LOS INSULTOS DEL FALANGISTA TERTULIANO DE INTERECONOMÍA TV LLEGARÁN AL CONGRESO

Los excesos verbales de Eduardo García Serrano, el lenguaraz tertuliano de talante falangista que el pasado 3 de junio insultó gravemente a la consellera de Salut de la Generalitat, Marina Geli, a quien, entre otras lindezas, dijo “guarra, puerca y zorra”, serán motivo de debate en el Congreso después de que la Mesa de la Comisión de Igualdad, a petición del diputado de Esquerra Joan Tardà, aceptara proyectar las imágenes del furibundo ataque verbal.

Joan Tardà ha registrado una pregunta dirigida a la ministra de Igualdad, Bibiana Aído, para saber si el Gobierno piensa adoptar alguna medida en relación a estos hechos, con independencia de las acciones legales que ya ha emprendido la Conselleria de Salut.

García Serrano, hijo del periodista y escritor falangista Rafael García, insultó con total impunidad y menosprecio a Marina Geli durante una intervención en el programa “El gato al agua”, del 3 de junio, a propósito de las recomendaciones que en materia de sexo hace a los adolescentes su consejería en su web y en sus campañas, orientadas a la prevención de enfermedades y de embarazos no deseado. “Guarra, puerca y zorra repugnante que fabrica degenerados”, formaron parte de su repertorio de insultos que ni el presentador del programa, Antonio Jiménez, ni el resto de contertulianos intentó frenar en momento alguno.

No contento con ello, el citado individuo, en ese mismo programa del 3 de junio, dijo que “vivimos en un país siniestro” en que se “sodomiza” a los niños y se les enseña “a cómo meneársela”. García Serrano pidió disculpas por esta última expresión pero no por haber llamado a la consejera “guarra y puerca”.

Se da la circunstancia de que tanto Antonio Jiménez como Eduardo García Serrano han sido premiados este año con sendos micrófonos de oro por la Federación de Profesionales de Radio y Televisión de España.

Una semana después, obligado por las circunstancias, tarde, con gesto y voz que, a nuestro entender rozaban la teatralidad, Eduardo García Serrano, suplicó  el perdón de la consellera para limpiar su conciencia. Lo hizo en su nombre, como hombre y católico que se proclamó, y en el de su padre a quien “allá en los cielos, los insultos le han dolido tanto como a usted”. 

Las disculpas de García Serrano no han disuadido a Geli de seguir adelante con la querella por injurias. El departamento de Salut ha agradecido  las excusas, pero ha afirmado que el proceso «continúa en marcha». También el Consell de la Informació de Catalunya (CIC), órgano creado para velar por el cumplimiento de los principios deontológicos en el ejercicio de la profesión periodística, ha manifestado que las disculpas «de ninguna manera exculpan a quien insultó».

El presidente del Consell de l’Audiovisual de Catalunya (CAC), Ramon Font, ha subryado que la libertad de expresión en el sistema constitucional no ampara «las expresiones insultantes o vejatorias». El CAC se plantea enviar una queja formal al Ministerio de Industria y otra a la Fiscalía General del Estado.

Estos fueron los insultos que profirió García Serrano.

EL DIARI DE PATRÍCIA / ENS ESTAN ENGANYANT?

Darrerament mirar les notícies econòmiques fan pensar que com sempre, el govern d’ Espanya ens està enganyant i el “tristpartit” de Catalunya també. Les mesures econòmiques presses, que són les anomenades retallada de despesa afecten com sempre als més vulnerables, la classe treballadora, i això que es diuen socialistes.

Que el govern alemany hagi anunciat unes mesures extremes d’estalvis  més gran que la d’ Espanya, fa pensar. ¿Si  la locomotora, com es diu, d’ Europa fa una retallada tan gran i està millor que nosaltres, per què es fa? Jo arribo a una conclusió personal, la situació és molt pitjor del que ens diuen i estem a la deriva, sense patró que sigui capaç de salvar el vaixell i acabarem com el Titanic. Ja ens van mentir en les eleccions generals del 2008, dient que tot estava bé, i resulta que hi havia crisis mundial, en Montilla i els seus avui porten a votació unes mesures de les quals no han parlat…. I que en quan tingui còpia de la publicació oficial ja comentaré.

Però ja sense mirar les noticies econòmiques que esgarrifen… miro al meu voltant. A cada grup familiar conec algú que s’ha quedat al carrer, drames per arribar a final de mes,. En el moment que una de les notaries que tenien més feina de Barcelona despatxa al seu oficial estrella i redueix jornada de la resta de treballadors…. “agárrate que vienen curvas”.  Que el Col.legi d’Advocats faci l’anunci en la seva revista que permeten que els advocats que no poden fer front al pagament de la quota ho poden aviar i se li efectua una carència…. ja em sembla el súmmum! Fins aquí hem arribat.

Ens estem enfonsant i ningú fa res, les mesures són petits salvavides vermells en un oceà de tempesta!!!! I ens enganyen amb xocolates de lloro i “brotes verdes” inexistents!!! Estem pitjor del que ens diuen, ens hipotequen a nosaltres , als futurs catalans…. i a saber que més.

Tinc por,molta por del que ens espera.

NO DESCARTEM NO ANAR A LA VAGA

Vagi per davant que, en absolut, no estem d’acord amb les mesures contra la crisi aplicades pel Govern. Primer el pla d’ajust que incideix sobre els empleats públics i els pensionistes i, ara, la reforma laboral.

Al president del Govern, José Luis Rodríguez Zapatero, se li ha inflat la boca en les últimes setmanes proclamant la dolorosa necessitat d’estrènyer-se el cinturó, encara que no ha escomès contra qui ho hagués de fer: les classes altes, el mercat financer, el frau fiscal, el frau en el subsidi de desocupació. Ara, Zapatero ha tornat a proclamar que la seva “substancial i equilibrada” reforma laboral mantindrà “bàsicament” els drets dels treballadors.

Ha arribat un punt que el seu problema ja no és el que diu sinó com ho diu. I ha perdut de vista que l’important no és el que diu sinó el que nosaltres entenem. I el que entenem, per ara, és que el Govern segueix a ulls clucs aquella màxima que diu: l’important és no portar la contrària als poderosos.

 

Lliurada la reforma laboral als agents socials, que van acabar com el rosari de l’aurora en una fals idil·li que durava dos anys, sindicats i patronal han rebut severs i contrariats la proposta. Els sindicats diuen que el Govern s’ha passat. Els patrons, per la seva part, opinen que s’ha quedat curt.

A partir d’ara s’obre un període d’incertesa que pot ser encara més crispat que l’anterior. Com els sindicats, tampoc nosaltres no volem asseure’ns en una taula amb la patronal a dialogar perquè, senzillament, la reunió es convertiria un monòleg o en un intercanvi de bestieses i obvietats. La patronal, ja ho sabem, desitja les mateixes i egoistes mesures de sempre en èpoques de crisi, totes elles encaminades bé a tancar les empreses, si tenen problemes, sense assumir un cost excessiu, bé a recuperar el marge de beneficis que han deixat d’ingressar a la seva caixa en els últims mesos. Si abans guanyaven 100, ara guanyen 50 però no en tenen prou. Busquen ansiosos aquests altres 50.

Volem centrar la nostra atenció en els nostres teòrics aliats en el diàleg social: els sindicats.

Fins al pla d’ajust decretat pel Govern fa unes setmanes, que retalla sous a treballadors públics i congela pensions, amb prou feines els havíem vist. Algun fullet, algun comunicat de premsa, alguna reunió, a tot estirar, mentre l’atur va anar pujant per sobre dels 2 milions, els 3 milions, els 4 milions de persones. On eren?.

Van veure una oportunitat de recuperar el seu prestigi i el temps perdut davant de la seva clientela, els treballadors, que no els aturats, que ja han estat descatalogats per a la seva desgràcia, convocant una vaga al sector públic, la del passat 8 de juny. Guerra de xifres al marge, – l’aturada no va ser un fracàs tan rotund com va afirmar el Govern, ni tampoc un èxit com van proclamar els líders sindicals-, la vaga va suposar una bufetada ben donada tant als polítics com als sindicats.

En alguns centres de treball podem certificar que aquell dia van córrer alguns comentaris, no sense certa sorna, quan van aparèixer alguns sindicalistes: home, per fi treballes!, va haver de suportar més d’un d’aquests sindicalistes.

Ara, els grans sindicats no descarten anar a la vaga general. Ningú no els podrà acusar de corrents i vulgars.

La vaga s’ha convertit en alguna cosa així com la presó a la solució dels conflictes socials que es materialitzen en delicte. Cada vegada que hi ha un conflicte econòmic i laboral, hem d’anar a la vaga. Però, hem d’anar a la vaga?.

Recentment, vam haver d’assistir amb resignació, però també amb indignació, al súmmum del desvergonyiment en forma de vaga. La que van protagonitzar uns maquinistes de Renfe per reclamar uns aparcaments subterranis per als seus vehicles a l’estació de Sants de Barcelona.

Ara, els sindicats pretendran que anem a la vaga general. Hem practicat un exercici, superficial i simple, però demostratiu: hem pres com a exemple un treballador públic que cobra un sou mensual net de 1.200 euros – la qual cosa percep un administratiu amb formació-. Li hem retallat el sou en un 3%: 36 euros. Aquesta mateixa persona, va anar a la vaga del passat 8 de juny, pel qual cosa a la nòmina deixarà de percebre uns altres 40 euros. Si a més va a la vaga general, seran uns altres 40 euros. En total, el juny, haurà perdut 116 euros. Cobrarà 1.084 euros.

Posats a suposar, posem que aquesta mateixa persona ha de fer front a una hipoteca, les despeses domèstiques corrents, la compra de la setmana, la lletra del cotxe i l’assegurança de l’automòbil si el paga semestralment, les últimes -per sort- despeses corrents del col·legi (un o dues criatures, de mitjana). I això que el col·legi al qual els porta és públic.

I ara vindran les despeses del següent curs escolar, seguiran les despeses domèstiques corrents, perquè cal continuar menjant per viure, i unes “mini-vacances” – amb una mica de sort-, perquè vacances enteses com el fet de viatjar durant una setmana per un país -proper, a ser possible veí- o llogar un petit apartament a prop de la platja -prohibit en primera línia de mar-, és ja un luxe només per a unes classes més pudentes.

Amb l’embolic que hi ha hagut a l’hora de rumiar sobre l’aplicació de mesures d’ajust als més rics, el tradicional sistema de classes se n’ha anat a fer punyetes. Hi ha pobres, aturats i treballadors, en un costat, i a l’altre, rics, milionaris, aristòcrates que viuen de rendes, vividors, estafadors, corruptes, entre els quals hi ha molts polítics que han fet de la corrupció una activitat política més.

La vaga, en aquestes condicions, no és, ni ha de ser,  l’única ni la principal resposta als conflictes socio-econòmics i laborals. O és que els sindicats, en cas que anem a l’aturada general ens abonaran la part de la nòmina que deixarem de cobrar per a major orgull seu?. I, posats a preguntar, perquè no destinen una petita part, que ja és molt, dels diners públics que perceben en subvencions per als aturats?. O és que, potser, han deixat de ser persones que un dia van tenir feina.

Imaginació, senyors, imaginació és el que necessita ara la classe treballadora que no pot – ni deu- ni tan sols prescindir d’aquests pocs euros que perdrà si secunda la seva vaga.