EL SINDICATO DE TÉCNICOS DEL MINISTERIO DE HACIENDA PROPONER ATACAR LA ECONOMÍA SUMERGIDA Y EL FRAUDE, QUE MUEVEN MÁS DE 88.000 MILLONES AL AÑO

– El sindicato, GESTHA, ha estudiado la situación y afirma que anualmente se evaden unos 88.000 millones en impuestos y cuotas a la Seguridad Social.

Los técnicos del Ministerio de Hacienda (GESTHA) consideran rechazables las medidas para acelerar la reducción del déficit presentadas y aprobadas por el Gobierno y reclaman que se aprueben con la misma vigencia las siguientes medidas alternativas:

– Reducción de la economía sumergida española a la media europea podría aportar unos 38.000 millones (anualmente se evaden 88.000 millones en impuestos y cuotas de la Seguridad Social defraudadas).
– Prohibición de los movimientos especulativos y de las ventas en descubierto contra la Deuda Pública española y el euro en los mercados financieros que está provocando un sobrecoste en la financiación del Estado de 1.403 millones de euros, entre otros efectos perniciosos para la economía.
– Aumento de 5 puntos en el tipo impositivo de 295 entidades bancarias, que puede aportar 1.285 millones.
– Recuperación del Impuesto de Patrimonio de las grandes fortunas (47.614 contribuyentes con patrimonios individuales netos superiores a 1,5M pueden aportar 1.240 millones cada año).
– Elevación de la tarifa del Impuesto de la Renta a los ingresos superiores a 600.000 euros. (9.519 contribuyentes con bases liquidables generales superior a 600.000 euros pueden aportar 320 millones cada año).
– Eliminación de las ventajas de las rentas del ahorro a las ganancias patrimoniales especulativas y de las ventajas de los extranjeros residentes con ingresos hasta 600.000 euros anuales.

Según el sindicato, “lamentamos que el Gobierno haya optado por apretar el cinturón a pensionistas y empleados públicos, en vez de regular y controlar la especulación de los mercados financieros y los paraísos fiscales. La rebaja del 5% en el capítulo de costes de personal representará 1.378 millones en la Administración Central”. 

ESCENARIS (IM)POSSIBLES

A quina taulada és ara la pilota sobre la renovació, o no, del Tribunal Constitucional ?. Quin és l’escenari possible per al seu desbloqueig?. Què passarà amb la sentència sobre l’Estatut de Catalunya?. Massa preguntes sense resposta.

El nou acte que es va viure ahir en el Senat d’aquesta tragicomèdia que es diu Estatut de Catalunya s’ha evidenciat com la incertesa de la mateixa vida, en què, al final, les preguntes sempre són les mateixes, com aquelles que es va formular Hamlet. Què és la vida?. Què passarà amb l’Estatut?. Com es fer-se vell?. L’Estatut seguirà avançant fins que arribi un dia en què s’elabori un altre?. Cap a on anem?. Cap a on va el Constitucional?.

El que es va viure ahir al Senat és un exercici col·lectiu de demagògia dels dos partits que dominen al seu antull, amb una esgarrifosa infinitat d’errors, uns involuntaris, altres no tant, els poders legislatiu, judicial i executiu.  

D’una banda, el PSOE dient, després de marejar una perdiu ja morta i que és a la cassola, que està disposat a revocar el caduc tribunal i, fins i tot, a acceptar els dos membres proposats pel PP: José Francisco Hernando i Enrique López que, de ben segur, formarien al TC una nova família.

Així doncs, ja tindrem els “teòrics progressistes”; al “triplet” de la “Maestranza”, que inclou el trànsfuga Manuel Aragón; als pràctics conservadors”. I ara, ens volen encasquetar els que se situarien més allà del conservadorisme, Hernando i López que provenen de la casta més rància i retrògrada de la judicatura espanyola.

El PP – al qual haurien de batejar amb el nou nom de PPD (partit populista de la demagògia),  per la seva banda, juga a fer veure que està disposat a acceptar l’acceptació del PSOE però, mentrestant, deixar anar les seves filípiques que intenta filtrar com un il·lusori raig de llum en l’horitzó, encara que la seva proposta és tan repulsiva com la del mateix Govern Zapatero.

En alguns casos, s’ha de tenir la cara molt dura per comparèixer davant l’opinió pública, en aquest cas el Senat, i bordar com ho van fer alguns, cas de la líder del PP de Catalunya, Alícia Sánchez Camacho, i del diputat popular de l’Assemblea de Madrid, Francisco Granados, el de l’espionatge, li va haver de recordar el president de la Generalitat, José Montilla.

“Amb la que està caient, de veritat creuen vostès que aquesta és la principal preocupació de catalans i espanyols? Ens podem permetre el luxe de ser aquí perdent el temps? Segur que el ministre de Treball no té cinc milions de raons per estar en un altre lloc i no aquí? “, va insistir Granados com una mosca en una ferida.

Ja sabem tots que el país que problemes molt greus, però ahir tocava parlar de la renovació, o no, del Tribunal Constitucional i el que no es pot fer, ni s’ha de fer, és furgar encara més en la ferida com un maleït microbi.

L’escenari (im)possible que es planteja ara és que el PSOE acabi acceptant els dos membres conservadors que proposa el PP i donar pas a la seva recusació: llavors en tindríem al TC un panorama (abans,durant i després) format per: quatre magistrats caducats, quatre a punt de caducar, un magistrat mort, un magistrat recusat fa temps i dos nous magistrats, també recusats.

D’altra banda, la renovació de la Llei que regula l’alt tribunal, encara que hauríem de parlar del més baix – pel seu perfil- dels tribunals que s’han parit a Espanya, donaria lloc a una situació encara més dilatada pel que fa a la possibilitat de dictar sentència.

Conclusió: tots els escenaris són possibles, però tots resulten impossibles des de la lògica, la legitimitat, l’ètica i la moral per dictar una sentència sobre una llei que, encara que ja retallada, van aprovar dos parlaments (el català i les Corts generals espanyoles) i un poble en referèndum.

Com diria Groucho Marx: “és clar que ho entenc. Fins i tot un nen de cinc anys podria entendre-ho. Que em portin un nen de cinc anys!. I és que, si ens fixem, no hi ha res que sigui tan permanent  com allò que es diu temporal. I, al final, només som persones desesperades, per un o altre motiu, i la resta un conte xinès.