HUMO(R): PLAN DE ECONOMÍA SOSTENIBLE (del genial Forges)

Clicar sobre la imagen para ver todo el Plan de Economía Sostenible

TENS UNA CARTA EN EL TEU CORREU ELECTRÒNIC SOBRE DECISIONS DIFÍCILS A PROPÒSIT DE MESURES FÀCILS

Les mesures d’austeritat que està aplicant el Govern d’Espanya i el de Catalunya ha donat lloc a una correspondència com feia temps que no vèiem.

Com ara ja no hem de gastar en paper, segells, sobres i tinta, la xarxa s’ha convertit en una autopista lliure de peatge perquè els governants expliquin als governats per què, com i a qui apliquen les mesures i perque els administrats llegeixin amb resignació i indignació els missatges i, després, els responguin pel mateix fil conductor.

A cada carta d’un governant, li segueix una altra d’un empleat públic, a títol individual que la fan seva una col·lectivitat, o una altra missiva d’un col·lectiu que la fa seva el treballador a títol individual. Al final, tanmateix, tots, en mesura major o menor, fan seva una o una altra carta.

Quins temps aquells del “buzoneo” quan no existia la xarxa i ens volíem comunicar d’una forma més personal amb qui ens interessava. Nosaltres, avui en dia, encara ens escrivim cartes a nosaltres mateixos per recordar el plaer de rebre un sobre amb un paper dins manuscrit i llegir el seu contingut mentre grapeges la quartilla. 

Les noves tecnologies han relegat al paper. Encara que té els seus indubtables avantatges, ja no és el mateix un text escrit en ordinador que una carta de puny i lletra, per molt que s’hagi inventat la signatura electrònica.

Possiblement, el governant de torn li ha dit un assessor que redactés un text, en aquest cas per explicar als treballadors públics, per què se n’adoptaven una mesures d’ajust tan dràstiques.

Aquest assessor va redactar unes línies que va remetre a la supervisió d’aquest governant qui, després de fer les esmenes i observacions oportunes, la va tornar a enviar a l’assessor que, al seu torn, la va remetre a un auxiliar administratiu amb coneixements informàtics perque li donés forma, la corregís, si procedia, i li col·loqués la capçalera oficial corresponent.

Una vegada realitzat el tràmit, l’auxiliar va remetre de nou la carta a l’assessor perquè la remetés al governant perquè estampés la seva firma. El document va tornar a l’assessor que va donar l’última verificació a la carta que va passar de nou en auxiliar perquè l’enviés al corresponent servei de difusió per a la seva distribució a través d’immenses xarxes de correus electrònics col·lectius, amb la firma del governant de torn ja en format electrònic.

És d’aquesta forma com, en l’actualitat, ja sigui al nostre correu personal professional o d’empresa rebuda una quantitat ingent de missatges i cartes, totes elles com a documents adjunts, en les que uns i d’altres s’intercanvien missatges que, en moltes ocasions, no ens importa el més mínim.

Alguns exemples.

El 10 de juny, dos dies després de la vaga convocada en el sector públic, el president de la Generalitat, José Montilla, va remetre als treballadors públics una carta amb l’encapçalament diplomàtic de rigor, “benvolgut/a”, en la qual explicava que s’havia pres un pla d’austeritat en una decisió que no era fàcil perquè la mesura “no és fàcil”. 

Carta del president Montilla  

Com que no era qüestió de deixar passar l’oportunitat, Montilla ha rebut resposta del sindicat Comissions Obreres que diu que la decisió possiblement no ha estat fàcil pero la mesura presa (retallada dels sous dels funcionaris…) sí que era la més fàcil de prendre.

Carta de CCOO al president Montilla

La consellera de Treball, Mar Serna, també es va adreçar als treballadors del seu departamente en una carta electrònica per dir-los que entre les mesures adoptades contra la crisi “la de reduir el sou del nostre personal és potser la més difícil de prendre i, si el Govern l’ha aprovat, és amb el profund convenciment de la seva necessitat i essent molt conscient del seu impacte”.

Als pocs dies, la consellera rebia resposta d'”un empleat pública” en un carta correu que ha donat la volta per tota la xarxa. L’empleat públic anònim li deia entre d’altres coses que la retallada de sous “era la mesura més fàcil de prendre”.

Carta de la consellera de Treball i resposta de l’empleat públic

Després, va venir CCOO i, en resposta també a la consellera Serna, ja no parlava de mesures o decisions fàcils o difícils, sinó de mesures “inútils”

Carta de CCOO a la consellera de Treball

Més tard es van sumar funcionaris dels departaments d’Economia, Política Territorial i Obres Públiques i Justícia. En la carta tramesa a la consellera de Justícia ja no es parlava de mesures fàcils o difícils o inútils sinó d’absoluta indignació.

Carta a la consellera de Justicia

Podríem seguir així fins demà però la resta de la història de ben segur ja us la imagineu

UN CAPITOST DEL PPC AFIRMA QUE VIURE A CATALUNYA ÉS COM VIURE A “MATRIX” I ES BURLA DE GUIFRÉ EL PILÓS I DE LA CULTURA CATALANA

El diputat del PP català, Rafael Luna, i el periodista i locutor César Vidal passen una estona divertida en la ràdio a costa de menysprear a Catalunya i la seva cultura.

Per als qui no coneguin la pel·lícula, direm que Matrix, en resum, és la història d’un programador informàtic de dia i un intrús de nit, amb l’alies de Neo, que passa la seva vida buscant a una persona, Morfeu i la resposta a una pregunta: Què és Matrix?. Una trobada amb una altra intrusa, Trinity, el condueix fins a Morfeus i la resposta als seus dubtes. 

Neo descobreix que el món en el qual creia viure no és més que una simulació virtual creada per una comunitat de maquines superevolucionades, que ara controlen el planeta, a la qual es troba connectat mitjançant un cable endollat al seu cervell. Els milers de milions de persones que viuen connectades al seu voltant estan sent conreades de la mateixa manera per a poder donar energia a les màquines. Aquesta il·lusió col·lectiva (o simulació interactiva) és coneguda com a Matrix.

Doncs bé, viure a Catalunya és el més semblant a viure en aquest món virtual que representa Matrix. Ho ha dit, sense cap pudor, el diputat del PP català Rafael Luna, a qui el respecte a la història, la cultura i les tradicionals catalanes li importa un carall. I això que va néixer a Lleida i va evolucionar – o ho va intentar- a Tarragona.

Rafael Luna es va despatxar “amb molt de gust” en el programa del no menys corrosiu César Vidal en es.Radio, la cadena de l’incendiari Jiménez Losantos.

Entre es.Radio, Intereconomia TV i altres mitjans satèl·lit, Catalunya ha deixat de ser Catalunya per passar a ser un tros de terra que el diable va decidir col·locar al nord-est d’Espanya com el podria haver posat en les nostres antípodes, és a dir en Nova Zelanda. De fet, escoltant a Lluna ens atreviríem a dir que un tipus recalcitrant com César Vidal podria -només podria- arribar a ser amic de Catalunya.

”Som en una xarxa imaginària que ha creat el tripartit en la qual sol es parla de l’Estatut, de les consultes sobiranistes (…) es parla de qüestions que res tenen a veure amb el que succeeix al carrer. Jo dic que és com viure a Matrix”.

Segons explica Nació Digital, durant la seva al·locució radiofònica, -a alguns els dónes un micròfon i els entra de sobte diarrea mental -, Rafael Luna ha vomitat que Catalunya és aquesta realitat inventada pels germans Wackoski (autors de Matrix), on és discuteix de “qüestions identidarias” (diu i repeteix vàries vegades “identidarias” per deixar clar que desconeix el mot “identitàries”) i que els “independistas” (diu i repeteix “independistas” per deixar clar que ignora moltes més cuses que “identitàries”) són el gran perill.

Luna s’embarbussa quan intenta citar Guifre el Pilós i, quan Vidal el corregeix, ho remata dient que “jo l’anomeno el peluso”. És fa creus que el Conseller Huguet parli de Sant Jaume per comptes de Santiago, fet que aconsegueix arrencar un conat de rialla irònica de César Vidal. Per cert que, al Conseller Huguet li retreu que vagi pel món venent li rutes del Císter i altres atractius culturals del país: “Embena vostè sol i platja” li diu. I també qualifica els viatges de Carod Rovira de “galàctics”.

“Pero qué está usted vendiendo fuera de Cataluña si la gente no sabe ni lo que es”, li diu. En un altre moment instrueix l’audiència dient que fomentar el consum de productes catalans “genera enemistades que nunca han existido”. Tot, per acabar amb un “alarde identidario” espanyol que faria emocionar el mateix Millan Astray, los felones, Sanjurjo, Cabanellas, Mola, Franco, Queipo de Llano… que César Vidal no ha pogut menys que rubricar amb un “no tengo ninguna duda”.

L’audio del diputat del PP burlant-se de Catalunya ( a Nació digital)