TRISTE CRÓNICA DE UNAS VÍCTIMAS DEL TERRORISMO. CUANDO LA FELICIDAD YA NO UNE Y EL DOLOR, SEPARA

Hay víctimas del terrorismo en Catalunya que se enteraron por los medios de comunicación, en especial a través de la televisión, de que ayer se celebró en el Congreso de los Diputados un acto de homenaje. El acto, presidido por los Reyes de España, se llevó a cabo coincidiendo con el 50 aniversario de la primera víctima de ETA: la niña guipuzcoana de 22 meses Begoña Urroz, que murió el 27 de junio de 1960. Por eso se escogió esa fecha.

Al acto, pese a estar invitados, no acudieron determinadas personas que han hecho mucho por las víctimas del terrorismo no solo en Catalunya, sino en toda España. No las citaremos, aunque pueden imaginarse quiénes son. Y no acudieron por dignidad y modestia, porque no les hacía falta salir en la foto, porque pensaron que antes que ellos debían acudir otras víctimas, las más desconocidas para el gran público.

Hemos sabido que los organizadores del acto celebrado ayer en las Cortes remitieron a todas y cada una de las asociaciones y federaciones vinculadas a las víctimas del terrorismo cartas y correos con la indicación de que comunicaran quiénes asistirían.

Por lo visto, la carta de las Cortes que recibió la Asociación Catalana de Víctimas de Organizaciones Terroristas (ACVOT) debía ser el secreto mejor guardado. Hemos rastreado en la web oficial de la ACVOT y, en ningún lugar de la página, ni tan sólo a modo de recordatorio, se comunicaba a los afiliados, que en Catalunya se cuentan por centenares, que el 27 de junio es el día de las víctimas en España.

Tampoco se les dice quién o quiénes asistirían al acto en nombre de las víctimas catalanas. En realidad, nos importa poco, por no decir nada, si acudieron los máximos dirigentes del ACVOT, aunque sí nos gustaría saber y asegurarnos que allí, en las Cortes, estuvieron representados dignamente Antonio, Robert, Álvaro, Jessi, Mari Carmen, Julia, Joan, Cristina, Carolina, Gisela, Remedios, Christian, Inés, Ernest, Cándida, Daniel, Pepi… y así cientos y cientos de hombres y mujeres, jóvenes y viejos, taxistas o empresarios, bajos y altos, de izquierdas o derechas que deben ser los verdaderos protagonistas de esta triste historia que comenzó a escribirse hace 50 años.

Por el contrario, hay víctimas del terrorismo en Catalunya que conocen, aunque no por medios oficiales o autorizados, lo sucedido últimamente en la ACVOT, en cuyo seno hubo cambios que auparon a la dirección de la asociación a un grupo que “provocó” la salida de la organización de su principal impulsor, Robert Manrique. Posiblemente, Manrique era un obstáculo para que los actuales dirigentes pudieran salir en la foto.

El Colegio de Abogados de Barcelona y la Generalitat, está vez acertadamente, supieron pescar en río revuelto y se hicieron con los servicios de una persona válida, situando a Robert Manrique al frente del Servicio de Información y Orientación a la Víctima del Terrorismo (SIOVT).

El Servicio fue presentado en sociedad el 26 de abril y nació con la voluntad de sumar, no de restar ni entrar en competencia ni con la ACVOT ni con ninguna otra asociación. Desde la ACVOT, por lo visto, no lo ven así.

El presidente actual de la ACVOT, pese a ser invitado, no acudió al acto de presentación del SIOVT. Creemos que no lo hizo por dignidad o modestia. Todo lo contrario. Tenemos razones para creer que el SIOVT es, para la ACVOT, una molestia, por no decir un rival.

En dos meses, el SIOVT ha atendido a más de una treintena de personas de las que, unas 25, son afiliadas a la ACVOT y que han acudido al servicio auspiciado por la Generalitat y el Colegio de Abogados porque no han encontrado la ayuda necesaria donde debieran recibirla, es decir en la ACVOT que, por algo, se proclama asociación, catalana y de víctimas de organizaciones terroristas.

Hemos aprendido de muchas de estas personas que la felicidad une pero lo más importante es que el dolor, reúne. Por desgracia, estas emociones forman parte del pasado y, quizá, del futuro. Hoy solo son frustraciones.

También hemos aprendido que, cuando la política entra por la puerta (de ciertas casas), la justicia, la solidaridad, la cohesión y la humildad saltan por la ventana.

SHHHH!, SILENCI

La societat actual ha experimentat una perillosa deriva cap a l’estridència. Cridem i mentre més fort ho fem, millor. Ho fem en el Parlament, en un enterrament, en un estadi, en una església, a casa, on sigui. Som la societat de la comunicació, la tecnologia, la informació i també dels sons i els sorolls, en qualsevol de les seves variants. Ha arribat un punt en què només sabem reaccionar amb sons, més o menys altisonants, amb un clar afany d’estrèpit.

No sabem estar callats!. I cal que sapiguem que el cervell també és capaç de respondre no només al so sinó també al silenci. Diversos exemples:

La presidenta del Tribunal Constitucional, Maria Emília Casas, ha emès sons en forma de paraules amb la intenció, desafortunada, de configurar un missatge audible i intel·ligible per a la resta d’humans. A la pregunta de si la sentència sobre l’Estatut de Catalunya sortirà el dimecres, després de quatre anys, ha respost que no ens hem de preocupar – ja no ve d’una setmana després de quatre anys- ja que la selecció espanyola de futbol juga la seva continuïtat en el mundial, dimarts.

Casas ha parlat. No sabem si per dir-nos que el futur de l’Estatut depèn del resultat d’Espanya en el campionat de Sud-àfrica. Però, millor hagués callat. Potser amb el silenci ho hauria dit tot.

En canvi, avui, en una excel·lent vinyeta a La Vanguardia, Toni Batllori ho ha dit tot des del silenci. Ha parlat gràficament, només amb uns quants dibuixos i unes quantes lletres.

Ens expliquem: un personatge li pregunta a un altre què es pot aprofitar de l’Estatut català. Resultat: només se’n pot aprofitar l’”e”, l’”s” i l’”a”. E S T A T U T.  Substituïm la primera T per una P i les lletres “TUT”per “ÑA” i, a més d’estalviar una lletra, perquè estem en crisi, configurem ESPAÑA.

Un altre exemple:

Juan Manuel de Prada, un altre dels altaveus de la dreta espanyola reaccionària situat en l’òrbita comunicativa madrilenya que no suporta tot allò que ve de Catalunya (cas d’Intereconomia, la COPE., es.Radio… en resum la “ràdio-borroka”, com molt bé ho defineix Lluis Montserrat des de Madrid), ha aprofitat el “permanent soroll de fons” que envolta tot allò que no entra dins dels seus paràmetres mentals, per arremetre contra Catalunya, a propòsit d’unes declaracions del jugador del Barça, Carles Puyol, i del fet que a la selecció espanyola se li digui la “roja”.

Puyol, en una entrevista d’aquelles del gènere de les curiositats personals, va dir a un mitjà de comunicació que seria partidari de prohibir les curses de toros i que, si hagués d’anar a Àfrica per motius no professionals, ho faria per anar a un safari. No imaginem al bo de Carles Puyol, amb la seva “queca” de companya, matant elefants i lleons.

De Prada, en el seu malvat intent de fer soroll, perquè la resta d’Espanya xiuli als jugadors del Barça, que són al final els que acaben traient les castanyes del foc a “la roja”, ha culpat de tot plegat al futbolista de La Pobla.

Puyol va fer un silenci després de dir safari. I el pervers De Prada, que en comptes cordes vocals deu tenir “vuvucelas” al coll, ho ha aprofitat per posar el crit al cel.

Cal que sàpiga aquest “artista de barraca” que, en la ment del jugador blaugrana, en cap moment – i d’això n’ estem segurs i posaríem la mà al foc-, ha contemplat la idea d’un safari d’escopeta, sinó d’un safari fotogràfic. Hi ha coses que queden prou sobreenteses. A més, cal aclarir al bocamoll de De Prada que fa anys que els safaris de rifle són prohibits a l’Àfrica.

Per cert, De Prada, Intereconomia i altres “caps de cony” de la caverna mediàtica espanyola han iniciat una nova campanya contra l’apel·latiu de “roja” a la selecció espanyola, “la roja sucedánea”, segons De Prada. Volen que se li canviï el nom popular perquè no els deu agradar la connotació “roja” o la presència de vuit jugadors del Barça, o vés a saber què.

Més exemples:

el “soroll”, de vegades esperpèntic, que vol propagar el “Trist-partit”, és a dir la suma d’un artefacte polític creat per tenir i retenir el poder (PSC+ERC+IC-V), amb la seva comissió d’investigació parlamentària pel “cas Palau”.

Encara estan discutint els tres socis les condicions en què ha de comparèixer el conseller Antoni Castells per l’afer de l’hotel del Palau (si ho ha de fer de dia o de nit, amb sol o núvols, a una sala petita o gran, amb la foto de Montilla o la de Groucho Marx al darrere…) i ja criden perquè comparegui el líder de CiU, Artur Mas, pel suposat finançament irregular del partit.

El “trist-partit” crida a partir d’informacions periodístiques, unes més interessades que d’altres, quan són els propis dirigents convergents quan han estat els propis dirigents convergents que han dit que aniran on i quan faci falta per donar explicacions. I no fa falta cridar ni tampoc esgargamellar-se.

Tot el contrari del PSC a qui, per exemple, se li ha de recordar com reaccionava quan van sortir totes aquelles informacions periodístiques pel “cas Filesa”.

O també se li hauria de recordar a Joan Saura quan es va posar com una fera a començaments de la dècada i va reclamar la dimissió d’un govern de Pujol pels efectes d’una nevada i, en canvi, el passat 8 de març va amagar el cap sota l’ala i, a través els seus subordinats, va arribar a culpar França, les elèctriques, els propis ciutadans i Déu, si hagués estat necessari, del caos que va viure Catalunya per una altra nevada. O, ja no ens recordem?. 

També haurien de callar moltes vegades, o almenys parlar entre murmuris, personatges “aixafatruites” com Zapatero, i per extensió el seu PSOE; Rajoy, i per extensió tot el seu PP; el corrosiu i dèspota Eduardo García Serrano, i per extensió Intereconomia TV, i així li seguiria una llista inacabable de noms que, quan pensen el que diuen, la caguen, i quan diuen el que pensen, també.

Decididament, hem descuidat el valor del silenci que, de vegades, aporta més que alguns “periodistes”, tertulians, polítics i magistrats que parlen i parlen, hores i hores, i no diuen res realment important.

Qui sap no parla. Qui no parla, en sap. I, de vegades, val més reduir a un silenci una muntanya de paraules que aixecar una muntanya de paraules des d’un silenci.