DESDE EL SÓTANO, AÚN A OSCURAS Y CON UNA DÉBIL LUZ. EL PARO BAJA POR TERCER MES CONSECUTIVO

Seguimos en el sótano. Aún caminamos por la oscuridad. No sabemos si es de día o de noche. Avanzamos por un pasillo, entre objetos solo contorneados. ¿ Habrá luz?. El eco nos devuelve nuestras palabras sin respuesta. Elevamos una plegaria al cielo. Encontramos, por fin, una vela medio consumida, un punto de referencia. Por unos momentos, la llama juega con nuestra sombra. ¡Que no se apague!, imploramos… Quizá sea solo un factor estacional -los que saben del asunto dicen que no-, pero, entre tanta noticia negativa, en especial para Catalunya, hoy hemos recibido esperanzadoras novedades.

El desempleo registrado en los Servicios Públicos de Empleo bajó en junio por tercer mes consecutivo y registró 83.834 parados menos respecto al mes anterior. Por fin, el paro ha bajado de los 4 millones de personas, algo que, según el ministro socialista de Trabajo, Celestino Corbacho, nunca se iba a producir en España. El número total de desempleados se ha situado ahora en 3.982.368, un 2,06% menos.

Avanzamos por la oscuridad y la llama se debilita. Volvemos a topar con algún obstáculo. Según los datos del Ministerio de Trabajo e Inmigración publicados hoy, el paro ha aumentado en un año en 417.479 personas, un 11,71% más.

Tropezamos de nuevo. El desempleo en junio subió entre el colectivo sin empleo anterior, en 915 personas, y en agricultura, en 174, pero logramos mantener el equilibrio y damos nuevos pasos: el paro se redujo en la industria, con 15.402 parados menos, en la construcción, donde disminuyó en 21.253 y, sobre todo, en servicios, con 48.268.

Advertimos una voz. Nos llega débil, como la llama de nuestra única luz. La secretaria general de Empleo, Maravillas Rojo, ha valorado la bajada del paro y ha subrayado que la cifra supone el mayor descenso mensual de los últimos cinco años y el mejor mes de junio desde 1997.

En el conjunto de España, entre los hombres, el paro bajó en 58.891 personas (-2,89%), hasta situar el total de desempleados en 1.978.301, y entre las mujeres se redujo en 24.943 (-1,23%). En un año, el paro masculino ha subido en 195.121 personas, el 10,94%, y el femenino en 222.358, el 12,48%.

También ha bajado entre los menores de 25 años, en 26.205 trabajadores, (-5,68%), mientras que entre los mayores de esa edad ha disminuido en 57.629 (-1,6%).

En cuanto a los contratos, en junio se suscribieron 1.297.611, lo que supone 22.913 más que hace un año (1,8%); en el acumulado de los seis primeros meses del año se hicieron 6.826.002 contratos, 206.307 más (+3,12%). De los contratos de junio, 98.754 fueron indefinidos, lo que supone 8.981 menos con respecto al mismo mes del 2009.

En lo que va de año, se han suscrito 623.731 contratos de este tipo, cifra que supone 60.687 menos (-8,87%) respecto al mismo periodo del 2009.

En CatalunyaLogramos seguir adelante. El paro en Catalunya bajó en junio en 20.475 personas, un 3,56% menos en relación con el mes anterior, con lo que el número de desempleados se situó en 554.261. Nuestro caminar, sin embargo, es lento, precavido. Respecto al mismo mes del 2009, el paro en Catalunya subió en 66.014 personas, lo que supone un aumento del 13,52%.

El paro ha bajado en 16 comunidades, encabezadas por Catalunya, con 20.475 desempleados menos, seguida de la Comunidad Valenciana (-13.206) y Castilla y León (-9.028), y solo ha subido en Canarias, en 57 personas.

Nos detenemos. Palpamos un objeto. Es una silla. Nuestra única llama aún se mantiene viva y sigue jugando con nuestra sombra. Decidimos sentarnos. Precaución. No tentemos a la suerte.

El calzado y la camisa del “negro”

Existen fenómenos que nunca lograremos desterrar de las estrechas y enfermizas mentes de algunos sujetos a los que les das cierto mando de autoridad y actúan como tiranos de cualquier estado que acaba de salir de la época colonial.

No es la primera vez – y sospechamos que tampoco será la última- en que asistimos a actos de racismo perpetrados por algunos, – y subrayamos algunos porque no se debe generalizar ni penalizar a un todo un sector-,  vigilantes de discoteca.

Suelen ser tipos de la complexión física de un armario que acostumbran a vestir con una estética para-policial, con atuendos de guardaespaldas de película porno, incluidas gafas oscuras en la negra noche, y con un pinganillo que cuelga de una oreja como si esperasen toda la noche la llegada del presidente.

Son sujetos que acostumbran a mirarte por encima del hombro, con cierta displicencia, y que te dan un repaso en toda regla. Si, de entrada, no les caes bien, adiós muy buenas.

Te dirán que no llevas el calzado adecuado para entrar en el local. Les dirás que muchos otros calzan el mismo zapato o zapatilla. Sin observar, te apartarán. Tú insistirás. Ellos te volverán a mirar, por encima del hombro, y aducirán que tu camisa, o tu pantalón, tampoco son los adecuados. Muchos otros clientes habrán entrado peor vestidos que tú. Replicarás y, pensarás que, lo mejor habría sido ir desnudo. Habría sido indecoroso pero, al menos, habrías llamado mucho más la atención y les habrías dado un motivo real para prohibirte la entrada.

Quizá te quedes esperando frente al portero. Te volverá a mirar y, en el colmo de la excusas, te dirá que eres negro. Mirarás a tu alrededor y verás a un vigilante mulato. ¡Sí, es mulato!, pero tú eres negro como el carbón. Y no entrarás.

Estamos en el año 2010, siglo XXI, y esto es lo que ha ocurrido estos días en una discoteca de Barcelona, según una carta de denuncia publicada por El Periódico de Catalunya. La carta reza así:

Mònica Catalán
Barcelona

Estos días de Mundial se habla de algunas reminiscencias del apartheid en Suráfrica. No hace falta ir tan lejos. En la discoteca Ribelinos, situada en la Diagonal de Barcelona, descubrí un apartheid. El sábado, unos estudiantes que celebraban el fin de curso asistieron a un episodio lamentable. El personal de dicha discoteca prohibió la entrada a un negro porque su calzado «no era el adecuado». Pero resulta que, una vez dentro, vi que muchos chicos llevaban unas zapatillas como las de la persona discriminada.

Curiosamente, uno de los porteros era mulato y optó por usar la fuerza en vez del diálogo. Por suerte, en la ciudad hay una gran variedad de locales donde no cierran las puertas en función del color de la piel.

 

EN EL “MACONDO” DEL PP

Foto publicada por diario Ya.es

La secretaria general del PP, María Dolores de Cospedal, ha calificado hoy de antidemocrático y “muy fascista” el comportamiento del president de la Generalitat, José Montilla, después de conocer la sentencia del Tribunal Constitucional sobre el Estatut.

En declaraciones a Onda Cero, Cospedal ha dicho, en referencia a Montilla, que alguien que está “en caída libre en términos de perspectivas electorales” debería tener en cuenta que “no vale todo”. “No valen rebeldías, ni rebeliones institucionales, ni reediciones del Pacto del Tinell”, en referencia al acuerdo firmado por el PSC, ERC e ICV-EUiA, que excluía al PP de pactos de gobierno en Catalunya.

Con toda el peso de la carga de la razón, el Govern de Catalunya ha respondido de forma contundente las palabras de Cospedal. El conseller de Política Territorial y Obras Públicas, Joaquim Nadal, actuando como portavoz del ejecutivo catalán, ha exigido a la número dos del PP que retire los “insultos”. “Los fascistas son otros y la ligereza frívola de utilizar una expresión como esta se debe seguramente a que le es excesivamente familiar”, ha subrayado Nadal.

Las palabras de Cospedal, y la respuesta de Joaquim Nadal, nos ha llevado a la conclusión de que, en ocasiones, tan importante es lo que se dice como quién lo dice y cómo lo dice. En boca de una conservadora que, cada vez que habla, rezuma resentimiento hacia todo aquello que no cabe en sus limitados esquemas mentales e ideológicos, efectivamente es un insulto. Damos toda la razón al conseller Nadal.

Pero ya que la número dos del PP ha citado la palabra “fascista”, y le ha adjuntado un adverbio para denotar un grado superlativo, hablemos de fascismo y, como decía el conseller, de la familiaridad de los conceptos, ni que sea sólo para refrescar algunas ideas.

Dicen, y así lo creemos, que saber de dónde venimos nos indica adónde vamos. Cuando en el Macondo de “Cien Años de Soledad”, las interminables lluvias y las pestes del insomnio y del olvido comenzaron a diluir la memoria de las personas, fue necesario etiquetar los objetos más elementales para recordar sus nombres. El invento funcionó hasta que, desgraciadamente, los habitantes del pueblo también se olvidaron de leer. Por fortuna para ellos, Melquiades regresó por enésima vez de la muerte con un brebaje que  restablece la memoria y que surte efecto inmediatamente.

Hoy, el conseller Nadal ha sido “Melquiades”. Y Cospedal, una más del Macondo.

Retrocedamos en el tiempo. El Partido Popular tiene su origen en Alianza Popular, una confederación de pequeños partidos conservadores, algunos de ellos liderados por antiguos dirigentes del franquismo, los llamados Los siete magníficos. ¿ Les suena el asunto?.

El principal capitoste fue – y lo sigue siendo- Manuel Fraga Iribarne, que aún vive, como la mala hierba, ministro de la Gobernación y de Información y Turismo en diversos gobierno del dictador Franco.

También formó parte de aquel embrión del PP Cruz Martínez Esteruelas, que fuera ministro de Educación y Ciencia en la última etapa franquista y el creador de la Ley de la Selectividad. El tercero fue Francisco Silva Muñoz, ministro de Obras Públicas entre 1965 y 1970 y miembro destacado de la Asociación Católica de Propagandistas.  El cuarto hombre fue Licinio de la Fuente de la Fuente, que fue ministro de Trabajo bajo la presidencia de Luis Carrero Blanco, durante la dictadura de franquista y que escribió sus memorias con el título de “Valió la pena”.

El quinto magnífico fue Laureano López Rodó, el eterno ministro sin cartera de Franco, hombre de confianza de Carrero Blanco y miembro destacado del Opus Dei. El sexto fue Gonzalo Fernández de la Mora y Mon, nombrado ministro plenipotenciario de primera clase en 1970 y que nos dejó como legado la revista Razón Española, que siempre ha reunido a los más valioso del pensamiento conservador español. El séptim hombre fue Enrique Thomas de Carranza y Luque, de un grupúsculo derechista llamado Unión Social Popular y que fue secretario de la Confederación Nacional de Combatientes.

A estos siete magníficos nostálgicos del franquismo se les unirían de inmediato otros cuatro: Javier Carvajal, Salvador Serrats, José Mª Velo de Antelo y Ramón Hermosilla.

Ayer ya escuchamos a Manuel Fraga decir que el Estatuto de Catalunya “no vale”, adornando su profunda reflexión con un “Viva España”. Pero ahondemos un poco más. En una reciente entrevista publicada por el diario Ya.es, José María Velo, que fue vicepresidente del primer congreso de AP, considerado el congreso fundacional del PP, dijo, entre otras cosas que “la partitocracia tiene muy poco de democracia”.

Pregunta el periodista: Se hizo, durante la Transición, un enorme esfuerzo por “integrar” en el sistema a los comunistas y nacionalistas…, pero ¿usted cree que se hizo bien?, ¿qué se dejó de hacer, y por qué?

Responde Velo: Se hizo muy mal por la derecha y muy bien por las izquierdas y nacionalistas que supieron defender sus intereses. Lo más triste es que por aquel entonces la derecha, Centro Democrático y Alianza Popular, tenían la sartén por el mango. Legalizar al partido comunista un Sábado Santo, y aceptar a Carrillo, fue el colmo de la barbaridad. Para integrar a los nacionalistas, les concedieron cuanto podían desear para seguir el camino que nos ha conducido a la situación actual, calamitosa por donde se la mire.

Pregunta el periodista:  ¿Qué diferencias y semejanzas hay entre la AP que Vd. contribuyó a fundar, y el PP de hoy?

Responde Velo: La semejanza mayor es que no hay democracia interna. Fraga nombraba a sus sucesores y Aznar repitió la operación. Los que están en la tarima no dejan que nadie se suba, y el que molesta no sale en la fotografía. Ahora saben vestir mejor al muñeco, pero de democracia nada. Lo peor es que carece por completo de ideología.

Es decir, según las palabras del propio José María Velo, el PP se situaría aún más a la derecha y sería más antidemocrático que los propios fundadores de Alianza Popular, muchos de ellos herederos directos del franquismo. 

Avancemos ahora unos cuantos años. José María Aznar, hijo de Manuel Aznar Acedo, que, entre otras cosas, fue jefe de Falange encargado de tareas de radiodifusión y propaganda, y llegó al cargo de director adjunto de Radiodifusión en el Ministerio de Información y Turismo (1964-1967), y nieto de Manuel Aznar Zubigaray, que tras pertenecer al PNV, se pasó al falangismo hacia la época del golpe de estado franquista.

Y por sus nombres y cargos también los conoceréis. A modo de ejemplo: Esperanza Aguirre y Gil de Biedma, Condesa de Murillo y Grande de España y Dama del Imperio Británico; Jaime Mayor Oreja, perteneciente a una estirpe de destacados miembros de Comunión Tradicionalista, cuyo brazo armado fue el requeté navarro que apoyó el golpe de estado de 1936; Francisco Alvarez Cascos, cuyo origen político se encuentra en Reforma Democrática, efímera formación fundada en 1976 por tecnócratas del franquismo que luego engrosó la nómina de Alianza Popular; María Dolores de Cospedal, llamada “la niña de Albacete”, secretaria general del PP y cuya mentora política, según ha proclamado públicamente, es Esperanza Aguirre.

LES TRAMPES DEL VERB ACATAR

Hem sentit Jordi Pujol, un oracle per a nosaltres per la seva merescuda i innegable condició d’estadista, dir que acata però no respecta la sentència del Estatut de Catalunya dictada pel Tribunal Catalunya, en tant que no només és un atac il·legítim a la dignitat del país sinó a la seva democràcia.

Abans i després de les paraules de Pujol,  hem escoltat les de polítics, de més o menys alçada intel·lectual, alguns, fins i tot, de sinistre passat, dubtós present i incert futur, que han fet una crida a l’acatament sense condicions de la sentència. 

Considerem que, en un elevat percentatge de situacions, el problema no és allò que diem sinó com hom diem, de la mateixa manera que no és tan important el que diem sinó allò que els altres entenen.

Quan vàrem escoltar Pujol ens vam preguntar si “no respectar” equivalia a  una forma de rebel·lió més o menys encoberta, és a dir, a transgredir les normes. Ens vam adonar que no. Un cop més cal destacar l’habilitat de “l’etern president” en l’ús de les paraules.

Vam caure en el compte de que el verb acatar té certes trampes, en totes i cada una de les seves accepcions. Segons el diccionari de la Reial Acadèmica de la Llengua espanyola, acatar és tributar homenatge de submissió i respecte. Acatar és acceptar amb submissió una autoritat o unes normes legals, una ordre… Acatar és mirar amb atenció. Acatar és considerar bé alguna cosa.

Fixem-nos-hi que en l’accepció que aquí ens interessa, la segona, acatar comporta submissió a una autoritat o unes normes legals.

Quan escoltem alguns polítics espanyols, majoritàriament de dretes, encara que també n’hi ha socialistes, dir que hem d’acatar la sentència ens sacsejar sentiments d’opressió, limitació de llibertats, com el dret a expressar-se, en tant que ens hem de sotmetre als dictats d’un tribunal.

Per com ho diuen, el to que utilitzen, fins i tot rematant-lo amb expressions provocadores –cas del que fora ministre franquista Fraga Iribarne-, l’acatament que reclamen equival a una submissió en termes de recapitulació i, fins i tot, de rendició.

Doncs, no!. En primer lloc, no respectar, no compartir i manifestar-se en defensa d’unes idees, i fins i tot en contra d’allò que es considera injust perquè atempta contra només la dignitat i l’orgull d’un col·lectiu sinó contra la pròpia lògica, no entra en contradicció amb l’acte d’acatar una decisió. I, encara amb més raó proclamem la nostra indignació, no exempta de certa ràbia, quan ens obliguen a acatar una decisió d’un òrgan al qual se li atribuït una autoritat per poder dictar una norma, la legalitat del qual resulta discutible.  

Quina autoritat moral, social i legal reuneix avui en dia el Tribunal Constitucional?. Entenem que cap. Mentre l’Estatut ha emanat de la decisió d’una amplíssima majoria de la població catalana a través dels seus representants polítics lliurament escollits en les urnes, fins abastar un 90% de la ciutadania, els membres del TC han estat escollits a dit amb criteris únicament ideològics per uns polítics que no han sotmès a debat de la seva militància, perquè no els interessa, com s’ha d’articular el TC i qui ha de formar part d’un tribunal que ha de vetllar pels drets i les garanties dels ciutadans.

A propòsit de l’aprovació de la nova llei del cinema aprovada al Parlament de Catalunya per la mateixa majoria que va ratificar l’Estatut de Catalunya, un 90% de la cambra, ja han circulat veus que parlen d’imposició quan el que pretén la llei és fomentar el doblatge al català de les pel·lícules.

Més enllà de les consideracions del sector de la distribució i exhibició comercial del cinema, que s’ho mira des del punt de vista de l’economia, la llei no imposa. La imposició és la via emprada pel PP, i també per determinats sectors del socialisme espanyol, per aniquilar allò que les urnes, màxima expressió de la democràcia, els ha negat mitjançant la barroera manipulació d’un tribunal amb una clara vocació política.  

I el pitjor de tot és que ens volen donar lliçons de democràcia. Avui, la popular Cospedal, ha titllat de “totalitarista i feixista” l’impuls d’un front català unit en resposta a la sentència del TC. No importa tant què ha dit sinó com ha dit – citant-ne explícitament José Montilla-.

En boca d’aquesta política de dretes, ha sonat no només a provocació sinó a insult. Resulta que, ara, som la resta, i no ells, els hereus d’una forma de feixisme anomenada franquisme que han fet perdurar en gestos i paraules de no pocs polítics del PP. No ens cansarem de dir-ho: el novembre del 75 va morir el gos, però no la ràbia.

MAS I MONTILLA ESCENIFIQUEN LA SEVA UNITAT DAVANT LA SENTÈNCIA DE L’ESTATUT PERÒ APAREIXEN LES PRIMERES FISSURES EN EL SOCIALISME CATALÀ

(Foto: El Periódico de Catalunya)

 

Sense que serveixi de precedent entès com un xec en blanc per a benefici d’uns quants, tot s’hi val per la defensa de la dignitat de Catalunya, la seva gent, els seus símbols, la seva llengua, la seva identitat i el seu autogovern.

José Montilla i Artur Mas han escenficat avui un acte d’unitat davant l’atac que ha suposat la sentència de l’Estatut dictada pel Tribunal Constitucional, fora de lloc i temps.

El TC ha posat de manifest la fragilitat d’algunes estructures bàsiques de l’Estat en convertir l’Estatut en un mercadeig i servir amb això als interessos de certs sectors polítics que veuen en l’existència de realitats com la catalana una transgressió de la seva totalitària manera veure l’estat.

El decrèpit Manuel Fraga Iribarne ha estat avui el màxim exponent d’aquest espanyolisme ranci i reaccionari en dir que l’Estatut no val” i rematar-lo amb un “Viva España“.

Les reaccions en el PSOE eren les previstes. S’ha salvat l’Estatut i s’ha derrotat el PP. Tanmateix, han sorgit veus de l’antic socialisme que crèiem desterrades i que donen la raó a Josep Pla quan va dir que “el més semblant a un espanyol de dretes, és un espanyol d’esquerres”. És el cas d’Alfonso Guerra qui diu no comprendre la reacció de Montilla i ha fet una crida a acatar la sentència. Acatar, tanmateix, no significa compartir i, molt menys, coartar la llibertat d’expressar la indignació i la ràbia que la resolució ens ha causat.

Volem creure en la paraula de Montilla – i per extensió de tots els que afirmen voler a Catalunya- quan ha afirmat que lluitarà per la supervivència d’aquesta unitat, més enllà fins i tot de disputes electorals.

Tanmateix, haurà de cuidar Montilla la unitat a les seves pròpies files, perquè s’adverteixen fissures. Sense anar més lluny, la ministra i socialista catalana Carme Chacón, que no pensa anar a la manifestació del 10 de juliol perquè té altres assumptes a la seva agenda més importants, ha expressat avui la seva satisfacció pel resultat de la sentència.

Chacón ha parlat en termes quantitatius ja que el TC, ha dit, ha salvat gran part de la carta catalana, derrotant d’aquesta manera el PP. Tanmateix, no ha fet una lectura qualitativa i és aquí, des d’aquest prisma, on arrela el major mal que es podia fer a Catalunya.

PRIMERA CARTA ALS NOSTRES NÉTS (encara per néixer)

Quan llegiu aquestes línies, potser nosaltres ja no estiguem ni tampoc siguem. Però heu de saber que un dia vàrem ser. Gairebé toquem un cel. Vam estar a això, només a això, d’aconseguir-ho. No era el cel més desitjat, però se li semblava.

Us explicaré una breu història. Vam ser un petit país, però un gran país. El país de Martí Pol i Mercè Rodoreda; d’una llengua mil·lenària; de Serrat i Pepe Rubianes; de Pujol i Maragall; del peu dret d’Iniesta i, ja posats, també l’esquerre.

Alguns deien que érem un país. Per a d’altres, érem una comunitat autònoma. Un dia espero tenir l’oportunitat d’explicar-vos què significava ser autònoms. Alguns, tanmateix, ens consideraven només una regió. Però, per a molts, érem una obsessió. Potser va ser així perquè treballàvem molt i generàvem molta riquesa que es convertia en diners, l’opi de molts dels governs que ens van respectar i ens van odiar.

Heu de saber que lliures, el que es diu lliures, mai no hem estat. Vàrem ser una possessió de l’imperi Romà que passà a mans dels gots i els alans el segle V. Després, cap al segle VIII, es van conquerir els musulmans que van expulsats cap a finals del mateix segle. Amb el temps, els comtes francs ens van donar certa independència però al segle XII es van confederar amb la Corona d’Aragó que, al seu torn, es va unir a la de Castellà, donant lloc a Espanya, que ens va dominar pel segles dels segles, fins avui, en què s’ha escrit aquesta carta.

Permeteu-me un incís. També hi va haver un altre moment en què gairebé toquem aquest cel. Va ser cap als anys trenta del segle XX quan un home bo que estimava la seva terra, anomenat Companys, va proclamar l’Estat català. Tanmateix, el van detenir i el van empresonar. Aquest home va tornar a Catalunya perquè estimava la terra i es va enfrontar a uns homes que van arribar al poder mitjançant l’ús de les armes. Potser algun dia escolteu parlar d’allò que es deia cop d’estat, en què persones generalment malvades governaven a d’altres i per a això, les sotmetien, les oprimien i, si era necessari, les mataven.

Tanmateix, Companys va morir afusellat per aquells que van arribar al poder trencant totes les normes socials hagudes i per haver-hi, segons ells, per salvar una pàtria gran part de la qual no volia ser salvada per aquells que ho van fer en nom d’un Déu que no era el nostre i que va carregar les pistoles que els homes van disparar.

Van passar els anys fins que va morir l’home que va oprimir aquest i altres pobles i es va obrir un període d’esperança. Es va aprovar una Constitució, el 1978. I després, el 1979, vàrem aconseguim un Estatut d’Autonomia que ens va permetre gaudir de cert, però limitat, poder per decidir sobre les nostres coses. Vam veure una possibilitat de tocar aquest cel.

Van passar els anys. L’Estatut es va desenvolupar però no va evolucionar amb els temps. Per això, molt després, el 2006 es va aprovar un altre Estatut que feia alguns passos més en aquest desig de ser nosaltres.

Aquell text recollia el sentiment i la voluntat de la majoria de la ciutadania d’aquesta terra i deia de nosaltres que érem una nació en tant que realitat nacional reconeguda per aquella altra norma, la Constitució, que en tot aquell temps mai va evolucionar.

Aquest Estatut deia que érem una nació, amb una realitat, una llengua i una identitat pròpies. El text no comparava ni sotmetia, simplement deia qui érem i on volíem anar.

Llavors, un partit polític que es proclamava democràtic i plural es va sentir molest perquè érem i va portar el cas a un òrgan que anomenaven Tribunal Constitucional, que havia estat creat per vetllar pels drets i llibertats dels ciutadans.

Aquest tribunal, al principi, el formaven 12 persones, però una va morir i una altra va ser apartada perquè, segons van dir alguns dels seus col·legues, no era imparcial per opinar sobre l’assumpte. El tribunal va quedar en deu persones, de les quals només una era constitucionalista. Van estar quatre anys discutint com dir-nos que érem sense ser-ho. I ens ho van dir: sou però no sou.   Ens van venir a dir que el que estàvem veient no existia i, tanmateix, ho vèiem.

Us resultarà difícil de comprendre. A nosaltres ens va passar el mateix. En realitat, mai no vam arribar a entendre per què un grup de deu persones va usurpar la veu d’un poble que era i que volia ser, en pau i llibertat, respectant i desitjant que se’l respectés.

Llavors, els homes i dones que governaven en aquesta terra van començar a discutir sobre com respondre a aquells homes i dones que des del centre del poder els havien dit que només podien ser dins d’una unitat a la que van qualificar d’indissoluble.

I aquests homes i dones que governaven a Catalunya no acabaven de posar-se d’acord. Hi va haver manifestacions, crides a la unitat indivisible d’aquesta terra anomenada Catalunya. Hi va haver els qui volien que el poble votés allò que havien decidit els deu homes i dones d’aquell tribunal que havien imposat la seva veu a la de milions de persones. També n’hi va haver que volien proclamar la independència d’aquesta terra. Com?, ens vam preguntar. Ens van venir en la memòria imatges, antigues i modernes, de persones que morien perquè volien ser elles i d’altres no els deixaven.

Recordo que van convocar una manifestació per protestar contra aquells que havien imposat el seu criteri, un 10 de juliol a les sis de la tarda. Hi va haver veus que van posar en dubte la data. Molts van contestar que, per la defensa d’aquesta terra, no importava ni el dia ni l’hora.

I tot això va ocórrer mentre la gent es desesperava perquè perdia la seva feina. Alguns, fins i tot, no tenia per menjar. I aquesta terra, formada per una gent amb un caràcter únic, de vegades genial, va veure com els seus símbols s’erosionaven.

La llengua, les institucions, el govern, fins i tot la bandera, eren però ja no eren. Hi va haver també persones a qui no els va importar danyar el bon nom de les coses més estimades i sobre les quals es va forjar la història d’aquesta terra i que van saquejar i van robar. I d’altres, molt semblants als anteriors, que practicaven un art al qual van dir corrupció i que van arribar a convertir-lo en una activitat més de la política.

Les persones que lluitaven per sortir endavant cada dia, els anomenats treballadors, sofrien perquè treballaven i cada vegada guanyaven menys diners per menjar i viure. I d’altres, en canvi, se’n van fer més rics: els deien banquers, polítics, empresaris…

I, mentrestant, molts ens preguntàvem, “i ara, què?”. I jo em vaig dir: aquest no és el final. Ni tan sols no és el començament del final però, potser, és el final del començament.

Vostre, sempre. Sempre vostre.

“ME CAGO EN CONY”, COM DIRIA PUJOL

Ahir a la nit, ens havíem compromès amb els nostres fills que, després del sopar i del ressopó amb la coca de Sant Pere, sortiríem al carrer a tirar uns quants petards. Tanmateix, ni coca ni coets. Vam dibuixar miserablement als rostres dels nostres petits una decepció. Per a petards, els del Tribunal Constitucional, els vàrem dir.

No van entendre res. Ens van mirar i es van preguntar quin dret teníem nosaltres a aixafar-los la festa. Després, ja sense capacitat per esmenar el nostre error, ens vam adonar que no teníem cap dret a arruïnar-los la il·lusió amb una injustificada intromissió en la seva infantil i beneïda innocència.

A hores d’ara encara ens preguntem com és possible que una norma aprovada majoritàriament per un poble i dues cambres – el Parlament de Catalunya i les Corts espanyoles- ha pogut caure en mans d’una colla de “petards” que han escapçat encara més un estatut que ja havia estat retallat.

Quina legitimitat moral, social, política i, sobretot, legal, té un tribunal incapaç durant quatre anys de dictar una sentència d’ampli calat como ho és aquesta i que, a última hora, com si fos un mercadet ( “zoco”) persa, negocia amb preceptes com si fossin cromos.

Ja imaginem, en el súmmum dels ridículs, a la presidenta del TC, Maria Emilia Casas, negociant amb el “calçasses” i teòric progressista Manuel Aragón: “ et canvio l’article sobre els drets lingüístics per la vuitena referència a la indissoluble unitat d’Espanya “. “Me cago en cony”, que diria Jordi Pujol.

Ens fa gràcia, ara, sentir socialistes i populars espanyols embardissats en una batalla dialèctica sobre qui ha guanyat. Els socialistes proclamen que el PP ha perdut perquè s’han salvat gran part dels articles de l’Estatut impugnats. Els populars, per la seva banda, es declaren triomfadors en cridar que, per fi, hi ha un Estatut constitucional.

Considerem, però, que no es tracta d’una qüestió de quantitat sinó de qualitat. I, com si fos un combat de boxa, malauradament, els dretans guanyen per punts. A manca, de profundes i ulteriors lectures de la sentència i de llurs efectes, els populars ja s’han apuntat una victòria pel simple fet que el TC hagi dictat la sentència.

Quan el 31 de juliol de 2006 els populars van presentar el seu recurs d’inconstitucionalitat, que matxucava més de la meitat de l’Estatut, havien fet els seus càlculs, al contrari que les forces polítiques d’esquerra, que havien fiat les seves possibilitats al romanticisme de la veu d’un poble i a la utopia que a Espanya encara hi havia un forat per a un model plenament plural i divers en què es pogués desenvolupar un autogovern sense trencar els esquemes establerts per la Constitució, text sotmès, com l’Estatut, a interpretació i revisió. 

Els populars, la democràcia del qual s’ha posat en entredit ara més que mai, i en el cas de Catalunya per enèsima vegada, no són tontos. Tenien una fe gairebé il·limitada en un tribunal la composició del qual era majoritàriament de centre i conservadora i que, a més, va registrar una mort i una baixa, factors que els facilitar major marge per pressionar i assegurar-ne una sentència.

No estem d’acord amb aquells que diuen que al PP els importa poc o gens Catalunya. Catalunya és per a ells com una mena d’obsessió i, com que a la terra catalana tenen una clientela fidel que marca el seu sostre i saben que d’allà no passaran, el seu principal objectiu és fer mal i, de pas, castigar encara més a un desgastat Zapatero, a qui atribueixen bona culpa del que passa avui al territori espanyol.

Ahir, la “pixapins” d’Alícia Sánchez Camacho, presidenta del PP a Catalunya, donava per tancat el debat sobre l’Estatut amb la sentència del TC. Quina barra!. No obstant això, les paraules de la Camacho –encara la recordem distribuïm fullets propagandístics a Badalona amb fotos i lemes xenòfobs i ara ens vol donar classes de dignitat i respecte-, són només falsedats. La dreta ho té tot perfectament estudiat. Salvant les distàncies, com a la primavera i l’estiu del 36.

Avui ja hem començat a sentir veus des de la “premsa borroka” que sustenta a la dreta i l’ultradreta espanyola (la COPE, Jiménez Losantos, es.Radio, El Mundo, ABC, Intereconomía i etc. )  que fan apunten a que la sentència del TC sobre l’Estatut de Catalunya és només la fi del principi. Diuen que la resolució sembrar dubtes, i fins i tot invalida, l’actual model territorial espanyol. Ja intuïm l’objectiu: la unitat indissoluble d’Espanya, en què no hi caben pluralismes ni fets diferencials. Ens acabaran gravant al cos a ferro, com a bèsties, aquestes paraules a tots aquells que pensem diferent. Temps al temps.

Anem a pams.

Se’ns demana i se’ns obliga a acatar una sentència dictada per deu individus que han servit a interessos partidistes i no al seu legal mandat: la garantia dels drets de la ciutadania. No cal oblidar que no es tracta d’un tribunal de l’ordre judicial, sinó un tribunal creat com a intèrpret suprem dels drets i llibertats contemplades i subjectes a la Constitució.

Per això no deixar de colpir-nos la maniobra orquestrada en el si del TC sobre un aspecte que fereix la dignitat i l’orgull d’una col·lectivitat que viu, treballa i se sent catalana: el preàmbul de l’Estatut.

Diu aquest preàmbul: “el Parlament de Catalunya, recollint el sentiment i la voluntat de la ciutadania de Catalunya, ha definit Catalunya com a nació d’una manera àmpliament majoritària. La Constitució espanyola, en l’article segon, reconeix la realitat nacional de Catalunya com a nacionalitat. En exercici del dret inalienable de Catalunya a l’autogovern, els parlamentaris catalans proposen, la Comissió Constitucional del Congrés dels Diputats acorda, les Corts Generals aproven i el poble de Catalunya ratifica aquest Estatut”.

Fixeu-vos-hi com els impulsors de la carta catalana, després d’un procés de negociació alambinat, es van preocupar de citar la Constitució espanyola al preàmbul del text català perquè actués com a paraigües de l’Estatut.

Tanmateix, entenem que, en retallar el preàmbul, – ara, el concepte nació ja no té validesa jurídica, és a dir es com si no existís-, el TC ha tirat pedres sobre la seva teulada i ha alimentat aquells que volen reduir l’estat de les autonomies a la mínima expressió. Acabarem, sinó temps al temps, a aquelles èpoques en què érem regions i els nostres símbols, cas de la Senyera i la llengua catalana, només eren retalls i dialectes prohibits que, en ser exhibits, encenien la ràbia dels “grisos”.

La pregunta que plantegem – i ens plantegem – és què s’ha de fer a partir d’ara.

Estem d’acord que hem d’asserenar-nos, perquè, en cas contrari, encara ens linxaran. Per a mostra, un botó: aquest matí, l’incendiari i reaccionari Jiménez Losantos ha començat titllar de traïdors i criminals a tots aquells que ahir van sortir per mostrar la seva indignació, i fins i tot un punt de ràbia, per la sentència. És a dir, el “fatxenda” de Losantos, que fa poc va dir que Companys va ser un criminal de guerra i un assassí, pot dir el que vulgui amb total impunitat i els nostres polítics han de callar.

On hem arribat a parar?. Això només passa en un territori de la pandereta; del cinema de barri; del matrimoni eclesiàstic com a única manifestació del vincle entre home i dona; d’una sola bandera, i quant més gran millor, fins a cobrir tota la pell de toro; dels puros en la Maestranza; de la nostàlgia, d’Eurovisió…

Això només passa en un territori on el percentatge de lectura és dels més pobres d’Europa; on els programes més vistos són del gènere de la “tele-escombraries” o la “tele-borroka fatxenda”; on admirem perquè assoleixen estatuts socials i són referents de la col·lectivitat persones que no saben ni parlar i que no tenen més ofici que el benefici de sortir a les televisions, exposant-se sense cap pudor al ridícul i mostrant pit i cuixa.

Això només passa en un territori on el més important avui és si la selecció espanyola de futbol continua o no endavant al Mundial. La veritat, ens importa poc –per no utilitzar una paraula escatològica-, si Espanya, perd o guanya. La veritat, si venç ens alegrarem, encara que no destaparem cap ampolla de cava, pels jugadors catalans i aquells que senten com a propi Catalunya i la pluralitat i diversitat de l’estat, avui més que mai.

Ara s’obre un període consultes, d’estratègies i de manifestacions, com la prevista per al 10 de juliol. Potser no voldria la pena tornar a redactar un nou Estatut, ara que el front català està disposat a la unitat, i així el PP pot presentar un nou recurs d’inconstitucionalitat perquè se li giri feina al TC.

“Me cago en cony”. La coca de Sant Pere, passada. Els petards, amb la pólvora molla.

ESTOCADA A L’ESTATUT. EL TC, DESLEGITIMAT I DESACREDITAT, DICTA QUATRE ANYS DESPRÉS UNA INDIGNANT SENTÈNCIA

Després de quatre anys, de set esborranys, d’una negociació més pròpia d’un mercat ambulant, amb un tribunal desgastat, deslegitimat políticament i social, amb quatre magistrats caducats, altres quatre a punt de caducar, un mort i un altre recusat, el Tribunal Constitucional ha dictat l’esperada sentència sobre l’Estatut de Catalunya.

Era d’esperar que l’Estatut sortiria del tribunal tocat, però la sensació és que ha anat lluny, massa lluny. El TC ha retallat, encara més, la carta catalana. A efectes jurídics, ja no som nació. Només hi ha una nació: Espanya, que és una unitat indissoluble. Ho diu el tribunal fins a 8 vegades. Catalunya és una nacionalitat i els símbols catalans queden vinculats a aquest rang inferior.

La notícia és molt dolenta i evidencia una fractura, que comença al si del propi tribunal, i que és, ara per ara, d’incalculables conseqüències. I per arribar aquí la presidenta del TC, María Emilia Casas, ha negociat fins a última hora, com si intercanviés llegums per vi, el vot que necessitava del teòric progressista Manuel Aragón, un dels tres magistrats del “trío de la Maestranza”.

La sentència s’ha votat per blocs, quatre en total.

Primer bloc. El preàmbul.

A l’espera de conèixer el contingut la resolució definitiva, el nou preàmbul, votat per 6 vots a favor i 4 en contra, manté el concepte nació però sense cap valor jurídic. Recordem que el preàmbul de l’Estatut de 2006, deia: “el Parlament de Catalunya, recollint el sentiment i la voluntat de la ciutadania de Catalunya, ha definit Catalunya com a nació d’una manera àmpliament majoritària. La Constitució espanyola, en l’article segon, reconeix la realitat nacional de Catalunya com a nacionalitat”. Ara, insistim, s’afegirà que aquesta definició no té cap valor jurídic. Aquest era el rovell de l’ou de la qüestió i el què feia que la sentència estigués pràcticament paralitzada.

Segons diverses fonts, el nou preàmbul descafeïnat ha estat aprovat amb els vots de 5 magistrats conservadors i el sisè del “penell” Manuel Aragón.

 

Segon Bloc. Articles declarats inconstitucionals.

 

Les primeres informacions apunten que el TC, amb un resultat de 8 vots a favor i 2 en contra, ha declarat la inconstitucionalitat de 14 articles, entre ells alguns tan sensibles com el dels drets lingüístics i la necessitat de l’ús  preferent del català en determinats àmbits de la vida civil. També queden escapçats articles referents a l’aspiració d’un poder judicial català, i d’altres relatius a les competències sobre les caixes d’estalvis, competències sobre finançament local i al Síndic de Greuges.

 

Tercer bloc. Articles de necessària reinterpretació.

També per 6 vots a 4, s’hauran de reinterpretar, és a dir s’han de redactar de nou perquè siguin constitucionals, 23 articles i quatre disposicions addicionals, alguns referents a drets històrics, símbols nacionals, cultura, vegueries, immigració, competències executives, bilateralitat de la relació de Catalunya amb Madrid o les seves relacions internacionals, per la qual cosa l’Estatut encara podria patir noves retallades.

En aquest bloc, i fins a vuit vegades, como si no fos suficient amb un o dos cops, es repeteix el concepte de la “indissoluble o indivisible unitat d’Espanya”.

 

Quart Bloc. Articles declarats constitucionals.

 

Són aquells que havien estat recorreguts i que se salven de la crema, en un bloc aprovat per 6 vots a 4.

CRONOLOGIA D’UNA PROCÉS AMB UN FINAL DESASTRÓS

El 2006, el Parlament de Catalunya, després una complexa i complicada negociació, entre CiU, PSC, ERC i IC-V, va aprovar un Estatut que va ser recolzat per la majoria del poble català en un referèndum i després aprovat per les Corts espanyoles.

El 31 de juliol de 2006 va aparèixer el PP, com sempre en el seu paper de destruir tot allò que sona a català o ve de Catalunya, i va presentar el primer recurs contra l’Estatut al qual li van seguir els recursos presentats pel Defensor del Poble espanyol i altres cinc comunitats autònomes. En total van ser impugnats 144 dels 223 articles de la carta magna catalana.

Aquests són els principals esculls que van portar a l’incompetent TC a estar-s’hi quatre anys deliberant i negociant, tot plegat per comunicar una sentència que mai s’hauria d’haver dictat.

NACIÓ I NACIONAL. Els populars van recórrer la definició de Catalunya com a nació que apareix en el preàmbul. La referència a l’article 8 a la bandera, la festa i l’himne catalans com a «símbols nacionals» ha bloquejat durant mesos el debat entre els magistrats.

DEURES LINGÜÍSTICS. El recurs qüestiona el dret i el deure de conèixer el català, tractament equiparat al del castellà. El PP creu que l’Estatut dóna preferència al català en àmbits com l’educació o la justícia.

PODER JUDICIAL CATALÀ. La norma introdueix canvis a l’Administració de Justícia i toca matèries que només poden regular-se per llei orgànica estatal, com un Consell de Justícia de Catalunya o un tribunal de cassació propi.

RELACIONS BILATERALS. El PP va impugnar la relació d’igual a igual entre la Generalitat i l’Estat, que l’Estatut fonamenta com a principi rector. Aquest principi va guiar el nou model de finançament, que també està en la corda fluixa del Constitucional.

DRETS SOCIALS. La discussió en el tribunal no sembla tan acarnissada en dos punts més recorreguts pel PP: el paquet de 22 nous drets i deures socials, polítics i econòmics, i el blindatge de competències.

DEFENSOR CONTRA SÍNDIC. També perilla l’article 78, que estableix les competències del Síndic de Greuges, i que podrien col·lisionar amb les del Defensor del Poble. L’afectat en qüestió, Enrique Múgica, va interposar el seu propi recurs contra aquest article, encara que va afegir el veto a 110 més.

RECURSOS AUTONÒMICS. L’Estatut ha de defensar-se també de cinc recursos de comunitats. València i Múrcia van impugnar el capítol de l’aigua. Les Balears i Aragó van recórrer els fons propis de l’Arxiu de la Corona d’Aragó. I la Rioja demana anul·lar fins a 21 articles.

LES PRIMERES REACCIONS

Decepció. Indignació. Ràbia, fins i tot. Són algunes de les primeres paraules i gestos que hem sentit i hem vist en algunes autoritats polítiques catalanes.

El president de la Generalitat, José Montilla, ha fet una crida a la unitat d’acció de les forces catalanes que van donar suport a l’Estatut per mantenir aquest front i ha anunciat tot un seguir d’iniciatives orientades a fer-lo possible. Entre aquestes iniciatives, ja es parla d’una manifestació unitària i una resposta ferma del Parlament de Catalunya.

En un to molt dur, Montilla ha dit que el TC, un tribunal “lamentablement desacreditat i deslegitimat, ha comés una greu irresponsabilitat” en aprovar una sentència que “mai s’hauria d’haver dictat”.

Per al socialista Montilla, el Constitucional “ha escrit una de les pàgines més tristes de la seva història, més preocupat per dictar sentència que de fer justícia i vetllar per les garanties constitucionals”.

“Ha fet – el TC- un mal servei a Catalunya, a Espanya i a la pròpia constitució”, ha afegit Montilla, qui ha destacat que acata però no comparteix la sentència”.

També ha dedicat unes paraules al PP, del qual ha dit que “ha fracassat en el seu intent” de destrossar l’Estatut.

Des de la Moncloa, la vicepresidenta Maria Teresa Fernández de la Vega ha fet una lectura positiva de la sentència en tant que, segons el seu parer, no afecta a l’estructura bàsica de la carta catalana i, sobretot, perquè el PP no ha aconseguir el seu objectiu de carregar-se tots els articles que havia impugnat.

CiU, a través de líders com Xavier Trias, ha alertat de la “gravíssima situació” que obre ara la sentència del TC i ha apostat per iniciar la via de la renovació de la pròpia Constitució vist el complicat i desdibuixat encaix de Catalunya en l’actual estat territorial després del cop de l’alt tribunal espanyol.

La cúpula de la federació nacionalista ha suspès la seva activitat programada per estudiar  la sentència i les accions a prendre d’ara endavant. Trias ha dedicat al TC i a la seva sentència adjectius com “disbarat”.

El PP de Catalunya, els instigadors d’aquesta desfeta –és la segona gran retallada que pateix l’Estatut-, se sent satisfet. La seva presidenta, Alícia Sánchez Camacho, ha anunciat que avui ha nascut “per fi, l’Estatut constitucional favorable a tots els catalans que dóna més seguretat jurídica dins del marc de la Constitució espanyola”. Per a la dreta, “el debat de l’Estatut està tancat”.

ERC, per veu del seu dirigent Joan Puigcercós, ha parlat “d’estocada mortal” a l’Estatut i, com IC-V, a través de Joan Herrera, ha demanat davant d’aquest “xoc de legitimitats” una “resposta serena però ferma, contundent, política i ciutadana”.

TRISTE CRÓNICA DE UNAS VÍCTIMAS DEL TERRORISMO. CUANDO LA FELICIDAD YA NO UNE Y EL DOLOR, SEPARA

Hay víctimas del terrorismo en Catalunya que se enteraron por los medios de comunicación, en especial a través de la televisión, de que ayer se celebró en el Congreso de los Diputados un acto de homenaje. El acto, presidido por los Reyes de España, se llevó a cabo coincidiendo con el 50 aniversario de la primera víctima de ETA: la niña guipuzcoana de 22 meses Begoña Urroz, que murió el 27 de junio de 1960. Por eso se escogió esa fecha.

Al acto, pese a estar invitados, no acudieron determinadas personas que han hecho mucho por las víctimas del terrorismo no solo en Catalunya, sino en toda España. No las citaremos, aunque pueden imaginarse quiénes son. Y no acudieron por dignidad y modestia, porque no les hacía falta salir en la foto, porque pensaron que antes que ellos debían acudir otras víctimas, las más desconocidas para el gran público.

Hemos sabido que los organizadores del acto celebrado ayer en las Cortes remitieron a todas y cada una de las asociaciones y federaciones vinculadas a las víctimas del terrorismo cartas y correos con la indicación de que comunicaran quiénes asistirían.

Por lo visto, la carta de las Cortes que recibió la Asociación Catalana de Víctimas de Organizaciones Terroristas (ACVOT) debía ser el secreto mejor guardado. Hemos rastreado en la web oficial de la ACVOT y, en ningún lugar de la página, ni tan sólo a modo de recordatorio, se comunicaba a los afiliados, que en Catalunya se cuentan por centenares, que el 27 de junio es el día de las víctimas en España.

Tampoco se les dice quién o quiénes asistirían al acto en nombre de las víctimas catalanas. En realidad, nos importa poco, por no decir nada, si acudieron los máximos dirigentes del ACVOT, aunque sí nos gustaría saber y asegurarnos que allí, en las Cortes, estuvieron representados dignamente Antonio, Robert, Álvaro, Jessi, Mari Carmen, Julia, Joan, Cristina, Carolina, Gisela, Remedios, Christian, Inés, Ernest, Cándida, Daniel, Pepi… y así cientos y cientos de hombres y mujeres, jóvenes y viejos, taxistas o empresarios, bajos y altos, de izquierdas o derechas que deben ser los verdaderos protagonistas de esta triste historia que comenzó a escribirse hace 50 años.

Por el contrario, hay víctimas del terrorismo en Catalunya que conocen, aunque no por medios oficiales o autorizados, lo sucedido últimamente en la ACVOT, en cuyo seno hubo cambios que auparon a la dirección de la asociación a un grupo que “provocó” la salida de la organización de su principal impulsor, Robert Manrique. Posiblemente, Manrique era un obstáculo para que los actuales dirigentes pudieran salir en la foto.

El Colegio de Abogados de Barcelona y la Generalitat, está vez acertadamente, supieron pescar en río revuelto y se hicieron con los servicios de una persona válida, situando a Robert Manrique al frente del Servicio de Información y Orientación a la Víctima del Terrorismo (SIOVT).

El Servicio fue presentado en sociedad el 26 de abril y nació con la voluntad de sumar, no de restar ni entrar en competencia ni con la ACVOT ni con ninguna otra asociación. Desde la ACVOT, por lo visto, no lo ven así.

El presidente actual de la ACVOT, pese a ser invitado, no acudió al acto de presentación del SIOVT. Creemos que no lo hizo por dignidad o modestia. Todo lo contrario. Tenemos razones para creer que el SIOVT es, para la ACVOT, una molestia, por no decir un rival.

En dos meses, el SIOVT ha atendido a más de una treintena de personas de las que, unas 25, son afiliadas a la ACVOT y que han acudido al servicio auspiciado por la Generalitat y el Colegio de Abogados porque no han encontrado la ayuda necesaria donde debieran recibirla, es decir en la ACVOT que, por algo, se proclama asociación, catalana y de víctimas de organizaciones terroristas.

Hemos aprendido de muchas de estas personas que la felicidad une pero lo más importante es que el dolor, reúne. Por desgracia, estas emociones forman parte del pasado y, quizá, del futuro. Hoy solo son frustraciones.

También hemos aprendido que, cuando la política entra por la puerta (de ciertas casas), la justicia, la solidaridad, la cohesión y la humildad saltan por la ventana.

SHHHH!, SILENCI

La societat actual ha experimentat una perillosa deriva cap a l’estridència. Cridem i mentre més fort ho fem, millor. Ho fem en el Parlament, en un enterrament, en un estadi, en una església, a casa, on sigui. Som la societat de la comunicació, la tecnologia, la informació i també dels sons i els sorolls, en qualsevol de les seves variants. Ha arribat un punt en què només sabem reaccionar amb sons, més o menys altisonants, amb un clar afany d’estrèpit.

No sabem estar callats!. I cal que sapiguem que el cervell també és capaç de respondre no només al so sinó també al silenci. Diversos exemples:

La presidenta del Tribunal Constitucional, Maria Emília Casas, ha emès sons en forma de paraules amb la intenció, desafortunada, de configurar un missatge audible i intel·ligible per a la resta d’humans. A la pregunta de si la sentència sobre l’Estatut de Catalunya sortirà el dimecres, després de quatre anys, ha respost que no ens hem de preocupar – ja no ve d’una setmana després de quatre anys- ja que la selecció espanyola de futbol juga la seva continuïtat en el mundial, dimarts.

Casas ha parlat. No sabem si per dir-nos que el futur de l’Estatut depèn del resultat d’Espanya en el campionat de Sud-àfrica. Però, millor hagués callat. Potser amb el silenci ho hauria dit tot.

En canvi, avui, en una excel·lent vinyeta a La Vanguardia, Toni Batllori ho ha dit tot des del silenci. Ha parlat gràficament, només amb uns quants dibuixos i unes quantes lletres.

Ens expliquem: un personatge li pregunta a un altre què es pot aprofitar de l’Estatut català. Resultat: només se’n pot aprofitar l’”e”, l’”s” i l’”a”. E S T A T U T.  Substituïm la primera T per una P i les lletres “TUT”per “ÑA” i, a més d’estalviar una lletra, perquè estem en crisi, configurem ESPAÑA.

Un altre exemple:

Juan Manuel de Prada, un altre dels altaveus de la dreta espanyola reaccionària situat en l’òrbita comunicativa madrilenya que no suporta tot allò que ve de Catalunya (cas d’Intereconomia, la COPE., es.Radio… en resum la “ràdio-borroka”, com molt bé ho defineix Lluis Montserrat des de Madrid), ha aprofitat el “permanent soroll de fons” que envolta tot allò que no entra dins dels seus paràmetres mentals, per arremetre contra Catalunya, a propòsit d’unes declaracions del jugador del Barça, Carles Puyol, i del fet que a la selecció espanyola se li digui la “roja”.

Puyol, en una entrevista d’aquelles del gènere de les curiositats personals, va dir a un mitjà de comunicació que seria partidari de prohibir les curses de toros i que, si hagués d’anar a Àfrica per motius no professionals, ho faria per anar a un safari. No imaginem al bo de Carles Puyol, amb la seva “queca” de companya, matant elefants i lleons.

De Prada, en el seu malvat intent de fer soroll, perquè la resta d’Espanya xiuli als jugadors del Barça, que són al final els que acaben traient les castanyes del foc a “la roja”, ha culpat de tot plegat al futbolista de La Pobla.

Puyol va fer un silenci després de dir safari. I el pervers De Prada, que en comptes cordes vocals deu tenir “vuvucelas” al coll, ho ha aprofitat per posar el crit al cel.

Cal que sàpiga aquest “artista de barraca” que, en la ment del jugador blaugrana, en cap moment – i d’això n’ estem segurs i posaríem la mà al foc-, ha contemplat la idea d’un safari d’escopeta, sinó d’un safari fotogràfic. Hi ha coses que queden prou sobreenteses. A més, cal aclarir al bocamoll de De Prada que fa anys que els safaris de rifle són prohibits a l’Àfrica.

Per cert, De Prada, Intereconomia i altres “caps de cony” de la caverna mediàtica espanyola han iniciat una nova campanya contra l’apel·latiu de “roja” a la selecció espanyola, “la roja sucedánea”, segons De Prada. Volen que se li canviï el nom popular perquè no els deu agradar la connotació “roja” o la presència de vuit jugadors del Barça, o vés a saber què.

Més exemples:

el “soroll”, de vegades esperpèntic, que vol propagar el “Trist-partit”, és a dir la suma d’un artefacte polític creat per tenir i retenir el poder (PSC+ERC+IC-V), amb la seva comissió d’investigació parlamentària pel “cas Palau”.

Encara estan discutint els tres socis les condicions en què ha de comparèixer el conseller Antoni Castells per l’afer de l’hotel del Palau (si ho ha de fer de dia o de nit, amb sol o núvols, a una sala petita o gran, amb la foto de Montilla o la de Groucho Marx al darrere…) i ja criden perquè comparegui el líder de CiU, Artur Mas, pel suposat finançament irregular del partit.

El “trist-partit” crida a partir d’informacions periodístiques, unes més interessades que d’altres, quan són els propis dirigents convergents quan han estat els propis dirigents convergents que han dit que aniran on i quan faci falta per donar explicacions. I no fa falta cridar ni tampoc esgargamellar-se.

Tot el contrari del PSC a qui, per exemple, se li ha de recordar com reaccionava quan van sortir totes aquelles informacions periodístiques pel “cas Filesa”.

O també se li hauria de recordar a Joan Saura quan es va posar com una fera a començaments de la dècada i va reclamar la dimissió d’un govern de Pujol pels efectes d’una nevada i, en canvi, el passat 8 de març va amagar el cap sota l’ala i, a través els seus subordinats, va arribar a culpar França, les elèctriques, els propis ciutadans i Déu, si hagués estat necessari, del caos que va viure Catalunya per una altra nevada. O, ja no ens recordem?. 

També haurien de callar moltes vegades, o almenys parlar entre murmuris, personatges “aixafatruites” com Zapatero, i per extensió el seu PSOE; Rajoy, i per extensió tot el seu PP; el corrosiu i dèspota Eduardo García Serrano, i per extensió Intereconomia TV, i així li seguiria una llista inacabable de noms que, quan pensen el que diuen, la caguen, i quan diuen el que pensen, també.

Decididament, hem descuidat el valor del silenci que, de vegades, aporta més que alguns “periodistes”, tertulians, polítics i magistrats que parlen i parlen, hores i hores, i no diuen res realment important.

Qui sap no parla. Qui no parla, en sap. I, de vegades, val més reduir a un silenci una muntanya de paraules que aixecar una muntanya de paraules des d’un silenci.

50 AÑOS DESPUÉS DE BEGOÑA: JUSTO TRIBUTO A GOTAS QUE SUELEN CAER EN EL OLVIDO

Durante años, una humilde persona, agotadora e inagotable, ha luchado desde Catalunya por darles a las víctimas del terrorismo el justo tributo que merecen de toda la sociedad, sin excepciones. Esa persona es Robert Manrique, quien el 19 de junio de 1987  dejó de ser el “carnicero de Hipercor para ser Robert, la víctima. Y no sólo ha luchado y lucha por las víctimas del terrorismo, sino por todas las víctimas. Estos días lo hemos visto en la Ciutat de la Justícia de Barcelona echando una mano, poniendo ni que sea el hombro, para ayudar a las familias de las personas fallecidas en el trágico accidente de la verbena de San Juan en la estación de tren de Castelldefels Playa.

(Aclaramos el dato del atentado de Hipercor – y otros muchos que deberíamos puntualizar- para algunos autores de libros que presentan a bombo y platillo organizaciones como la desprestigiada ACVOT -Asociación Catalana de Víctimas de Organizaciones Terroristas-, desprestigiada por sus actuales dirigentes, y por cargos públicos vinculados al socialismo catalán que se apuntan a cualquier acto con tal de salir en la foto).

Hoy se cumplen 50 años de la primera víctima mortal de ETA. La niña de 22 meses Begoña Urroz Ibarrola, que murió calcinada en un coche a causa de un artefacto explosivo que la banda terrorista hizo explotar en la estación de autobuses de San Sebastián.

Tuvieron que pasar 49 años desde aquel 27 de junio de 1960 para que el Congreso, el pasado año, se diera cuenta de que hubo una primera víctima y de que todas las víctimas del terrorismo merecían un homenaje a la altura del que se ha celebrado hoy en las Cortes, con la presencia de los Reyes de España.

Hace años, como decíamos, Robert Manrique barajaba la idea de un tributo de esta altura. Nadie, sin embargo, lo escuchaba. En junio de 1999, con ocasión del enésimo homenaje a las víctimas – 21 muertos y 45 heridos- por el atentado de Hipercor, Manrique tuvo la fortuna de encontrarse con “el hombre de las luces“, el hombre que incitaba, cuando no provocaba, a pensar, a hablar, a comprometerse con los problemas de nuestro tiempo: Ernest Lluch, “sapere aude“. 

Aún con ese encuentro en el recuerdo, cuando los malnacidos de ETA mataron a Lluch -en noviembre de 2000-, Manrique cayó en la cuenta de lo que el profesor le había contado y había escrito hasta su muerte. Ernest Lluch escribió en El Correo el 19 de septiembre de aquel mismo año, un mes antes de su asesinato, que la primera víctima de ETA era la niña Begoña Urroz. 

¿ Y quién era Begoña Urroz?, se preguntaron muchos.

En noviembre de 2008, se publicó un libro “Pido la Palabra. Crónica íntima de las víctimas del terrorismo” (Ediciones Lectio), en que, tras un trabajo previo de recopilación y contraste de la información que llevó a su autor más de dos años de tarea, se explica la sucesión de los hechos y cómo Manrique ideó escribir a la Casa Real para proponer un homenaje como el que hoy se ha llevado a cabo en el Congreso, y cuyo mérito se atribuye ahora a su actual presidente, José Bono, porque el pasado año se le ocurrió, 49 años después de la primera muerte de ETA, tomar la iniciativa.

Necesarios y convenientes son homenajes como éste, pero nadie, nadie en absoluto, debe atribuirse la paternidad de un acto, evento, eferémide o como quiera llamarse, y menos en un ámbito como el de las víctimas del terrorismo. Antes que Bono, otras personas, como Manrique, o el propio Lluch, pensaron en ello, pero eran “gotas que caen en el olvido”, con demasiada frecuencia.

Lástima, por no elevarlo a la categoría de asco, nos dan ciertas situaciones y organizaciones que han desprestigiado un mundo, el de las víctimas del terrorismo, que nunca jamás tendría que haber sido objeto de arma arrojadiza entre políticos de pacotilla y dirigentes de  asociaciones de ayuda a la víctima, que hacen ostentación de ello y las olvidan a diario, que “se meten a políticos”. El antiguo dirigente de la AVT, Francisco José Alcaraz, ha sido un claro ejemplo de ello, aunque tampoco debemos ir tan lejos para buscar otros ejemplos similares e igual de nefastos pues los tenemos en casa -en Barcelona-.

Tras el asesinato de Lluch, Robert Manrique, otro “hombre de las luces“, que incita, cuando no provoca, a pensar, a hablar, a comprometerse con los problemas de nuestro tiempo, escribió allá por el año 2000 ( y así queda recogido en el libro Pido la Palabra, pág: 147):

” Somos las víctimas del terrorismo. Seguro que habéis oído hablar de nosotros. Somos quienes recibimos todo el mal posible del mundo por parte de aquellos que únicamente pretenden atacar al Estado (…) Matan por matar. Seguro que ya lo sabéis. Cierto es que hay monumentos, placas, calles, avenidas… que los recuerdan. Pero son recuerdos diseminados como gotas en el océano. Gotas que caen en el olvido con frecuencia, por más que nos esforzamos en rendirles tributo. Sin embargo, ¿no creéis que ha llegado la hora de un homenaje universal? (…)”.

EL ACTO DE HOMENAJE A LAS VÍCTIMAS EN EL CONGRESO

El rey Juan Carlos ha expresado la gratitud de toda la sociedad hacia las víctimas del terrorismo y ha proclamado, en el solemne acto de homenaje que hoy ha celebrado el Congreso, que constituyen “un referente cívico”, y “un símbolo de la firmeza de nuestro compromiso con la democracia y la libertad”.

Tras guardar la Cámara un minuto de silencio en memoria de las víctimas, y tras el discurso que ante el hemiciclo ha pronunciado el presidente del Congreso, José Bono, Juan Carlos ha tomado la palabra para subrayar: “Nada mejor que esta sede parlamentaria para rendir tributo de respeto, afecto y solidaridad, a las víctimas y sus familiares”.

En compañía de la Reina y ante diputados, senadores, dirigentes políticos, miembros del Gobierno y las autoridades institucionales y representantes de las víctimas, el Rey ha hecho hincapié en que este homenaje pretende que “sepan y que recuerden que su inmenso dolor y vibrante testimonio pervivirán siempre en nuestros corazones.

La más firme condena y repulsa

Además de proclamar la “más firme condena y repulsa” al terrorismo, y dejar claro que aunque “nos desgarra a todos, nunca podrá con la fuerza de nuestras convicciones”, ha asegurado que acabar con la violencia terrorista empleando “todos los instrumentos del Estado de Derecho” es una “prioridad insoslayable para todo país libre y democrático”.

El acto en el Salón de Plenos del Congreso de los Diputados se ha organizado después de que se acordara por unanimidad declarar el 27 de junio como Día de las Víctimas del Terrorismo.

De la ausencia del presidente del Gobierno, José Luis Rodríguez Zapatero, de “bolo” en la cumbre del G-20 que se lleva a cabo en Canadá, mejor no hacer comentario alguno.

DESDE ESTE HUMILDE PORTAL INVITAMOS A LAS PRIMERAS AUTORIDADES ESTATALES A QUE, EN PRÓXIMAS EDICIONES DE TAN SEÑALADO DÍA, EL HOMENAJE SE TRASLADE Y SE CELEBRE EN TODAS Y CADA UNA DE LAS CIUDADES DONDE HAN MUERTO PERSONAS, “GOTAS QUE SUELEN CAER EN EL OLVIDO”, A MANOS DE LOS TERRORISTAS.

FUNCIONARIOS Y “FUNCIONARIOS”, “FUNCIONARIOS TRANSPARENTES”, VAGOS Y SINVERGÜENZAS. “DIVIDE Y VENCERÁS”

Hemos recibido un comentario, en forma de artículo, de un “empleado público con cargo de responsabilidad”, que no se identifica, y que propone una reflexión acerca de las distintas categorías de trabajadores que se podrían establecer en el seno de la Administración pública y las posibles soluciones a adoptar para hacerla más eficaz y eficiente.

El comentario entra al trapo de la polémica que se originó por el artículo que firmó el periodista Martín Ferrand, quien, entre otras cosas y, bajo el título de “la dictadura del funcionariado”, definió al colectivo como “esa casta que tiende a esclerotizar al Viejo Continente y que, con más derechos que obligaciones, se ha adueñado de la propiedad de su puesto de trabajo, al que incluso considera hereditario, y pretende vivir sin la incertidumbre que acompaña a los ciudadanos que, con sus impuestos, les retribuyen y mantienen”.  

A las palabras de Martín Ferrand le siguió una reflexión, que dio la vuelta a España, firmada por una funcionaria de la Junta de Andalucía en la que, en resumen, recriminaba al periodista haberse sumado a esa clase de tertulianos, columnistas… que creen saberlo todo y pueden opinar de todo y, generalizando, meten en el mismo saco a todos los funcionarios, les dedican comentarios despectivos y les tildan de “miserables”.

Decía la carta de la funcionaria andaluza.

Sr. Martín Ferrand son muchos ya los comentarios despectivos y miserables que se están lanzando contra los funcionarios, esa casta, como usted los llama de la que yo formo parte. Pero es precisamente su artículo de opinión, por venir de quien viene, todo un profesional del periodismo, al que yo, sinceramente creía, objetivo y sensato, el que me ha encendido sobremanera y no quiero pasar por alto mi oportunidad de respuesta porque no ha podido ser más subjetivo, más insensato y sobre todo, más erróneo en sus planteamientos contra nuestra “casta”.

En primer lugar, ni yo ni ninguno de los muchos compañeros a los que trato nos sentimos ni tenemos porqué sentirnos servidores de nadie, y mucho menos queremos ser servidos. Le aclaro que en mi declaración a Hacienda no consta que sea servidora de nadie, sino una empleada por cuenta ajena; en este caso, mi empresa es la Junta de Andalucía, a la que accedí por cierto tras unas duras oposiciones y que tras, 25 años de servicio como Administrativa (es decir 8 trienios), teniendo un complemento de exclusividad que me obliga a trabajar, como minimo, 110 horas más al año que al personal que no lo tiene y gestionando un Negociado, cobro 1.500 €, de los cuales usted se cree muy dueño de rebajar un 20%.

Comenta que por la crisis es el funcionariado el que tiene que ver disminuidos sus ingresos, ¿por qué?, ¿es que en épocas de “vacas gordas” el Gobierno hace conmigo reparto de beneficios? ¿Está usted quizás dispuesto a darme algo de sus ingresos cuando éstos sobrepasen lo que habitualmente cobra? ¿Está dispuesto acaso a hacerlo algún profesional “libre” de este país?

Le pongo un ejemplo muy concreto. Un vecino de mi bloque, trabajador de la construcción, tan discreto en ingresos como yo hasta el “boom” urbanístico, ha podido invertir y comprar 2 pisos más en Sevilla capital. Es cierto, ahora está en paro y yo y toda mi casta hemos contribuido a que pueda cobrar el subsidio de desempleo, porcentaje que pagamos todos los meses aunque a nosotros no nos haga falta, pues jamás lo cobraremos. Además, usted pretende rebajar mi sueldo un 20% para “repartir”con él  y muchos como él que ahora no les va bien. ¿Hablaría usted para que me cediera uno de sus pisos  y así dejar la hipoteca del único pisito que poseo y que me está quitando el sueño? Los dos creemos que él no estaría dispuesto, ¿verdad?.Pues yo tampoco a darle un 20% de mi sueldo.

Habla también de que pretendemos vivir sin la incertidumbre que acompaña a otros ciudadanos. Pues sí, Sr. Martín, de eso se trata, aspirar a ser funcionarios es aspirar a poco materialmente en la vida, nunca seremos ricos, pero aspiramos a la estabilidad en el empleo, recurso al que puede aspirar cualquier persona, usted también, aprobando unas oposiciones. Por tanto, si yo he aspirado a “ganar poco y vivir tranquila” es un derecho adquirido y no, no me he adueñado de nada ni considero mi puesto hereditario. Mis hijos se lo tendrán que currar y posiblemente más que los suyos, por venir de una familia más humilde o sencilla como quiera llamarlo. Y es en este punto donde más me enciendo, ¿con qué derecho se cree a proclamar a los cuatro vientos que mis dos hijos (estoy separada) tengan que vivir con un 20% menos de lo que viven?

¡Ah! y yo declaro hasta el último céntimo que gano (y todos sabemos que eso no es así en todas las profesiones, que hay mucha “economía sumergida”), por lo tanto no intente “calentarle” el ánimo a nadie con el hecho de que son los ciudadanos con sus impuestos los que me retribuyen , nosotros también contribuimos y mucho a las arcas del Estado.

Y una cosa más, considero el trabajo de esta casta mucho más importante para el país que el de su profesión, por ejemplo. Si no escribe un dia un artículo no pasa absolutamente nada, pero si mis compañeros de la Sanidad , la Enseñanza , los Cuerpos de Seguridad… no acudieran a su trabajo…

En fin Sr. Martín piense más lo que escribe antes de hacerlo.  

Ahora, en el nuevo comentario que hemos recibido de un empleado público con un cargo de responsabilidad en la Administración leemos que existen funcionarios,  “funcionarios”, entre comillas, y en el marco de esta última categoría, vagos, sinvergüenzas y “funcionarios transparentes”.

Quien opina dice dar la razón a la funcionaria de la Junta de Andalucía en cuanto al sueldo que perciben los trabajadores públicos en relación con el trabajo que desarrollan. Sin embargo, este “cargo” de la Administración arremete contra los “funcionarios” (entre comillas) porque “son la lacra laboral en la administración pública que se permiten desaparecer de su puesto de trabajo en horario laboral para irse a comprar el pan, tomar café con los amigos”.

Este es el comentario íntegro recibido en 8demarç de este empleado público con cargo de responsabilidad.

Soy empleado público con un cargo de responsabilidad y, en honor a la verdad, debo dar la razón a ambos.

Por un lado, tiene razón la afectada porque es cierto que el salario de los empleados públicos, para una misma actividad, generalmente es inferior en la administración que en la empresa privada. También es cierto que no participamos de las bonanzas económicas con la misma rapidez y magnitud, con suerte y si todo sale bien, nos actualizan el sueldo a principios de año. Con suerte y si todo sale bien esta actualización se aproxima al IPC. Cuando así ocurre, no perdemos poder adquisitivo.

Como contrapartida a estos no beneficios económicos, por lo menos hasta ahora, teníamos la certeza de que nuestro puesto de trabajo estaba garantizado de por vida.

Muchos consideran (incluidos empleados públicos) que esta garantía nos/les excluye de realizar su trabajo y así, en la administración pública, nos encontramos con excelentes trabajadores que hacen su trabajo y el de los malos trabajadores, los que todos llamamos “funcionarios”. Con esta palabra no me estoy refiriendo a quienes tienen el contrato de funcionario sino a las personas que manifiestan las actitudes indicadas a continuación.

Los “funcionarios” son aquellas personas de nuestro entorno laboral que son “medio puntuales” porque no lo son para entrar pero lo son y mucho para salir, llegando a salir incluso más de una hora antes de la hora reglamentaria. Además son “noistas” y manifiestan que no saben hacer las cosas habituales de su trabajo, con la excepción de aquellas que acarrean beneficios económicos: repartos de productividad por actividades extraordinarias, etc.

Los “funcionarios” son la lacra laboral en la administración pública que se permiten desaparecer de su puesto de trabajo en horario laboral para irse a comprar el pan, tomar café con los amigos.

Los “funcionarios” son aquellos trabajadores de la administración pública que tienen en su mesa siempre los mismos papales porque, o bien no están en su puesto de trabajo, o si están se dedican a cualquier otra cosa menos hacer su trabajo.

Estas son las actitudes que llevo viendo desde hace 13 años que empecé a trabajar en la administración pública.

Hay una solución a esta ineficiencia administrativa y son los expedientes disciplinarios. ¿Por qué no se usan?. La respuesta es tan sencilla como triste, porque muchos de los “funcionarios” ocupan puestos directivos y el primer expediente se lo tendrían que abrir a ellos.

Estos “funcionarios” de la dirección / alta dirección son facilmente reconocibles porque son los “funcionarios transparentes”, es decir:
– Nunca toman decisiones de manera individual porque desconocen el impacto y no son capaces de asuminir ningún riesgo.
– Nunca suscriben acciones donde su nombre pueda aparecen, ni aunque sea para bien, porque correrían el riesgo de tener que liderar algún proyecto y eso da trabajo.
– Son personas que no muestran el menor interés por conocer la actividad a su cargo, pues ya hay mandos intermedios que “harán lo que sea” para que todo funcione.
– Su única actividad es “firmar papelitos” y creen que con eso se ganan el sueldo.

¿Podriamos tener algún día una administración pública que funcionara?.
¿Podriamos tener algún día una administración pública de la que todos los españoles estuviéramos orgullosos?.

Por supuesto que si, sólo necesitamos quitarnos de encima a esos vagos y sinvergüenzas que todos conocemos y que dan la mala imagen al trabajo que hacemos el resto y que no realizan las funciones de su puesto:
– En la dirección: la planificación, gestión y seguimiento.
– En la ejecución: el trabajo.

¿Cómo se hace esto?. Hay muchas formas, quizás la máxima de Napoleón venga al caso: “divide y vencerás”. Traducida al ámbito laboral podría ser el reparto del trabajo: repartir el trabajor según el puesto y medir el trabajo hecho. Si dos personas que realizan la actividad la ejecutan con notables diferencias, algo está pasando y, si alguna de ellas realiza un trabajo muy por debajo de la actividad considerada ordinaria, ya hemos encontrado a un “funcionario”.

Y siempre, el responsable de un “no funcionamiento” es el jefe de la actividad porque, su responsabilidad es la gestión y coordinación de sus recursos para lograr con éxito las actividades de la unidad que dirige y, en caso de problemas, la subsanación de los mismos o la información a sus jefes superiores para su resolución.

Volviendo al principio de mis palabras, concluyo en que debo dar la razón a ambos y la razón última es porque cada uno de ellos habla de un trabajador diferente. Por un lado, el Sr. Martín Ferrand entiendo que se refiere a los “funcionarios”, mientras que la persona ofendida, entiendo yo, que pertenece al grupo de los trabajadores públicos comprometidos con su trabajo y que se esfuerza en hacerlo bien.

Creo que la administración pública podría funcionar pero, al igual que la calidad, solamente puede tener éxito si su despliegue se realiza desde la alta dirección hacia abajo y no a la inversa.

EL DEPLORABLE ESTAT DE LES AIGÜES DEL PARC MIRÓ

 

Visc al C/ Vilamarí, davant del Parc Joan Miró des de fa cinc anys, i pot ser ara haig de lamentar un fet, per mi increïble, al voltant de les aigües del llac artificial del mateix parc. Tal i com es pot veure a les fotografies, he de posar una queixa de l’estat deplorable de les aigües del llac del Parc Joan Miró de Barcelona. Si algú de vostès han d”anar a la biblioteca Joan Miró, veurà el que estic dient. Les aigües son verdes, possiblement per l’alt contingut en algues i en matèria orgànica. L’objectiu de l’aigüa d’un estany o llac artificial es que tots podem gaudir de la seva transparència (sense olors) i bona aparença que li dona un valor afegit a l’entorn del parc.

Veig que, sovint, venen els operadors de Parcs i Jardins de l’Ajuntament de Barcelona a “adobar” de clor granul·lat a l’aigua per tal de deixar-la transparent, però a mesura que s’apropa l’estiu i afegeixen més clor, el que fan es un efecte contraproduent per que es queda l’aigua amb un alt contingut en àcid cianúric, que segurament, sense un bon control de pH de l’aigua i una nul·la filtració no s’aconsegueix que l’aigua no només sigui desinfectada sinó que tingui caràcter desinfectant (d’aquesta manera podria evitar el gran desenvolupament d’algues i possiblement de bacteris), per la qual cosa pot ser un focus d’infecció així com un niu per el desenvolupament d’insectes, com ara el tan famós mosquit tigre (Aedes albopictus).

Si no tenen forma tècnica de donar solucions poden consultar, entre altres associacions, a tot un complet grup associats de profesionals dins de l’ATP (“Asociación española de industriales y Técnicos de Piscinas e instalaciones deportivas“) i de l’ASOFAP (Asociación de Fabricantes de Equipos, Productos Químicos y Constructores de Piscinas) que ben segur els hi donaran solucions i tindrem unes aigües com ha de ser transparentes, netes i sense olors desagradables.

Escrit per XAVIER OLIVER | Biòleg Col·legiat nº 08231 – Barcelona i publicat a La Vanguardia

NOTICIAS DE INTERÉS PARA AHORRAR UNOS EUROS

Con esta nota esperamos proporcionar una buena noticia y, siguiendo unos pequeños pasos, os ahorraréis un buen dinero en la factura telefónica.

Os vamos a comentar un asunto de interés sobre llamadas a teléfonos que comienzan por 901 y 902, que, como sabréis, cada vez son más usuales y vuestro operador os factura aparte, aunque tengáis contratada una tarifa plana para llamadas a “fijos nacionales” (comprobadlo en vuestras facturas).

Cualquier entidad/empresa… que haya contratado una línea 901 ó 902 ha tenido que abonarse previamente a un número de teléfono corriente, que habitualmente empieza por el código de la provincia, hasta completar 9 dígitos y al cual se vincula el servicio 901 ó 902

Pues bien, vosotros podéis llamar al 901 xxxxxx ó 902 xxxxxx , que se os facturará aparte cada vez que llaméis, o bien podéis marcar el teléfono vinculado, que os atenderán exactamente igual que en el otro.

Atención, si tenéis contratadas las llamadas locales, provinciales y nacionales gratis (tarifa plana), esta llamada no se te facturará aparte.

Más información en:

• http://www.nmn900.com/

• http://wiki.nomasnumeros900.com/Wiki_-_No_m%C3%A1s_n%C3%BAmeros_900_-_Aprende_a_llamar_gratis:Acerca_de

• http://www.facebook.com/pages/No-mas-numeros-900/158314338355

 

 

 

HUMO(R) / TERÀPIA DE FUNCIONARIS

DIARI DE PATRICIA / “ERA L’ESTIU PASSAT, MESOS DE NOCTURNITATS I TRAÏDORIES QUAN…

“Era l’estiu passat, – mesos de nocturnitats i traïdories-, quan la plaça de Joan Miró, a l’Eixample, al costat de Las Arenas, allà on s’alça la gran obra del mestre (Dona i ocell), va canviar de fesomia. El veïnat, a mesura que arribava de les vacances o es despertava del sopor estiuenc, quedava glaçat amb la visió…”.

D’aquesta manera tan gràfica i plàstica comença retratant el setmanari El Triangle l’ampli reportatge que ha dedicat a la situació lamentable i decadent que viu el Parc Miró de Barcelona.

 

 Com diem algunes vegades, “res hi ha tan permanent com allò que sembla temporal”, i com assenyala el reportatge, haurem de viure entre els bombers i la dona i l’ocell, “per sempre més”. (Cliqueu als enllaços per llegir-ne més).

 

Reportatge El Triangle 1ª part

 

 

Reportatge El Triangle 2n part

MONOGRÁFICO / EL UNIVERSO DEL SINDICATO “MANOS LIMPIAS”

> https://elcritenelcelmyblog.wordpress.com/2010/04/19/el-universo-manos-limpias-1/ (19/4/2010)

> https://elcritenelcelmyblog.wordpress.com/2010/04/20/el-universo-manos-limpias-ii/ (20/4/2010)

> https://elcritenelcelmyblog.wordpress.com/2010/04/21/el-universo-manos-limpias-iii/ (21/4/2010)

> https://elcritenelcelmyblog.wordpress.com/2010/04/22/el-universo-manos-limpias-iv/ (22/4/2010)

> https://elcritenelcelmyblog.wordpress.com/2010/04/26/el-universo-manos-limpias-v-el-sindicato-sufrago-la-querella-contra-garzon-con-donaciones-populares-en-una-cuenta-bancaria-a-la-que-nunca-dio-publicidad/ (26/4/2010)

> https://elcritenelcelmyblog.wordpress.com/2010/04/27/el-universo-manos-limpias-vi-el-sindicato-insiste-en-pedir-donativos-para-el-11-m-y-contra-garzon/ (27/4/2010)

> https://elcritenelcelmyblog.wordpress.com/2010/05/04/el-universo-manos-limpias-vi-el-sindicato-escondio-otra-cuenta-bancaria-en-un-oficina-de-un-pueblecito-de-zamora-y-van-cuatro/ (4/5/2010)

HEM PASSAT UN DIA FORMIDABLE. PERÒ NO HA ESTAT AQUEST

Llegiu ràpidament, com si haguéssiu d’ingerir un d’aquells medicaments per evacuar o treure el refredat que es presumeix amb sabor a taronja però que en realitat és un beuratge desagradable.

La fiscalia ha decidit ampliar la querella pel “cas de l’Hotel del Palau” a alts càrrecs de l’Ajuntament de Barcelona i de la Generalitat, mentre els testimonis que desfilen pel jutjat no deixen de repetir que es tractava d’un projecte d’interès ciutadà.

Mentre, la comissió d’investigació parlamentària creada en el Parlament de Catalunya pel “cas Palau” continua sent un despropòsit al servei del Tripartit que s’ha erigit en jutge, en el marc d’un “tribunal polític” que encara no sap què jutja i a qui jutjar exactament, encara que pretén sentenciar CiU.

CiU ha proclamat que el conseller d’Economia, Antoni Castells, qui ha demanat comparèixer voluntàriament en el Parlament per explicar el desagradable “cas de l’Hotel del Palau”, pot fer-ho allà on estigui més còmode. El Tripartit ho ha interpretat com un desafiament i li n’ha donat per arremetre sense justificació alguna a la Federació nacionalista, a la qual acusa d’entorpir la tasca del seu “tribunal”.

Parlant de tribunals esperpèntics, el Constitucional ha ajornat fins a dilluns vinent un nou debat, en què el vuitè intent, sobre la sentència (o la no-sentencia) de l’Estatut de Catalunya. Tot apunta que es votarà bloc per bloc o, pitjor encara, article per article.

Les caixes d’estalvi també ens han advertit avui que, a finals d’any, Espanya tornarà a patir una recisión econòmica. Només de pensar-ho ens espanta: crisi + recessió = ?. Potser més mesures d’ajust. Ja no estem tan segurs de si Déu estreny però no ofega.

Mentre, Rodríguez Zapatero ha fet avui un balanç “satisfactori” de la presidència espanyola de l’UE que, per fi, acaba aviat. Encara ens preguntem què s’ha fet en aquests sis mesos.

Per la seva part, i mentre el Consell d’Europa s’oposa a prohibir el burka però diu que és una amenaça per a la dignitat de la dona, a Espanya, l’assumpte ja ha adquirit la categoria d’assumpte nacional, – continuem sense veure on és el problema-, perquè el Senat, amb l’absència de quatre membres socialistes, que possiblement tenien coses “més importants” a fer, ha aprovat una moció impulsada pel PP en la qual s’insta el Govern que aprovi una norma en la qual es prohibeixi en tot l’Estat l’ús del burka.

COMPARACIONS (MÉS O MENYS ODIOSES) I ABSURDITATS

Existeix una teoria segons la qual les comparacions es tornen odioses quan comparem coses desiguals. Tanmateix, en aquesta mateixa teoria hem trobat una escletxa que permet la comparació quan les coses poden tenir certa equivalència, perquè la situació política, econòmica i social ens l’ha servit en safata. Avui ens hem proposat traçar comparacions que poden resultar odioses -sense ànim de menysprear- i des d’un prisma de la literatura de l’absurd.

Hem fet la bugada amb un detergent que, segons l’anunci, deixava la roba blanca, blanca, i la de color, color. Encara més, la publicitat de televisió – en què apareixia una senyora de mitjana edat cridant a viva veu que aquell era el sabó de la seva vida-, assegurava que la roba quedaria sense màcula alguna. Doncs, no!.

Hem intentat aclarir el “cas del Palau de la Música”, i en concret la peça de l’assumpte de l’hotel de luxe que van projectar Félix Millet i Jordi Montull, i tampoc. A mesura que hem aprofundit en l’assumpte, sorgia nova brutícia. Ha resultat que la roba blanca ha quedat bruta i la de color, descolorida. Les taques no solament no han marxat, han aparegut noves.

Utilitzem antisèptic bucal amb gust a menta perquè vam veure en televisió que provocava una explosió refrescant al paladar i ens asseguraven que netejaria la nostra boca de gèrmens. Tampoc. Hem vist com el Tribunal Constitucional ha intentat de nou tirar endavant la sentència per l’Estatut de Catalunya. I tampoc. Ens ha quedat el mateix gust de boca. Insípid.

Volíem apuntar-nos a un curs d’anglès perquè anunciaven que ho aconseguiríem en mil paraules. I hem desistit quan el veí ens va dir que era una presa de pèl. Hem llegit que el Govern espanyol  aspira a crear més de dos milions de llocs de treball fixos amb la reforma laboral, i ens ha semblat una altra presa de pèl.

No fa molt, rebem un correu electrònic amb el missatge següent:

“ Felicitaciones!

Usted ha sido premiado para navegar 7 días en el Caribe con un acompañante. Este crucero de primer nivel dispone de piscina, casino y yacuzzi entre otras atracciones. Tu código de activación es 53003. Por tratarse de un premio usted solo dispone de 12h para activarlo.

Reclame su premio al 001 954-748-5460. Por tratarse de un premio el mismo no es transferido, sin excepciones”.

La il·lusió que ens va fer el missatge va ser extraordinària. A les poques hores, la decepció va ser encara més profunda. Ens van prendre el pèl, novament, i de quina manera. La decepció va ser la mateixa quan ara, revisant l’hemeroteca, trobem declaracions del president del Govern, José Luis Rodríguez Zapatero, de no fa tant de temps, afirmant que no hi havia crisi -només una lleugera brisa de recessió- i que Espanya no només anava bé, sinó que anava millor que mai.

Comprem un sabó per rentar la vaixella que era un miracle contra el greix i que durava setmanes i setmanes. Un miracle que no s’entreveu és el que necessita aquest país, i mesos i mesos són els que portem en crisi.

Ens van oferir un artefacte amb forma de cinturó perquè se’ns va dir que ens treia uns quilos de sobre, i augmentem de pes. L’únic que ens fa aprimar, per la desesperació, són les mesures del pla d’austeritat aprovades pels governants i que, a Catalunya, patim per partida doble.

Comprem un prestatgeria modular que, segons la propaganda, la podia muntar, fins i tot, un nen. Avui, setmanes després, encara tractem d’esbrinar com es munta la maleïda prestatgeria. Renfe anuncia: “escurcem distàncies i apropem persones”. Encara esperem el maleït tren de primera hora del matí per anar a la feina de la setmana passada.

Comprem al supermercat un d’aquells aparells contra els mosquits que, pel que sembla, és pura artilleria contra els insectes. No solament no els va eliminar, sinó que encara van venir més. Cada mes esperem ansiosos noves notícies sobre l’atur, la baixada d’impostos, de la gasolina, de la igualtat de la dona, del fre de la violència de gènere, dels conflictes armats… I cada mes, se’ns queda la mateixa cara de son quan ens aixequem al matí després d’una nit d’insomni per culpa dels mosquits que es reprodueixen i proliferen i proliferen.

Hi ha una regla al món de la publicitat segons la qual qui no s’anuncia, no existeix. Que odioses resulten algunes comparacions. Absurd?. Potser. Però tant o més que la mateixa vida i la mateixa època que ens ha tocat viure.

 

SET I MIG

Ens hem quedat en el set i mig, és a dir entre el set, número gairebé sagrat, i el vuit, número amb connotacions més aritmètiques, científiques i fins i tot còsmiques. També és un joc de cartes molt senzill que es juga amb la baralla espanyola, treient els 8 i els 9. Es tracta d’aconseguir acostar-se al 7 i 1/2, sense sobrepassar-lo

Nova reunió avui el ple del Tribunal Constitucional per intentar avançar a la redacció de la sentència de l’Estatut de Catalunya. Dies enrere, la presidenta del TC, María Emília Casas, que va decidir assumir personalment l’assumpte, va dir que volia tenir la sentència per a abans de l’estiu. L’estiu ha arribat avui, però avui tampoc ha estat possible. 

Comptabilitzem ja cinc intents de la magistrada “progressista” Elisa Pérez Vera; un del “conservador” Guillermo Jiménez, un dels tres magistrats de la “penya taurina” del TC, i un setè – el passat 10 de juny- que també era el primer de la presidenta.

No podem, tanmateix, parla encara d’un vuitè intent. El ple del Tribunal Constitucional (TC) ha conclòs avui, cap a les 13.30 hores, hora ja del dinar a Madrid, sense que els magistrats hagin avançat un sol pas a la redacció de la resolució sobre l’Estatut.

Els reunits, en els quals hi havia una baixa per malaltia, no han tractat si més no els dos recursos de súplica de la Generalitat i el Parlament de Catalunya contra la decisió del TC de no declarar-se incompetent i no recuperar parcialment Pablo Pérez Tremps, el magistrat recusat, en el cas que el tribunal acabés decidint votar la sentència article per article.

Els magistrats han quedat convocats per a demà a les 10.30 hores.

Diuen que Maria E. Casas porta sota el braç una ponència en la qual declara la inconstitucionalitat de 13 articles de l’Estatut i la reinterpretació d’uns altres 24. Potser demà parlarem del vuit.