derrotant d’aquesta manera el PP. Tanmateix, no ha fet una lectura qualitativa i és aquí, des d’aquest prisma, on arrela el major mal que es podia fer a Catalunya.

LA JUTGESSA DEL CAS DE L’HOTEL DEL PALAU IMPUTA LA CÚPULA D’URBANISME DE L’AJUNTAMENT DE BARCELONA

30 Juny 2010 Deixa un comentari

 

Ramón García Bragado

No podia existir tràfic d’influències sense la participació d’un funcionari públic o d’una autoritat. I la jutgessa que instrueix el cas de l’hotel del Palau ha començat a estirar d’un dels fils d’aquest xafogós assumpte, que s’ha evidenciat com un nyap especulatiu a mesura que es coneixen proves documentals.

La magistrada Miríam de Rosa Palacio, instructora de la causa, ha situat en el punt de mira a l’Ajuntament de Barcelona a l’imputar avui al quart tinent d’alcalde d’Urbanisme de Barcelona, Ramon García Bragado, al gerent d’Urbanisme, Ramón Messeguer, i un arquitecte municipal.

Curiós resulta que, poc abans de fer-se pública la imputació de la cúpula d’urbanisme municipal, l’alcalde socialista Jordi Hereu mostrava tot el seu suport a García Bragado i el seu equip i defensava la seva “plena honorabilitat” en la tramitació d’un projecte “absolutament transparent”. Hores després, tanmateix, Hereu ha pres la decisió de rellevar “temporalment” ambdós imputats.

Segons la interlocutòria de la magistrada, García Bragado i Messeguer, presumptament, van ocultar que les finques on s’havia de construir el ja tristament famós hotel de luxe no eren propietat de la Fundació del Palau sinó de l’empresa promotora Olivia Hotels.

“Existeixen indicis”, assenyala la jutgessa, de què els tres imputats “a causa de la influència exercida” pels antics màxims gestors del Palau, Félix Millet i Jordi Montull, “van ocultar la verdadera titularitat d’Olivia Hotels sobre les finques objecte del procediment urbanístic, faltant a la veritat en la tramitació, amagant una operació especulativa en favor d’un tercer que s’hagués frustrat en cas de conèixer-se l’esmentada titularitat”.

Fa uns dies, i com a testimonis, tant García Bragado i Messeguer van declarar davant de la jutge que van conèixer a l’estiu de 2009 el canvi de titularitat dels terrenys on s’havia de construir l’hotel. Tanmateix, avui l’advocada dels serveis jurídics d’Urbanisme de l’Ajuntament de Barcelona, Andrea Pange, ha assegurat davant de la jutge que el consistori coneixia des de febrer de 2008 la cessió a Olivia Hotels de la propietat de les finques, ja que ella mateixa ho va comunicar al seu superior, el director jurídic d’Urbanisme, Enric L., que també ha prestat  declaració avui i que la jutge també valora ara imputar.
La magistrada, en prendre la decisió d’imputar els alts càrrecs d’urbanisme de l’Ajuntament, també ha valorat les proves trobades en una carpeta en el Palau de la Música i que, pel que sembla pertanyia a Jordi Montull, i on van quedar reflectits els “tripijocs” entre uns i altres per tirar endavant l’operació.
Entre els documents trobats, apareixen unes notes d’una conversa en la qual, pel que sembla, Bragado explicava l’arquitecte municipal avui imputat que havia pactat amb Messeguer que els edificis que s’havien de descatalogar podia fer-ho l’Ajuntament “sense” intervenció de la Generalitat i que es firmaria el conveni entre la Generalitat i la Fundació el dia assenyalat “sense publicitat”.

En aquesta conversa, també es parlava de la necessitat que Millet “tingués controlats políticament tots els partits polítics durant tot el procés” a fi d’agilitar i aplanar el camí de l’operació.

MILLET I MONTULL, SURTEN EN LLIBERTAT
D’altra banda, i després de tan sols 13 dies en presó preventiva, els saquejadors confessos de les arques del Palau de la Música, Félix Millet i Jordi Montull, han quedat avui en llibertat provisional.

La jutge els ha deixat lliures en considerar que ja no poden influir en les declaracions dels testimonis, en haver finalitzat la primera tanda de compareixences programades.

En sortir, ambdós han dit que la presó “és molt trista”.

Més trist i lamentable, tanmateix, va ser la seva actuació durant anys, apropiant-se de quantitats que superen els 30 milions d’euros. En proporció, 13 dies de presó poden considerar-ho un verdader regal.

PRIMERA CARTA ALS NOSTRES NÉTS (encara per néixer)

30 Juny 2010 1 comentari

Quan llegiu aquestes línies, potser nosaltres ja no estiguem ni tampoc siguem. Però heu de saber que un dia vàrem ser. Gairebé toquem un cel. Vam estar a això, només a això, d’aconseguir-ho. No era el cel més desitjat, però se li semblava.

Us explicaré una breu història. Vam ser un petit país, però un gran país. El país de Martí Pol i Mercè Rodoreda; d’una llengua mil·lenària; de Serrat i Pepe Rubianes; de Pujol i Maragall; del peu dret d’Iniesta i, ja posats, també l’esquerre.

Alguns deien que érem un país. Per a d’altres, érem una comunitat autònoma. Un dia espero tenir l’oportunitat d’explicar-vos què significava ser autònoms. Alguns, tanmateix, ens consideraven només una regió. Però, per a molts, érem una obsessió. Potser va ser així perquè treballàvem molt i generàvem molta riquesa que es convertia en diners, l’opi de molts dels governs que ens van respectar i ens van odiar.

Heu de saber que lliures, el que es diu lliures, mai no hem estat. Vàrem ser una possessió de l’imperi Romà que passà a mans dels gots i els alans el segle V. Després, cap al segle VIII, es van conquerir els musulmans que van expulsats cap a finals del mateix segle. Amb el temps, els comtes francs ens van donar certa independència però al segle XII es van confederar amb la Corona d’Aragó que, al seu torn, es va unir a la de Castellà, donant lloc a Espanya, que ens va dominar pel segles dels segles, fins avui, en què s’ha escrit aquesta carta.

Permeteu-me un incís. També hi va haver un altre moment en què gairebé toquem aquest cel. Va ser cap als anys trenta del segle XX quan un home bo que estimava la seva terra, anomenat Companys, va proclamar l’Estat català. Tanmateix, el van detenir i el van empresonar. Aquest home va tornar a Catalunya perquè estimava la terra i es va enfrontar a uns homes que van arribar al poder mitjançant l’ús de les armes. Potser algun dia escolteu parlar d’allò que es deia cop d’estat, en què persones generalment malvades governaven a d’altres i per a això, les sotmetien, les oprimien i, si era necessari, les mataven.

Tanmateix, Companys va morir afusellat per aquells que van arribar al poder trencant totes les normes socials hagudes i per haver-hi, segons ells, per salvar una pàtria gran part de la qual no volia ser salvada per aquells que ho van fer en nom d’un Déu que no era el nostre i que va carregar les pistoles que els homes van disparar.

Van passar els anys fins que va morir l’home que va oprimir aquest i altres pobles i es va obrir un període d’esperança. Es va aprovar una Constitució, el 1978. I després, el 1979, vàrem aconseguim un Estatut d’Autonomia que ens va permetre gaudir de cert, però limitat, poder per decidir sobre les nostres coses. Vam veure una possibilitat de tocar aquest cel.

Van passar els anys. L’Estatut es va desenvolupar però no va evolucionar amb els temps. Per això, molt després, el 2006 es va aprovar un altre Estatut que feia alguns passos més en aquest desig de ser nosaltres.

Aquell text recollia el sentiment i la voluntat de la majoria de la ciutadania d’aquesta terra i deia de nosaltres que érem una nació en tant que realitat nacional reconeguda per aquella altra norma, la Constitució, que en tot aquell temps mai va evolucionar.

Aquest Estatut deia que érem una nació, amb una realitat, una llengua i una identitat pròpies. El text no comparava ni sotmetia, simplement deia qui érem i on volíem anar.

Llavors, un partit polític que es proclamava democràtic i plural es va sentir molest perquè érem i va portar el cas a un òrgan que anomenaven Tribunal Constitucional, que havia estat creat per vetllar pels drets i llibertats dels ciutadans.

Aquest tribunal, al principi, el formaven 12 persones, però una va morir i una altra va ser apartada perquè, segons van dir alguns dels seus col·legues, no era imparcial per opinar sobre l’assumpte. El tribunal va quedar en deu persones, de les quals només una era constitucionalista. Van estar quatre anys discutint com dir-nos que érem sense ser-ho. I ens ho van dir: sou però no sou.   Ens van venir a dir que el que estàvem veient no existia i, tanmateix, ho vèiem.

Us resultarà difícil de comprendre. A nosaltres ens va passar el mateix. En realitat, mai no vam arribar a entendre per què un grup de deu persones va usurpar la veu d’un poble que era i que volia ser, en pau i llibertat, respectant i desitjant que se’l respectés.

Llavors, els homes i dones que governaven en aquesta terra van començar a discutir sobre com respondre a aquells homes i dones que des del centre del poder els havien dit que només podien ser dins d’una unitat a la que van qualificar d’indissoluble.

I aquests homes i dones que governaven a Catalunya no acabaven de posar-se d’acord. Hi va haver manifestacions, crides a la unitat indivisible d’aquesta terra anomenada Catalunya. Hi va haver els qui volien que el poble votés allò que havien decidit els deu homes i dones d’aquell tribunal que havien imposat la seva veu a la de milions de persones. També n’hi va haver que volien proclamar la independència d’aquesta terra. Com?, ens vam preguntar. Ens van venir en la memòria imatges, antigues i modernes, de persones que morien perquè volien ser elles i d’altres no els deixaven.

Recordo que van convocar una manifestació per protestar contra aquells que havien imposat el seu criteri, un 10 de juliol a les sis de la tarda. Hi va haver veus que van posar en dubte la data. Molts van contestar que, per la defensa d’aquesta terra, no importava ni el dia ni l’hora.

I tot això va ocórrer mentre la gent es desesperava perquè perdia la seva feina. Alguns, fins i tot, no tenia per menjar. I aquesta terra, formada per una gent amb un caràcter únic, de vegades genial, va veure com els seus símbols s’erosionaven.

La llengua, les institucions, el govern, fins i tot la bandera, eren però ja no eren. Hi va haver també persones a qui no els va importar danyar el bon nom de les coses més estimades i sobre les quals es va forjar la història d’aquesta terra i que van saquejar i van robar. I d’altres, molt semblants als anteriors, que practicaven un art al qual van dir corrupció i que van arribar a convertir-lo en una activitat més de la política.

Les persones que lluitaven per sortir endavant cada dia, els anomenats treballadors, sofrien perquè treballaven i cada vegada guanyaven menys diners per menjar i viure. I d’altres, en canvi, se’n van fer més rics: els deien banquers, polítics, empresaris…

I, mentrestant, molts ens preguntàvem, “i ara, què?”. I jo em vaig dir: aquest no és el final. Ni tan sols no és el començament del final però, potser, és el final del començament.

Vostre, sempre. Sempre vostre.

Segueix

Get every new post delivered to your Inbox.